La veu del Regne. 600 anys de la Generalitat Valenciana. AAVV

       Sessió inaugural

ANTONI FURIÓ President del congrés

      Enguany fa sis-cents anys de la creació de la Generalitat Valenciana, la institució que, nascuda inicialment amb una finalitat fiscal i financera, acabaria ostentant la més alta representació política del regne de València i el nom de la qual, recuperat el 1982 en l’Estatut d’Autonomia, designa avui el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià. En efecte, el 22 de març de 1418, en la darrera sessió de les corts celebrades aquell any, reunides al convent de Predicadors de la ciutat de València, es van publicar els furs aprovats en aquella ocasió, entre els quals, els que regulaven les funcions, la composició i la forma d’elecció dels membres de la nova institució. De la importància que se li va voler donar a aquesta, ja des del principi, en són una bona mostra els noms dels primers diputats: el bisbe de València, Hug de Llupià; el mestre de l’orde de Montesa, Romeu de Corbera; el duc de Gandia, Alfons d’Aragó; el cavaller Lluís Carbonell; el ciutadà de València Bernat Joan, i el veí d’Alzira Bernat Costejà. És a dir, els personatges políticament més rellevants en el regne de València en les primeres dècades del segle XV.

      Els sistemes polítics reflecteixen les realitats socials i econòmiques de les societats de les quals emanen i, en aquest sentit, la Generalitat del regne de València traduïa, en la seua composició, els trets característics de la societat valenciana, una societat molt urbanitzada, amb un gran pes demogràfic, econòmic i polític de les ciutats, i en particular de la capital, la ciutat de València, i amb una economia molt comercialitzada, orientada en bona mesura cap al mercat i l’exportació. A més, al contrari que passava a Aragó i a Catalunya, el regne de València no comptava amb grans estats feudals ni barons poderosos que rivalitzassen amb el monarca. Les úniques senyories veritablement grans eren les de l’orde de Montesa, creat amb les possessions dels ordes del Temple i de l’Hospital, i els ducats de Gandia i Sogorb, en les mans de branques secundàries de la família reial. Més que de magnats i barons, el regne de València era un país de cavallers i petits nobles, de ciutadans i mercaders, de juristes i professionals urbans. I això és el que reflecteix la primera composició de la Generalitat: el caràcter urbà del país, amb la presència del cavaller, el ciutadà de València i el veí d’Alzira; i la participació dels qui eren aleshores els personatges més poderosos del regne: el bisbe de València i el mestre de Montesa, pel braç eclesiàstic, i el duc de Gandia, pel braç militar o nobiliari. Un duc de Gandia que, només sis anys abans, havia estat candidat al tron vacant de la Corona d’Aragó.

      En realitat, i com les seues homòlogues catalana i aragonesa, la Generalitat Valenciana havia nascut molt abans, com a comissió o diputació permanent de les corts, però sense estructura formal reconeguda ni caràcter estable. Com que les corts només es reunien quan el rei les convocava i la durada de les sessions no permetia acabar tots els punts, ja des de la primera meitat del segle XIV es van crear comissions delegades que prosseguien i finalitzaven els treballs de les corts una vegada dissoltes aquestes, generalment això ocorria en el cas de la recaptació dels donatius o subsidis aprovats en les sessions parlamentàries. Però el naixement de la Generalitat no respon només a una necessitat administrativa o financera, sinó eminentment política. Enfront del rei, hi havia el regne, i aquest estava representat políticament per les corts, és a dir, pels representants dels tres braços o estaments en què es dividia la societat medieval. Però les corts no es reunien quan volien, sinó quan les convocava el monarca, i aquest només les convocava quan no tenia més remei. Quan necessitava diners, generalment per a fer front a una campanya militar. Sabia que la contrapartida serien concessions polítiques, en especial un major control de l’acció de govern, ja que els síndics de les corts denunciarien els greuges i contrafurs comesos pels oficials reials i també aprofitarien per guanyar una major participació política. El context decisiu va ser la llarga guerra amb Castella, que ocupa pràcticament tot el tercer quart del segle XIV. El rei Pere el Cerimoniós, que s’havia mostrat autoritari durant la primera fase del regnat, desesperat per trobar finançament per a fer front a la invasió castellana, que per dues vegades arribà a les portes de la ciutat de València, acceptà que els impostos votats per a reunir la suma del subsidi fossen recaptats i administrats per les mateixes corts, a través d’una comissió delegada o diputació permanent, i no pels oficials reials.

      S’obre així un important capítol en la història no sols fiscal i financera, sinó sobretot política del regne de València i, en general, de la Corona d’Aragó, que els acosta més a la via del parlamentarisme i el constitucionalisme pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres regions europees, que a la més monàrquica i autoritària, que acabaria en l’absolutisme, seguida per França i Castella. I així, mentre en aquests dos països seria el monarca i la hisenda reial, és a dir, el poder central, el que s’encarregaria de la recaptació i la gestió dels impostos, amb tot el que això suposa –i bé que ho sabem els valencians del segle XXI–, al regne de València, com a la Corona d’Aragó, el que se n’encarregava era la Generalitat i la hisenda del regne, convertits en actors polítics que, com el Parlament a Anglaterra o institucions similars a Borgonya, Flandes i Holanda, constituïen un contrapès a l’actuació del sobirà. Al regne de València, el rei no estava per damunt de la llei –de fet, no era rei fins que no jurava els furs, a l’inici del seu regnat–, ni tan sols, dit siga de passada, per damunt de l’impost, com mostren els pagaments fets per la Casa del Rei cada vegada que s’estava a la capital valenciana.

      La Generalitat, doncs, fa els primers passos als anys seixanta del Tres-cents, quan es va fer necessari un important esforç econòmic per a fer front a l’enorme volum de la despesa militar. Però no va ser fins 1418, ara fa sis-cents anys, amb Alfons el Magnànim, que la nova institució es va consolidar plenament i començà a funcionar amb regularitat. La Generalitat, anomenada inicialment Diputació del General, era, efectivament, una diputació, una comissió permanent de les corts, que representava el conjunt –«general»– dels habitants del regne de València. Aquesta funció de representació política del regne queda molt ben expressada en una declaració de 1409 en què es diu: «E, com lo ofici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen –i això no ho hem de perdre de vista: es tracta d’una societat feudal, estamental, no d’una societat moderna i democràtica–, les corts i en particular la seua diputació permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i n’eren ben conscients. Eren la veu del regne, la veu que vehiculava les queixes i les demandes dels valencians davant el monarca.

      A la consolidació de la Generalitat també contribuí l’emissió de deute públic –de fet, es tracta del primer deute sobirà o estatal a Europa, si exceptuem el de les ciutats-estat del nord d’Itàlia–, els interessos del qual es pagaven amb els ingressos fiscals recaptats per la institució, els impostos coneguts com a generalitats, que es convertiren així en permanents i regulars. Difícilment hauria pogut Pere el Cerimoniós no sols guanyar la guerra contra una Castella que multiplicava per quatre o per cinc l’extensió i la demografia de la Corona d’Aragó, sinó fins i tot acabar en taules, si no hagués estat per la capacitat fiscal i financera d’aquesta. Castella tenia més territori, més població i, sobretot, més tropes, però la Corona d’Aragó tenia més capacitat financera gràcies a la riquesa de les ciutats i a la seua economia. Aquesta capacitat financera es concretà en l’emissió de deute públic, que era adquirit per ciutadans i altres inversors del regne. El deute públic consolidat i a llarg termini, el primer deute sobirà a Europa, molt abans que s’estengués a la resta del continent (a Anglaterra, per exemple, no s’implantaria fins al final del segle XVII, més de tres-cents anys