D'Ors a Fuster. Gonçal López-Pampló
de Joan Fuster, justifica que ell mateix, com tants altres assagistes, redactara una quantitat ingent de pàgines en castellà. En Literatura catalana contemporània, en la secció «L’assaig i les idees», dins del capítol «La fi de segle (1890-1910)», comenta la qüestió en una mena d’apartat titulat «La qüestió del bilingüisme» (Fuster 1985: 112):
Hi ha un terreny en el qual l’escriptor català contemporani difícilment aconsegueix de mantenir-se monolingüe: la col·laboració periodística, el llibre mateix, quan deixen de ser estrictament «literaris» i s’embranquen en propòsits de doctrina, de polèmica o d’informació, sovint han de ser publicats en castellà. Existeixen condicionaments materials i rutines poderoses que ho determinen.
De la mateixa manera, les exigències universitàries i de recerca propicien l’ús d’aquest idioma –i, cada vegada més, de l’anglés– en detriment del català. Tot plegat disminueix les possibilitats d’expansió i desenvolupament del gènere i explica alguns dels dèficits històrics que arrossega.1 Uns dèficits, d’altra banda, que en el moment actual ens conviden a preguntar-nos per l’avenir de l’assaig en el panorama cultural, literari i social del món d’avui dia.
L’altra característica de l’assaig en llengua catalana que voldria destacar és l’escassa presència de dones que conreen el gènere. En aquest volum destacarem, per descomptat, els noms de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, a més d’altres com ara Empar Moliner, els articles de premsa de la qual poden considerar-se assaig si acceptem una definició àmplia del concepte, o Rosa Leveroni, autora d’un interessant dietari íntim. Però la referència a aquestes i altres autores serà insuficient: tenim la sensació que el dèficit és degut, en gran manera, a la invisibilitat de les dones assagistes, una invisibilitat que nosaltres arrosseguem, amb una certa complicitat tàcita i que, en el millor dels casos, a penes hem començat a corregir. Posar èmfasi en aquest (altre) dèficit, ara i ací, no aspira a proporcionar-ne una explicació, sinó a començar a operar una necessària revisió dels enfocaments. Ara bé, si realitzada aquesta revisió, confirmem que, en efecte, no es tracta tan sols d’un problema d’invisibilitat, sinó d’absència, ens haurem de demanar per quins motius l’assaig no ha estat un gènere històricament accessible per a les dones2 i, sobretot, per quines raons no resulta atractiu a l’hora d’ara.
Ho he insinuat més amunt: quin futur espera a l’assaig? És atractiu per als escriptors del nostre temps? El món literari actual, la societat en general, necessita un gènere literari d’aquestes característiques? Quina funció compleix i quin paper juga? Potser els escriptors –i les escriptores– més joves no hi troben un mitjà d’expressió òptim? Em referisc, és clar, a l’assaig entés a la manera fusteriana, al qual dedicarem no poques pàgines, aquell que arranca amb Michel de Montaigne i es consolida amb el projecte il·lustrat, aquell assaig d’aspiració més lliure i subjectiva, d’exploració personal i col·lectiva, sense peatges acadèmics ni gaires condicionants periodístics.
Hi ha una última qüestió sobre la qual m’agradaria advertir el lector. He dit que el treball que ací presente es basa en unes eines teòriques esbossades en el primer capítol. Com que el meu interés prioritari, en aquest llibre, és contribuir a bastir una història de l’assaig en la literatura catalana contemporània, no he aprofundit en aspectes d’anàlisi textual o de teoria de la literatura. Així i tot, era indispensable proporcionar el marc a partir del qual he operat per a situar unes obres com a susceptibles de ser considerades assaig. Aquest marc va ser el nucli de la meua tesi doctoral i tindrà, previsiblement, un cert recorregut bibliogràfic posterior a l’aparició d’aquest llibre. Amb el benentés que deixe la teoria per a més avant, les característiques de l’assaig com a gènere literari que propose a continuació també poden ser objecte de debat. De fet, el problema més greu que ha tingut, té i tindrà allò que Gérard Genette (2004: 105) anomena «la literatura no ficcional en prosa» és, precisament, la indefinició teòrica que l’envolta. El primer capítol d’aquest llibre, emmarcat en un treball de més abast, aspira a clarificar una miqueta les coses. I a fer-ho, tot siga dit, des d’una visió que té en compte sobretot el text i el context, la dimensió de l’obra com a escriptura inserida en un moment històric concret, amb uns condicionants socials i culturals ben definits. I que, en conseqüència, defuig les lectures que depenen en excés de la biografia de l’autor o d’uns determinats valors estilístics superiors que, al nostre entendre, només es poden invocar al costat d’altres paràmetres d’estudi, com mirarem de mostrar succintament en les pàgines següents.
Fet el descàrrec, em queda expressar la meua gratitud a tota la gent que m’ha acompanyat en el procés de redacció d’aquest llibre i en la llarga aventura personal i intel·lectual que l’envolta, la qual, lluny d’acabar-se, m’ofereix reptes renovats a tota hora. Davant de la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, em limitaré a agrair a Carme Gregori Soldevila la seua enorme generositat, com a directora de tesi, com a autora del pròleg d’aquest llibre i, en conjunt, com a còmplice d’aquesta indagació literària que tant ens ha entretingut durant vora una dècada.
València, octubre de 2016
1. Sobre aquests dèficits, recomane la lectura de Muñoz (1998). Tot i haver transcorregut vora vint anys des de la publicació de l’article, el diagnòstic que s’hi presenta continua sent vàlid.
2. Un estudi més detallat ens obligaria a parlar ací del diari i de la correspondència íntima en sentit estricte, és a dir, aquells papers que no es van concebre per a ser publicats i que, en general, van aparéixer després de la mort de l’autora. És el cas del dietari de Leveroni (1997) o del conegut epistolari d’Estefania de Requesens, redactat al segle XVI i recuperat al cap de quatre-cents anys. Per a aprofundir en els vincles que tradicionalment s’han establit entre aquestes formes d’escriptura privada i l’escriptura femenina, es pot consultar Francés (2008) i Torras (2005).
I.
L’assaig com a gènere literari
1. DEFINICIÓ D’ASSAIG
Començarem amb una pregunta inevitable. Es pot definir l’assaig? O és «l’heretgia» la seua «llei més pregona»?, com deia Adorno (2004: 60), una heretgia que no té a veure tan sols amb els continguts, sinó també amb la mal·leabilitat de la forma, amb la llibertat radical de l’escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments en clau literària sense les exigències de la mètrica, la ficció o la dramatúrgia? Si això fóra així, òbviament, l’assaig no es podria definir. Però aquesta «llibertat radical», com ara miraré de demostrar, no existeix ni pot existir. No vull dir, amb açò, que el debat quede tancat, ni de bon tros. La meua definició del gènere deixarà per resoldre un bon nombre de problemes teòrics que només podran ser abordats des del diàleg permanent sobre la qüestió, que no es donarà mai per tancada, però que tampoc no hauríem de menystindre o negligir per les dificultats que implica.
Assumint, doncs, la provisionalitat de la definició, podem afirmar que l’assaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que s’interpreten de manera versemblant. Això permet l’establiment del pacte autobiogràfic, pel qual la veu de l’assagista és interpretada convencionalment com a equivalent a la veu de l’autor real, que parla en clau subjectiva. D’ací que hi predomine l’argumentació, entesa com a macroestructura o funció rectora de caràcter semàntic i pragmàtic, que orienta l’objectiu últim dels textos assagístics, que és la persuasió del lector. En conseqüència, prototípicament, l’argumentació també és la tipologia textual o superestructura més freqüent