Joan Fuster: indagació, pensament i literatura. AAVV
L’assagisme de Fuster o la literatura de Pla, en canvi, sí que disposen d’un lligam directe amb aquesta tradició. No és un lligam casual, sinó perfectament conscient. Tot plegat porta inexorablement al periodisme –més ben dit, a un cert tipus de periodisme. Molt wittgensteintianament, Fuster associa els matisos a les paraules. Pla podria afegir una cosa semblant apel·lant a la boutade segons la qual, ell fumava pica-dura per així poder triar correctament l’adjectiu. Tot es mou, i expressar el moviment per mitjà d’una cosa que serveix justament per fixar-lo és molt difícil. En aquest sentit, l’estil no és una opció entre altres, sinó l’única via que permet resoldre aquesta paradoxa. Els matisos, segons Fuster, no són doncs una qüestió merament literària o estètica, sinó que remeten a una determinada noció de realitat –a una ontologia del moviment que deriva d’una manera molt directa del pensament de Montaigne.
En el capítol ix del llibre iii dels Essais –datat per Pierre Villey el 1586, és a dir, tretze anys després d’exposar el seu projecte genèric en el primer capítol del llibre– Montaigne afirma que la varietat i la diversitat el fascinen. Pel que fa al fragment de Fuster sobre l’Obra Completa de Pla que hem citat abans («Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses, és el que Pla havia de crear-se»), Montaigne diu una cosa molt significativa:
Je ne puis assurer mon object.1 Il va trouble et chancelant, d’une yvresse naturelle. Je le prens en ce point, comme il est, en l’instant que je m’amuse à luy. Je ne peints pas l’estre. Je peints le passage: non un passage d’aage en autre, ou, comme dict le peuple, de sept en sept ans, mais de jour en jour, de minute en minute (Montaigne 1988: 805)
Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina s’acabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota l’obra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix l’alteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política d’Aristòtil, i que reneix al segle XVI per obra d’alguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums, però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata, per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no d’un propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de “type”», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). L’esmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans s’aplicava a l’home, entès justament com a type, s’aplica ara a un home, a aquest –i no a aquest altre– home (de nou, l’aproximació de Kapuscinski al –diguem-ne– «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a l’estereotip. L’existència de l’expressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.
5
Els estudiosos o els amics personals de Josep Pla expliquen que en moltes ocasions va descriure, amb una precisió de cirurgià, paisatges i persones que mai no havia vist. No se sap ben bé si es tractava de premonicions quasi miraculoses, de talent imaginatiu o de simple barra, però el cert és que les seves cròniques de viatges –apòcrifes o no– desprenen olors, colors i textures que només ell sabia condensar en una tríada, o de vegades en una tralla, d’adjectius. Potser Pla no va estar mai en aquell fiord noruec ni en aquella illeta grega, ni en aquell carreró de Nova York que dibuixa amb una vivacitat prodigiosa; d’allò que sí podem estar ben segurs és que va néixer, va viure al llarg de molts anys i va morir entre pagesos.
La imatge més coneguda de Josep Pla és la d’un vellet amb els ulls entelats pel fum d’un Ideales –els seus cigarrets predilectes–, una boina encastada –o potser incrustada– al cap, i una armilla o una americana d’una negror lluent, plausiblement llardosa i arnada. És la caricatura quasi perfecta del pagès tradicional. Subratllo el «quasi» perquè aquest vell pagesot de l’Empordà, a més de no agafar mai una aixada, és amb tota probabilitat l’escriptor més important del segle XX en llengua catalana. Això no vol dir, però, que la curiosa indumentària o l’actitud vital dels seus darrers anys fossin una mena de disfressa –a la manera del patètic mariner que es va inventar Carlos Barral, per exemple. En absolut: Josep Pla no construeix un personatge a còpia d’attrezzo i afectació; simplement, retorna al seu personatge original, primigeni, i a tot allò que l’envoltava: un paisatge i una manera de ser molt –alguns dirien massa– concrets i, a més, en vies d’extinció. Subratllo, en tot cas, la paraula «personatge». D’aquest retorn, que també és un exili polític intern carregat de mala consciència, en queda constància escrita: Els pagesos, un dels volums de la seva vertiginosa Obra Completa.
Per tal d’entendre el veritable significat d’aquest volum, cal deixar de banda, per moments, la caricatura que hem mostrat abans i detenir-nos en fotografies una mica més antigues i esgroguissades: aquelles que ens mostren, sobretot al llarg dels anys vint, un Pla decididament cosmopolita, vestit de gentleman amb un gran cigar de senyoràs als llavis –i no un humil Ideales– a Londres, a París o a Madrid. Tots dos personatges, òbviament, són igual de reals. Però sense cap mena de dubte un és molt més autèntic i verídic que l’altre. Pla no fou mai un burgès, ni un viatger vocacional, ni de bon tros un diletant lletraferit o un salvador de la llengua. Pla només –¿només?– va ser un periodista que escrivia millor que els intel·lectuals del seu temps. Es va fer advocat a contracor, periodista per casualitat i escriptor per vocació; i tot això sense desempallegar-se mai de la primera màscara, l’original, que cobria el seu rostre: el petit propietari rural, el kulak com deien a la Rússia presoviètica, que sap fixar-se en les magnificències d’una catedral o en l’harmonia d’una façana però també –i, de vegades, sobretot– en el preu dels naps o en la disposició d’un rusc d’abelles d’alguna remota contrada. Els seus documents privats, com les Cartes a Pere, el seu germà, ho mostren amb tota nitidesa; l’epistolari de Pla té ben pocs capficaments literaris: parla de factures, de comptes amb els masovers, de lletres –de canvi, és clar (Pla 1996).
Joan Fuster, que al meu entendre, representa la intel·ligència més lúcida de la seva generació, va arribar a fer retrats que encara avui sorprenen per la seva vivesa, i a endinsar-se per línies argumentals veritablement arriscades. Va cometre l’error de dibuixar un Josep Pla amb les ulleres del marxisme canònic partint més del personatge que de la persona i la seva obra. I no ho va fer en un context qualsevol, sinó justament en el lloc que a Pla li va saber més greu: el frontispici de la seva Obra Completa. Val a dir que el mateix Fuster havia previst aquest risc, cosa que l’honora:
Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d’induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no valdria la pena. (Fuster 1960: 52)
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BRUNSCHVICG, L. (1945): Descartes et Pascal, lecteurs de Montaigne, París, La Baconnière.
CHARTIER, R. (ed.) (2012): La aparición del periodismo en Europa. Comunicación y propaganda en el Barroco, Madrid, Marcial Pons.
FRIEDRICH, H. (1970): Montaigne, París, Gallimard.
FUSTER, J. (1981): «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», dins Obres completes de Josep Pla, vol. I (El quadern gris), Barcelona, Destino, p. 63.
— (1960): Judicis finals, Palma de Mallorca, Editorial Moll.
— (1973): «Todavía Freud. Y lo demás es literatura», La Vanguardia (21-1-1973).