Per la reixeta. Albert Toldrà i Vilardell
concluídas las confesiones de las monjas, entró allí el Padre Sancho i le repitió desde luego sus deseos de gozarla, cogiéndose con las manos los hábitos i levantándolos i acercándose a la declarante, la que no quiso consentir en su depravado intento, i sin conseguirlo, le dio al fin limosna.27
La promesa de regalets a la dona també és un mitjà per a la seducció emprat per alguns sol·licitadors. A fra Camós, franciscà, això li costa car. L’any 1800 el denuncia Rosa Pérez, una criada d’Alcoi de quinze o setze anys, que diu que dos anys abans, «esta solicitó al dicho Padre a cosas torpes contra el sexto precepto, y este manifestó su consentimiento. [...] En las confesiones no se hablava más que de cosas desonestas y de los deleites que havían tenido Confesor y Penitente, prosiguiendo el Confesor en frequentar la casa de Rosa Pérez, teniendo con ella tactos impuros». En l’interrogatori davant el comissari, Rosa ho torna a explicar engrescada després de les:
conversaciones desonestas, le convidó ella misma al pecado carnal, cuio convite admitido por el Padre Camós, continuó tres veces en pecado consumado, y todo el resto de la Quaresma en tactos, ósculos y otras acciones torpes, siempre que havía lugar o proporción, en la misma casa, cuios pecados y acciones desonestas confesó la declarante con el mismo Padre Camós por consejo del mismo.
Però poc més tard, Rosa es presenta davant el confessor que li havia escrit la denúncia, per desdir-se’n:
[...] que procedió de alguna mala voluntad contra el dicho Padre Camós;– era ell qui l’assetjava–, provocándola a cosas torpes, aunque dicha muger no consintió; que le prometió un pañuelo y no le cumplió la palabra, y de esto está resentida y ha pasado a hazer lo que a hecho. En l’interrogatori següent, ella reconeix que ni la sol·licitació va ser en confessió, ni va haver-hi contacte sexual: [...] quanto dixo en la primera declaración, lo que confiesa ser falso y lo dixo por venganza de no haver cumplido el padre Camós la promesa que le hizo de un pañuelo que le havía prometido.28
El sol·licitador sol demanar on viu la penitent, amb la intenció de visitar-la i obrar amb més llibertat; també sol preguntar quan no hi és el marit, quan és sola a casa, de vegades amb excusa de devocions, penitències o negocis del món beat. I freqüentment emprant la malaltia de la dona com a motiu per anar a sa casa a confessar-la, com ja hem vist.
Fra Francesc Castelló, de València, té clara l’estratègia. L’any 1687 el denuncia Josepa Maria Bartomeu: l’havia sol·licitada, i en vista de la seua negativa, fra Francesc proposa a una tal Maria Grau, que sol anar a casa de Josepa, que el monjo i la xica es vegen a casa seua; Maria s’hi nega. Interrogada, Josepa conta com fra Francesc «en diferentes ocasiones instó en que quería ir a casa de esta, [...] la dixo que avía de llegar a ella antes que se casase, [...] antes de la absolución, [...] hiço acción de ponerle la mano en los pechos de esta [...] como con efecto lo executó y esta le apartó». L’any següent una altra dona, Josepa Martí, també el denuncia per fets similars. En dir-li ella que havia estat malalta, fra Francesc fa: «Cómo no me llamava a su casa a confesarla, que yo me hubiera acostado con usted». També li diu «que pensando en ella havía tenido tocamientos lascivos», i Josepa afegeix que «la abraçó y dio ósculos y hizo ademán de ponerla las manos en los pechos».29
Fra Clemente Cimbor, confessor de les malaltes de l’Hospital General de Saragossa de qui parlarem molt ací, fou processat el 1777. Segons el fiscal, intentava sistemàticament, a banda dels tocaments, concertar cites amb les dones a llurs cases.30
2. CONTACTES
El sol·licitant sovint demana a la dona que li ensenye les mamelles o les cames, freqüentment amb el pretext d’una malaltia, o de flagel·lacions o cilicis, tot i que si són al confessionari aquesta exhibició és forçosament limitada i ràpida. Vicenta Vilanova denuncia l’any 1796 fra Tomàs Peris; en confessió l’avisa que anirà a visitar-la a sa casa. «Padre, ¿Usted para qué me quiere visitar?», li pregunta la dona. «Entonces lo verás», li respon ell. En efecte, a la vesprada es presenta el frare a sa casa, a Petrés: «Muéstrame los pechos, y continuó provocándola a cosas impuras con besos y abrazos y con palabras tan indecentes que se podían tapar los oídos para no oirlas».31
Un cas curiós és el de fra M. Sanchis, denunciat el 1803 per Josepa Pla; després d’una confessió normal, a Alcoi, encara al confessionari, «le mandó este que se descubriese los pechos, lo que practicó la declarante, y vistos por el confesor, se separaron, sin mediar ninguna otra acción ni palabra perteneciente a solicitación en materia de luxuria».32
Sor Rita Gil, clarissa de Xàtiva, denuncia el 1815 fra Vicent Flors, franciscà, per aquest motiu. En una primera ocasió, acabada la confessió «la entretuvo con una conversación torpe. [...] Oxalá pudiera yo cometer acciones torpes contigo». En una segona,
con pretexto de confesión la solicitó a que apartara la cortinita que por decencia está puesta en los lugares destinados a oir Confesiones, que se levantara la toca y descubriese los pechos, y como si esperase el efecto de esta solicitación, advirtió que el referido hacía acciones de quien mira, y acecha a la parte interior del Confesionario.
Indignada, sor Rita s’alça i se’n va; a la tercera, «la entretuvo con tratados desonestos. [...] La animaba a cometer pecados torpes, y de que la inducía a que fuera a una rexa, a donde el mismo acudiría, para proseguir la conversación y cometer acciones desonestas».33
El fet contrari, les exhibicions dels genitals del confessor, potser no té altre sentit que provocar l’escandol de la penitent, més que no pas seduir-la o excitar-la. No és tan habitual; posem l’exemple de fra Pasqual Molina, franciscà de Xàtiva, denunciat el 1791 per dues dones. La primera, Vicenta Bosc, diu que, amb l’excusa d’emprovar-li un cilici i posar-li’l correctament, diverses vegades «le levantó las sayas y le ciñó el cilicio por la cintura». Afegeix que el mateix li havia passat a Francesca Gallac, la qual, interrogada, també admet que «le levantó las sayas y le ajustó el cilicio en un rincón de la capilla de la Tercera orden». Més tard, en la ratificació, Francesca completa la declaració: citada a la porteria del convent perquè fra Pasqual li ajustara el cilici, «sin confesarse, retirándose a un quartico de la capilla de la Tercera Orden, hizo que la declarante se hechara en el suelo, y él le mostró sus partes».34
Les carícies són freqüentment d’interpretació ambigua, sobretot pel que fa a dones escrupoloses i monges. Carícies en la cara, el cap, el coll, la mà de la penitent, poden ser innocents, però també una forma de provar-ne la reacció i sondejar-ne la disponibilitat sexual. Evidentment, la rígida segregació sexual de l’època no permetia aquestes familiaritats: xafar el peu de la penitent ja es considera una forma de provocació sexual. Més encara tocar-li altres parts, és clar. De manera ambivalent, el sacerdot, amb el seu vot de castedat, hauria d’allunyar-se d’aquests contactes com del dimoni, però, alhora, el seu tarannà asexuat i d’autoritat paternal li permet practicar-los sense escàndols excessius.
El cas de fra Miquel Guarner, franciscà, és paradigmàtic. És denunciat el 1671 per Gerónima Domingo, d’Albarrasí: «[...] se le arrimó al rostro, aunque por entonces no hizo reparo en ello, asta que después a oído decir que a una doncella havía quitado una arracada, y que a otras se les arimaba». Arran de l’acusació de Gerónima declaren un reguitzell d’escrupoloses joves del poble, que han experimentat el mateix; cap d’elles denuncia altres tocaments més agosarats, llenguatge obscè ni proposicions sexuals, sinó que tot es mou en un terreny molt ambigu.35
El de l’agustí Andreu Bernabeu –que va patir la repressió borbònica: «se le llevaron prisionero por Imperial a la ciudad de Almansa»– és molt més diàfan. A banda d’altres casos en un llarg historial de sol·licitacions, és denunciat per Antònia Canyes, de Xàtiva. Refugiades l’any 1707 Antònia i la seua família al convent de fra Andreu, durant el setge de Xàtiva per «las armas de nuestro Rey» Felip V, i aprofitant l’avinentesa, el religiós «la abrazó un día, y otro la abrazó y besó en el cuello». També li va dir «que si fuera secular se casaría con ella, e instándola mucho en que la dexasse ver sus