Els que manen. Pep Martí
cridat a La Caixa, va voler endur-se Tusquets, però l’entitat financera no va veure clar el seu fitxatge en aquell moment. Amb Fainé mantindria una relació que l’ha dut a una amistat personal i a aficions compartides, com els seus habituals partits de golf.
L’home que sempre arriba aviat
Una característica en la biografia de Tusquets és el ritme trepidant del seu ascens en l’escala social. Amb només 27 anys, va ser tresorer del Barça en la primera junta de l’era de Josep Lluís Núñez. Allí va demostrar la seva creativitat en els negocis, com quan va proposar que els socis fessin una derrama per contribuir a eixugar la greu situació financera que travessava el club. D’aquella etapa, presumeix dels fitxatges de Schuster i de Maradona, del qual assegura que, gràcies a la seva habilitat, el cost per al club va quedar reduït a la meitat.
Tusquets va deixar el càrrec de tresorer al Barça el 1989. Aleshores va accedir a una altra posició rellevant dins del patriciat: la presidència del Cercle d’Economia. Va ser president de l’entitat entre el 1989 i el 1992. De nou, va arribar al cim d’una de les entitats de la burgesia molt jove, als 38 anys, i encara més tractant-se d’una institució tan clàssica com el Cercle.
Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència
Tusquets no ha arribat a entrar mai en política, però hi ha estat molt a prop. El president Artur Mas li va oferir la conselleria d’Empresa i Ocupació, una oferta que va acabar rebutjant. Francesc-Xavier Mena en seria finalment el titular. Poc després, el febrer de 2011, va aparèixer com a membre del flamant Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), creat per un Artur Mas que acabava d’estrenar presidència i que anunciava un govern business friendly.
Aquesta proximitat amb l’administració convergent, i en especial amb la família Pujol Ferrusola, ja s’havia posat de manifest quan el president Jordi Pujol li va oferir la conselleria d’Economia en la seva última legislatura (2000-2003). Tusquets va rebutjar el 2001 substituir en el càrrec Artur Mas quan el van nomenar successor i conseller en cap, i el departament va recaure en Francesc Homs i Molist, que va negociar un nou model de finançament amb el govern del PP.
El CAREC va assessorar Mas per actualitzar el model de finançament autonòmic. Defensava un sistema amb un sostre competencial millor, en una via federalitzant. Donava així sortida al que pensava un sector del món econòmic, cada vegada més inquiet davant la radicalització de la situació política a Catalunya en vigílies de l’arrencada del Procés.
En algun moment, s’ha queixat del poc cas que es va fer de les propostes del CAREC, oblidades en un calaix de Palau. Tusquets no va seguir Mas en la seva estratègia sobiranista. Ans al contrari: va ser un dels exponents del patriciat barceloní que va veure amb estupor el que considerava una fugida del president cap al desastre.
En diverses declaracions abans i després del referèndum de 2017, el financer va deixar ben clara la seva oposició a una ruptura amb l’Estat, subratllant el seu europeisme. Molt abans, el 2013, en una entrevista, va emprar una frase molt gràfica sobre el possible èxit independentista: «Abans guanyarà l’Alcorcón la Champions que Catalunya se separarà d’Espanya». Després de passar per la presidència de la gestora del Barça, Carles Tusquets va corroborar que continua sent un dels personatges omnipresents de l’elit econòmica i social de Catalunya.
El negoci va ser vendre
La trajectòria empresarial de Carles Tusquets va fer el salt més significatiu de la seva vida el dia que va vendre les seves accions de Fibanc al grup italià Mediolanum, del qual la família Doris és el principal accionista. Fibanc va passar a denominar-se Banco Fibanc Mediolanum, amb Tusquets de president no executiu. Dins la mateixa operació, va entrar a formar part del consell de la corporació central a Itàlia.
Era la culminació d’una trajectòria personal encetada el 1985 quan va deixar el seu lloc a Bankunión per fundar, junt amb un grup de socis, la seva pròpia empresa, la gestora de patrimonis i inversions que va batejar amb el nom de Fibanc, anunciant així quina era la seva autèntica vocació: fer el pas per esdevenir un banc. I ho va aconseguir quatre anys després, quan el febrer de 1989 va obtenir fitxa bancària i va crear un banc especialitzat en gestió de patrimonis amb el nom de Banco de Finanzas e Inversiones SA i l’ensenya comercial Fibanc. Prèviament, el 1988 havia fracassat en el seu intent de controlar el Banco Condal, afectat per l’ensorrament de Rumasa.
Per defensar que no li ha estat regalat res, explica que per formar Fibanc va haver d’hipotecar el seu pis. Sempre fent beneficis, el 1995 es va comprar el seu propi «castell» financer, a l’anglesa, quasi davant de les dues torres negres de La Caixa: el palauet Abadal, al 668 de l’avinguda Diagonal, que era de la cadena Husa. Fibanc va adquirir l’edifici per 500 milions de pessetes a l’hoteler Joan Gaspart. La casa havia pertangut a la família Abadal, un altre llinatge històric de la burgesia catalana, vinculada a la Lliga Regionalista. Fibanc hi va emprendre una important restauració i unes obres de readaptació per instal·lar els serveis centrals de l’entitat.
En la seva etapa inicial, Fibanc va ser la primera entitat de gestió de fons d’inversió que va aconseguir una fitxa al registre de fons d’inversió de la CNMV, amb la inscripció de Fondiner. Guanyar-se la categoria de banc li va costar a Tusquets «fer algun pols a l’immutable Mariano Rubio», aleshores governador del Banc d’Espanya, segons ha escrit el periodista Josep Maria Cortés, que també recorda el «jove Tusquets» que sempre es queixava dels excessos de fiscalitat a la cara del ministre d’Hisenda de torn a les jornades econòmiques de la Costa Brava, que organitzava el Cercle d’Economia.
En el moment del seu enlairament com a banc, l’entitat disposava d’uns recursos propis de 1.950 milions de pessetes i 42.000 milions en gestió de patrimonis. Amb només dues oficines, a Madrid i Barcelona, tenia una plantilla de 40 persones. A partir del 1989 fundacional, Fibanc va anar obrint oficines en diverses comunitats autònomes. El primer any Fibanc ja gestionava 42.000 milions de pessetes en patrimonis. El 1996 l’agència de valors Global Securities passava a formar part de Fibanc. El patrimoni administrat de clients ja havia ascendit fins als 91.000 milions de pessetes.
Però aquell 1996 va ser el de la primera sotragada, quan la Fiscalia Anticorrupció va escorcollar la seu a la recerca de diner irregular propietat de clients del banc. Uns clients entre els quals hi havia una bona mostra de la burgesia barcelonina, que havia estat captada gràcies en bona part al caràcter expansiu del seu president. El cas perseguiria Tusquets encara tres anys després perquè, malgrat que les actuacions havien estat arxivades, l’Audiència de Barcelona en va ordenar la reobertura i el va citar a declarar el maig de 1999 al jutjat número 7.
L’adquisició de Fibanc per Mediolanum es va dur a terme en dues etapes. En la primera, l’any 2000, va agafar un paquet majoritari del 66,3 %. En aquesta operació, Tusquets i l’altre principal accionista, Alejandro Pérez Calzada, van vendre un 5 % del capital i en van retenir un 15 % cadascun. Que traduït a diners venien a ser uns 9 milions d’euros per persona, ja que l’entitat havia estat valorada en 180 meur (30.100 milions de pessetes, la moneda aleshores vigent). El Col·legi de Metges va ingressar 18 milions d’euros. Uns consellers que van vendre eren el fabricant de llonganissa d’alta qualitat Joaquim Comella i Riera, que havia estat tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vic per CiU amb l’alcalde Ramon Montanyà, Àngel Surroca, José Antonio Castro i Oriol Ribas, entre d’altres.
En la segona fase, l’octubre de 2004, Mediolanum va comprar totes les accions fins a garantir-se el cent per cent del capital. Tusquets, Pérez Calzada i alguns petits accionistes que encara posseïen el 3,6 % del capital van vendre tot el que tenien a Mediolanum per un import que no es va fer públic. Des de Fibanc sí que es va puntualitzar que la valoració de les accions venudes no es va fer amb els paràmetres de la primera operació, la de l’any 2000, ja que «el banc no és el mateix», sense especificar més, però donant per entès que el preu havia de ser superior, tenint en compte que en aquells quatre anys l’entitat havia millorat encara més la seva presència i el seu valor.
La marca Fibanc va subsistir en solitari fins al 2007, que es va convertir en Fibanc-Mediolanum, i a partir