Les muses. Jordi Cussà
fort, Virgili!
Afortunadament, ara ens porten l’amanida de llagostins i salmó fumat, i brindem amb un blanc bonic i un somriure que ho esborra tot. O almenys ho pretén, perquè al cap de res cadascú comença a tibar un cap de cabdell pel seu costat. A contracor, sí, però els humans som així.
Ell pensa que la meitat dels cinc mil euros que vam acordar només són dos mil cinc-cents, que no li arriben ni per sobreviure un trimestre. I es torna a dir, com mil vegades abans, que no es pot vendre una feinada artística de tres o quatre anys, una feinada que probablement suma quatre o cinc mil hores de treball efectiu davant de l’ordinador (sense comptar el temps de reflexió ni el que s’esmuny en blanc quan la font no raja), pel que un tècnic qualificat guanya en un mes.
Jo penso que potser em vaig equivocar en oferir-me a publicar-li la novel·la, però la veritat és que em va agradar la idea, que m’agrada molt l’esquema i els trossos que ja en té al sac, i que encara ara vull publicar-la. Llavors especulem a duo (un cop més) que potser li aniria més bé amb un altre segell.
Després entreteixim dos somriures tendres per deixar les cabòries en un calaix feixuc de la memòria, i reprenem una conversa senzilla (sobre la teca i la política i l’emergència climàtica). I de passada ens concentrem a assaborir un sopar que ben just si ens podem permetre. La vida cada dia és més dura fins i tot per als presumptes privilegiats. Quan ens porten les postres, l’Ili em mira amb una expressió de trapella que no sorgeix de la libido.
—Què et sembla si ens n’anem a casa i ens prenem una dosi petita d’allò nostre?
Arrufo les celles, el nas i els llavis.
—Jo m’he llevat a les set i arrossego son endarrerida. La meva idea era fotre un clau maco i dormir deu hores seguides.
—Només un de maco, Iana?
—O dos. Si volsss... i potsss.
—Home... Vull dir, dona, ja saps que al segon normalment ja em falla la molla.
—Sort que tens altres recursos —replico, mentre li poso els dits d’un peu descalç sobre el paquet.
—Sí —corrobora ell, tancant les cuixes per augmentar la pressió, mentre m’ensenya la punta de la llengua—. Tinc una llengua ràpida i precisa com la d’un escurçó. Però més constant i sense verí, que quedi clar.
—I ja se sap que les dones sempre caiem en la temptació de les serps.
—Amén. Vull dir, anem.
Arribem a l’apartament i, mentre ell prepara un gintònic guapo per a mi i un te verd per a ell, jo em cargolo una canyeta d’haixix bo i espio el final del capítol de la Beatriu. Quan surt li pregunto:
—Com és que t’acarnisses així amb la Comèdia? M’has dit cent vegades que és una meravella.
—D’entrada, no soc jo qui parla: és la Beatriu —contesta en to innocent, deixant els gots damunt la taula—. I de sortida, la Comèdia m’embruixa perquè, si la llegeixes en veu alta, és música pura: com una partitura per a rapsodes. Però la dissecció que fa la Beatriu del contingut de l’obra, i del caràcter de l’autor en relació amb l’obra, em sembla força encertada. He dit.
—O sigui que ara et dediques a fer crítica literària dins la novel·la?
—En una novel·la pots parlar de totes les coses hagudes i inventades. Pots renegar de Déu i del Dimoni i de tot el que et doni la gana. És la gràcia de la creació.
—No te’m deus estar tornant pedant, eh?
L’Ili frunzeix els llavis bo i arrufant les celles.
—Espero que no. Vade retro.
Faig un tast del gintònic i li pico l’ullet: a cap local d’enlloc no me’ls fan tan al meu gust.
—Deliciós. Si no te’n surts amb la literatura, pots muntar una cocteleria.
—Molt simpàtica, vós.
Ell somriu paint la broma i jo esclafeixo una rialleta assaborint-la. Torno a mirar el portàtil, la pàgina on s’acaba el capítol, i faig la pregunta inevitable:
—I el següent colós il·luminat per les muses de la poció que-tot-ho-pot, qui serà? Petrarca, Boccaccio, Michelangelo o Leonardo da Vinci?
—Petrarca i Boccaccio són coetanis de Durante i la Beatriu, i hauríem de mirar de fer un salt en el temps, si no aquest monstre serà més llarg que Guerra i pau.
—Ah... Això ens ajudaria molt a editar-la i guanyar-hi una fortuna.
L’Ili fa un tast del te i fixa els ulls en la lluna sospirant.
—Ho dius com un retret. Qui pogués escriure una novella com Guerra i pau, ni que morís sense veure-la publicada!
—No diguis rucades, carinyo. La majoria de semigenis que no són reconeguts, acaben sonats com Van Gogh o suïcidant-se com Kennedy Toole.
—Qui és aquest?
—L’autor d’Una confabulació d’imbècils.
—Ah, sí, pobre John. —I després d’un altre tast de te, bufant la vora com els nens abans d’acostar-hi els llavis:— Valdria més criar porcs.
M’ho rumio un segon, com si no fos una metàfora sinó una manera perfectament honrada de guanyar-se la vida.
—Criar porcs deu ser més fàcil i més rendible —però rectifico—, tot i que hi ha artistes de totes les disciplines que es guanyen la vida de conya.
—Canviem de tema, amorina, que em destremparàs l’esperit.
—Ui, no: això sí que no ens convé.
Ell, que estava dret al meu costat, s’acosta a la mànega del jardí, l’engega fluixet en mode esprai, i s’asseu a terra davant meu per rentar-me els peus amb l’amor de Jesús, però a vessar de sensualitat.
—La veritat és que soc l’home més afortunat del món. No entenc que una nimfa tan guapa com tu, en la floració de la vida adulta, en comptes de triar un apol·lo modelat al gimnàs, es vulgui enrotllar amb un iaio de cinquanta-dos anys mig calb i força panxut.
—Això ja ho hem discutit abans. Els homes quasi sempre somieu amb models esculturals de vint-i-cinc anys. O menys. Jo valoro altres coses.
—Sort en tinc.
Ara començarà a esquitxar-me les cames i les cuixes, el sexe i el tòrax, i jo em trauré les calces i la samarreta. Després començarà a besar-me i llepar-me aquelles zones i racons on tinc més sensibilitat: entre els dits dels peus; a la sofraja dels genolls; a l’interior de les cuixes... fins a centrar la boca en la vagina i explorar amb les mans els engonals, els pits i la columna vertebral fins al foradet de l’anus. Jo amb un peu li masegaré els testicles i el fal·lus per un costat dels bòxers, i amb les mans li agafaré el cap, perquè noti quan cal alentir o apressar allò que en diuen el cunnilingus (com pot ser que una cosa tan deliciosa tingui un nom tan lleig?). M’escorreré gairebé segur al cap d’uns minuts perquè no ens hem follat des del dilluns, i ell, si no ejacula simultàniament com li passa sovint, s’aixecarà i m’acostarà el gland als llavis. Després, ens fumarem una canyeta junts i encollarem un bon glop de nit. I, si ens hi veiem amb cor, ens aplicarem a una còpula tranquil·la. Potser anal perquè confesso que m’encanta masturbar-me vaginalment mentre ell em penetra i escorre’m pels dos brocs al mateix temps.
Al cap de res, em quedaré mig adormida sobre el sofà i ell m’agafarà en braços i em durà al llit, ni que sigui esbufegant una mica. I abans de marxar a posar-me les banyes amb les putes muses fins que l’alba li trenqui l’embruix, a cau d’orella em confessarà que el capítol quatre probablement no versarà sobre la plèiade de llumeneres del Renaixement italià, sinó sobre nosaltres dos.
—Tinc intenció d’explicar aquesta vetllada