.
és ensenyar el cul cada dia» (Fuster 1982: 122). Per a Joan Fuster: «l’important és influir d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc adoctrinar: més aviat, incitar a la reflexió» (idem). Ell defensava que «es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps» (Fuster 1993a: 97). «Els seus treballs» –assenyala un enquestat– «tingueren uns efectes tan revolucionaris sobre la societat valenciana, especialment sobre la minoria més il·lustrada» i una altra declara que «va marcar el punt d’inflexió del valencianisme cultural i polític». Tanmateix, una altra persona matisa que el projecte de Fuster era «en benefici d’un país més popular, esquerrà que pròpiament nacionalista». Tal vegada, perquè el «pensador suecà heterodox, polièdric» que era Fuster, segons una altra persona enquestada, li permet completar a una altra que va ser «un pensador i escriptor essencial per a la modernització del País Valencià». Tot plegat, permet entendre els adjectius elogiosos que diferents persones dediquen al pensador Fuster: «únic», «lliure», «un geni», «un far». Alhora, aquests i d’altres, també el qualifiquen de «savi sarcàstic», «àcid» o «savi escèptic, irònic i mordaç», ja que creuen que era «un pensador valent», «estimulant», «eficaç» i «necessari». Per a alguns enquestats, Joan Fuster era «un gran assagista literari», «fonamental del segle XX en català» i el «més lúcid de la història de la cultura catalana»; o «el millor assagista en llengua catalana i castellana de la segona meitat del segle XX», per a una lectora. En definitiva, «un referent ineludible per al conjunt dels Països Catalans», atès que, com conclou una altra persona lectora, és «l’assagista que ens fa pensar en nosaltres».
4. QUAN I ON VA LLEGIR ELS ARTICLES DE FUSTER
Cent catorze lectors i lectores, el 88,3% dels enquestats, van llegir els articles de premsa de Joan Fuster mentre era viu i quinze, l’11,6%, no (vegeu la Gràfica I).
Gràfica I
En preguntar als enquestats que diguessin en quins periòdics van llegir els articles de Fuster mentre vivia, els lectors i lectores ho assenyalen en la llista que els vam proporcionar en el sondeig (vegeu la Gràfica II).7 Per ajudar a la memòria dels enquestats, hi hem posat els periòdics i les revistes en ordre invers a l’aparició temporal de cada diari o revista; és a dir, els últims mitjans (els més recents temporalment) en què va col·laborar, al principi de la llista, fins acabar en els més antics temporalment al final de la llista; per tant, els mitjans on Fuster va començar a publicar articles (segons ell, «el primer a l’agost de 1952», Fuster 2006: 20).8 Per a alguns periòdics vam posar entre parèntesis els anys principals on va publicar de manera regular. Aquesta indicació no vol dir que en altres moments Fuster no hi hagués col·laborat circumstancialment. En aquells periòdics on no s’indiquen els anys vol dir que hi va publicar durant anys o períodes diferents i sovint de manera més irregular o fins i tot esporàdica.
Gràfica II
Més enllà de les evidències quantitatives exposades en la Gràfica II (en vida de Fuster), és necessari aclarir i atribuir unes poques qüestions sobre els periòdics i els lectors o lectores. Així, les publicacions valencianes (Levante, Las Provincias, Valencia Semanal, Noticias al Día, Diario de Valencia i Qué y Dónde) només són esmentades per persones que vivien aleshores al País Valencià. I de manera semblant per les persones residents a Catalunya pel que fa la premsa de difusió al Principat (El Correo Catalán, Tele/ eXprés i El Noticiero Universal). Tanmateix, els casos dels diaris barcelonins La Vanguardia i Avui en són una excepció, ja que tots dos també tenien i tenen (el segon, però, ara és El Punt Avui) distribució valenciana i balear. Pel que fa als dos rotatius de Madrid, ABC i El País, sempre han tingut distribució als tres territoris dels Països Catalans, i Informaciones, desaparegut fa molts anys, de vegades es trobava a València, Barcelona i Palma. Quant a les revistes (Serra d’Or, Canigó, Jano, La Calle, Por Favor, El Món i El Temps) també es distribuïen als tres territoris de parla catalana. Serra d’Or i El Temps encara en tenen, a diferència de les altres revistes ja desaparegudes (llevat de Jano que continua existint però com a portal d’informació mèdica). Finalment, pel que fa a Nous Horitzons, òrgan teòric del Partit Socialista Unificat de Catalunya, fins que no va ser legalitzada aquesta organització comunista (abril de 1977) es distribuïa clandestinament entre els militants i «companys de viatge» al Principat o entre afiliats o seguidors de l’agermanat Partido Comunista de España, al País Valencià i a les Balears. Posteriorment, i també amb irregularitat, sobretot s’hi accedia per subscripció.
A partir dels resultats de la Gràfica II, queda clar que els articles de Fuster més llegits són els dels tres diaris de més àmplia distribució: La Vanguardia (53 persones), Avui (46) i El País (42), i menys el Tele/eXprés (22). Els lectors i lectores valencians, però, a més de llegir alguns textos de Fuster en els rotatius esmentats, també llegien allò que Fuster publicava a Levante (19), Noticias al Día (19) i Diario de Valencia (26). Resulta evident que entre les col·laboracions més citades pels enquestats i publicades a les revistes, hi destaca el mensual cultural Serra d’Or (58), editat per l’Abadia de Montserrat, atès que la mostra de l’audiència construïda per aquest sondeig és sobretot de lletraferits amb predomini de filòlegs. Amb tot, el primer lloc de tots els mitjans és el setmanari valencià d’informació general, i a l’abast de tots els territoris dels Països Catalans, El Temps (68 persones). Primacia explicable, perquè no només és el mitjà d’aparició més tardà (1984), sinó també aquell que poden haver llegit més persones de totes les edats. En ordre menor, però significatiu, cal esmentar dues revistes valencianes: Qué y Dónde (28), cartellera d’espectacles, i Valencia Semanal (26), d’informació general.
Després de morir Joan Fuster (1992), molts dels enquestats han rellegit els seus articles als llibres recopilatoris dels seus textos i, sobretot, als fons documentals d’algunes hemeroteques (la provincial de València, Casa l’Ardiaca o la de la UAB, a Barcelona i Bellaterra, respectivament) i, des de fa uns anys, al de l’arxiu documental de l’Espai Fuster a Sueca. Cent tretze persones (87,6%) llegiren o rellegiren els articles de Fuster amb posterioritat a la seva mort, i setze (12,4%), no (vegeu la Gràfica III).
Gràfica III
Resulta interessant saber per què uns lectors o lectores, diguem-ne fusterians, han continuat interessant-se per l’articulisme de premsa de Joan Fuster després de la seva defunció. Les respostes lliures dels enquestats resulten eloqüents per les seves breus afirmacions i els articles gairebé agraden o interessen a tothom: el 95,6% de les persones els van tornar a llegir («perquè només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», assegura una persona) i un parell de persones els van llegir post mortem. Les contestes es poden agrupar en tres grans blocs: per l’interès que presenten o aporten (56%), per la pròpia feina (26%) o per la seva vigència atemporal (16%).
Algunes persones esmenten que feien una nova lectura «per descobrir-ne més», i així «rellegir-lo com un clàssic»; «perquè els clàssics mai no moren». Altres persones expliquen el seu interès «per la seva erudició i visió del País Valencià»; «per conèixer més a fons el pensament fusteria»; «per pur plaer» o «per admiració». També «perquè tothora és interesant»; «per aprofundir en certs temes», ja que els seus articles «continuaven dient coses interessants»; o «pel plaer d’aprendre del qui és lúcid». Fins i tot «per conèixer millor els seus punts de vista», atès que «coneixia alguns ressorts de la provocació i podia ser molt divertit»; o «perquè m’interessava la seva visió descreguda sobre el món» i «perquè sempre tenien i tenen interès i eixe punt de… cinisme, sarcasme». Al remat,