Els 100 refranys més populars. Jordi Palou

      DEL TOP TEN AL TOP 100

      El març del 2010, com una mena de joc destinat als lectors del meu blog personal, Raons que rimen (vpamies.dites.cat), vaig fer una crida per intentar determinar, a partir d’una enquesta a través d’internet, els deu refranys més populars de la llengua catalana. Volia fer una enquesta senzilla i que convidés a la participació de la gent. Per això vaig cercar un nom que cridés l’atenció, utilitzant un anglicisme que alguns lletraferits encara no m’han perdonat, El ‘top ten’ dels refranys catalans, i vaig establir tan poques normes com em va ser possible: calia que qui hi volgués participar m’enviés a través del correu electrònic els deu primers refranys que li vinguessin al cap i que em digués on havia nascut, d’on provenia la seva família i si havia canviat de lloc de residència. Tot plegat no pretenia més que poder determinar la variant dialectal de l’informant per adscriure la seva aportació a una zona determinada.

      La crida demanava que els lectors enviessin individualment i una sola vegada els resultats per correu electrònic, sense que enlloc hi hagués cap llista pública de refranys, per no condicionar la participació d’altra gent (vaig seguir estrictament la norma de no publicar cap refrany en el meu blog durant els tres mesos llargs que va durar la recollida de dades, precisament per no influir en la tria dels possibles informants). Igualment, la crida no concretava què cal entendre per refrany (dites, frases fetes, locucions, proverbis?) per no complicar excessivament la comprensió de la pregunta; no demanava l’edat, però sí on havia nascut la persona participant. Determinar l’origen geogràfic dels informants m’interessava especialment perquè volia que l’enquesta recollís amb una certa proporcionalitat tots els territoris de parla catalana. Per entendre’ns: es tractava de determinar els refranys més populars de la nostra llengua i no pas només de Catalunya, en aquesta identificació errònia (i perniciosa) entre català i Catalunya que tot sovint veiem a tort i a dret.

      Vaig recollir enquestes fins per Sant Joan (més de tres mesos, doncs), perquè em volia reservar els mesos d’estiu per analitzar les dades obtingudes i poder oferir resultats a partir de la tardor del mateix any.

      Finalment van participar en l’enquesta 1.205 persones, que em van permetre treballar amb un corpus fraseològic de prop de 12.000 refranys. Ara calia analitzar aquesta informació tan copiosa: determinar equivalències entre refranys que es poden expressar amb molt diverses variants i, sobretot, acabar podent determinar els deu refranys avui més populars de la llengua catalana (objectiu primer de l’enquesta) i fer aproximacions per territoris (hi ha variacions ben significatives) i per temàtiques tractades.

      Crec poder afirmar que el sistema és innovador i, els costos, extraordinàriament inferiors als de qualsevol enquesta personal o telefònica: un únic enquestador, durant tres mesos, dinamitza i promociona l’enquesta a través de mitjans digitals i rep a la seva bústia electrònica tants resultats com persones pot mobilitzar en l’estudi. Després, aquesta mateixa persona, durant els tres mesos següents, converteix la informació obtinguda en una base de dades que li permet de fer l’estudi i tabular tantes dades estadístiques com considera necessàries, a partir de les informacions obtingudes. I el setè mes, publica i presenta els resultats de l’estudi i en fa la difusió i promoció als mitjans digitals amb aparicions en premsa, ràdio i televisió.

      Hi podem objectar totes les pegues i limitacions metodològiques imaginables, però vaig intentar aplicar els coneixements de sociolingüística apresos a la carrera de Filologia Catalana i vaig procurar preservar la integritat de les dades. Vaig fer consultes a especialistes en la matèria pel que fa a la metodologia emprada i a la distribució de la mostra per determinar percentatges de participació ideals per a tots els territoris de parla catalana, i va haver-hi poques objeccions. Trobaven a faltar dades com ara l’edat dels participants i qüestionaven la veracitat o l’espontaneïtat de les dades aportades (qüestió que, potser sí, una enquesta personal o telefònica hauria assegurat amb alguna precisió superior).

      Qui em diu que tots els participants han fet arribar els deu primers refranys que els han vingut al cap i que no han consultat ningú ni cap repertori sobre refranys, en paper o a internet? Ningú. De la mateixa manera, no podem saber si la gent respon la veritat en qualsevol enquesta feta a peu de carrer o per telèfon, sense anar més lluny. És molt possible que, quan els informants són més d’un en un mateix nucli familiar (n’hi ha hagut alguns casos), s’hagin influït mútuament per repetir certs refranys o bé, al contrari, per no repetir-los, amb l’ànim de donar respostes diferents.

      No considero, doncs, que les objeccions a la credibilitat d’aquesta enquesta puguin diferir gaire de les que podríem plantejar a qualsevol altra enquesta feta amb altres mitjans, sempre que no tinguem una màquina de la veritat connectada a cada participant.

      També es podria objectar que el mitjà, internet, deixa sense representació els segments de població sense accés a la xarxa. Els resultats em demostren que hi ha sectors de gent gran (els que podríem pensar a priori que tenen un accés més limitat a aquestes eines) que hi han participat directament o induïdament gràcies a algun conegut que ha recollit la seva aportació i me l’ha enviada separadament. Així, hi havia alguns participants octogenaris i em sembla recordar que fins i tot algun de nonagenari.

      Per minimitzar aquests possibles esbiaixaments