Atrapa la llebre. Lana Bastašic
dir:
—Les sis... i escaig. Tant li fot, és la graduació, ningú s’emprenyarà.
—I on anirem, a aquesta hora? —vaig preguntar, mentre m’intentava posar la brusa rebregada i bruta d’herba, terra i sang.
—Doncs al mercat —vas respondre, com si fos la cosa més normal del món.
—Al mercat? Ara?
—Sí, obren d’aquí mitja hora.
En menys d’un minut estaves a punt, de nou amb la cua de cavall negra dalt del cap i les vambes ben lligades, amb doble llaç. Mentrestant jo encara buscava les malles entre els matolls. Vaig baixar amb molt de compte fins al riu on, als peus del salze, hi tenia una vamba. Mentre em calçava, vaig veure una cosa blanca entre les fulles. Era un guant de nen, amb els dits gastats i plens de brutícia. Segurament li havia caigut a algú des del pont durant l’hivern.
—Mira —vaig dir, i te’l vaig mostrar.
—Per què ho vols, això? És estiu —vas dir sense parar-hi esment, mentre et posaves una altra capa de coloret als llavis i les galtes. Tot d’una em vas convertir en una nena petita, algú minúscul i insignificant, algú que podia posar els seus miserables dits en aquell guant minúscul.
—Encara no és estiu, llesta —vaig replicar, i tu vas arronsar les espatlles, com si les estacions fossin una tria personal i no una qüestió científica.
Encara no eren les set del matí i ja m’estaves posant malalta. La meva descoberta no significava res per a tu, com tampoc significava res l’himen que havies trencat la nit passada; havies llençat totes dues coses com si fossin avorrides i poc pràctiques. Per què ho vols, això? És estiu. Vaig voler fer-te veure que per a mi aquell guant estúpid tampoc significava res, així que el vaig llençar al riu amb totes les meves forces. Pensava que l’aigua el mullaria i l’enfonsaria, però era massa petit per a això. Així que amb prou feines va caure sobre la superfície com una fulla i es va deixar endur pel corrent.
—Què faràs al mercat a aquesta hora? —vaig preguntar, intentant pujar fins on eres tu.
—Vaig a comprar un conill blanc —vas dir.
Et vas quedar plantada davant meu, forta i segura com una creu, envoltada de terra aixafada i d’uns condons usats que feia estona que havien perdut l’olor de maduixa. Hi havia alguna cosa estranya a la teva cara, alguna cosa que no havia vist mai, i recordo què vaig pensar en aquell moment, maldestra i petita amb només una vamba. Vaig pensar que aquella nit, sota aquell mitja merda, tu havies descobert alguna cosa que jo m’havia perdut. Vaig pensar, amb por, que sempre t’aniria al darrere per mirar de créixer d’alguna manera, per assolir alguna saviesa intangible, mentre que tu sempre desapareixeries en la llunyania. Vaig pensar que tu ja no hi eres, que algú t’havia inflat amb heli mentre jo no mirava, i que te m’havies escapat de la mà com un globus cap al cel obert.]
3
El cel sobre Zagreb és clar. Encara trigarem uns minuts a aterrar. Per la finestra de l’avió veig un corrent d’aigua, no sé com es diu. També veig carrers anònims i casetes esparses com joguines oblidades. Els vehicles circulen lents i llunyans per allà baix, s’arrosseguen pels camins com coàguls sanguinis per venes envellides.
A través d’aquesta finestreta oval reconeixeria els Balcans al costat de qualsevol altre panorama. No hi entenc gaire, de geografia, no em sé els noms dels rius i les muntanyes. Potser me n’hauria d’avergonyir. Per a mi els Balcans són un color, no un topònim. Els noms s’obliden més fàcilment, només cal que t’omplis de paraules estranyes, de mapes estranys, i les lletres desapareixen com el sucre a la llengua. Però els colors romanen, com pampallugues sota les parpelles, encara que hagi abandonat el sentimentalisme a casa la mare, fa molt de temps. Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un verd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Hi va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?
Al meu costat seu un noi pèl-roig que llegeix un còmic en alemany. Algú hi ha dibuixat, ocupant mitja pàgina, una dona terroritzada amb un vestit cenyit, un traç del llapis representa les parpelles tancades. A sota no hi ha res més. L’artista no necessita dibuixar els ulls per fer-los-hi tancar. La mare del noi s’estira cap a mi i tiba el cinturó entre els dos seients per cordar-l’hi al fill. L’avió comença a tremolar i el noi aferra les mans de la mare com si fossin més fortes que les turbulències, més fortes que la mateixa força de la gravetat si ens precipitéssim cap a la mort.
—Els primats no volen —m’havia dit la Lejla una vegada, al principi de la carrera, massa orgullosa per reconèixer que tenia por de volar.
No havia pujat mai a un avió. Un cop li vaig preguntar com pretenia visitar Amèrica i Austràlia.
—Austràlia? —va repetir, sorpresa—. On hi ha unes aranyes així de grosses? Que salten. Aranyes sal-ta-do-res, Sara. Taràntules.
—I Amèrica?
—Quin pal, Amèrica... Estan més sonats que nosaltres.
Tot mentides per amagar la seva por als avions. No era per la mort, a la Lejla no li havia fet mai por, la idea de la mort. El que més l’espantava era perdre el terra sota els peus.
A l’aeroport hi ha un cartell que diu «Benvinguts a Europa», per si de cas algú se n’oblida, incloent els que acabem d’aterrar procedents d’Alemanya. Mentre esperem que el nostre equipatge aparegui per la cinta transportadora, el personal de terra de l’aeroport de Zagreb es mou al nostre voltant, tots tan importants en les seves petites tasques, ferms i segurs dins dels seus uniformes ben planxats, com avisos per als pagerols primaris que això no són els Balcans. Aviat recullo la maleta i agafo un taxi.
—A quin hotel? —em pregunta el taxista.
—No tinc hotel —dic somrient—. A l’estació d’autobusos. —Mentre em cordo el cinturó em retrec no haver dit kolodvor, una paraula molt més croata per estació.
Ell s’arronsa d’espatlles i prem el botó del taxímetre sota una pàl·lida marededeu.
—El cinturó no cal, al darrere —diu ell benintencionadament. Té raó. Això no és Dublín.
—El costum —dic.
Pel retrovisor em miren dos ulls blaus minúsculs, amb les galtes inflades per un somriure. Mentre fem petar la xerrada —d’on soc, què faig, si sé que a l’autopista cap a Gradiška hi ha hagut un accident, ha bolcat un camió que transportava peix—, m’adono d’on soc i on no soc. Dublín, Michael, l’alvocater, el nostre veí nu, tot això em sembla com una obra de teatre vista fa molt de temps. Estic asseguda en un taxi a Zagreb, un paio que creu en la immaculada concepció em porta a l’estació d’autobusos. Allà trobaré un autobús cap a Mostar, i això és tot. Potser passarà alguna cosa: potser em diran que han venut tots els bitllets, potser l’autobús bolca com aquell camió ple de peix, potser em perdo per Mostar, malgrat totes les instruccions de la Lejla i totes les apps de navegació del mòbil. Potser la trobo i m’adono que ella en realitat no és ella, que fa cinc dies m’ha trucat una altra Lejla, oi que era una veu estranya, irreconeixible?, segur que hi ha hagut un error. Com se sorprendrà, aquesta dona desconeguda, quan entri al restaurant i jo sigui algú altre, algú que no espera. Riurem de les casualitats de la vida i després, de nou, cadascuna agafarà el seu camí. Qui sap, potser ens fem amigues, aquesta Lejla equivocada i jo. Potser encara hi ha la possibilitat que tot això sigui un error. Un número de codi incorrecte en una pantalla qualsevol. Tornaré a casa abans que se’m mori l’alvocater.
—Ja