El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс
prou per mantenir la boca humida. Si abans feia calor, ara crema. Al cap de pocs minuts sents com si la pell et comencés a cremar, com si poguessis sentir les cèl·lules fregint-se, roents, fins i tot la nostra pell naturalment fosca ofereix poca protecció sota un sol tan ferotge. Però com sempre diuen del desert alt, és una calor seca. Insuportable a la llum directa del sol, però vint graus més fresca a l’ombra. Així que aparco la camioneta al més a prop possible del sortint ombrívol, col·loco una manta sobre el costat de sotavent per bloquejar qualsevol ràfega sobtada d’aire ple de pols i en Kai i jo compartim l’esmorzar.
—Escolta, per què aquell Gos de la Llei t’ha dit monstre?
Responc amb la boca plena de cansalada.
—En Llargarut és imbècil.
—Això és evident, però no respon a la meva pregunta.
M’empasso la carn. Em prenc el meu temps per agafar un pinyó torrat d’una petita bossa de roba amb cordó. Miro el xaman en pràctiques mentre em fico el fruit sec a la boca. S’ha tornat ranci i l’escupo, fastiguejada.
—Què t’ha dit en Tah sobre els poders de clan?
S’afluixa la corbata i s’estira la samarreta, allunyant-se-la del pit, suant.
—Que són regals de la Diyin Dine’é. Que provenen dels teus dos primers clans, el de la mare primer i el del pare després. Que es manifesten en moments de gran necessitat, però no a tothom, i que no tothom té els mateixos dons.
—En Tah diu que són un do? Com regals de la Gent Santa?
En Kai fa una altra mossegada.
—No hi estàs d’acord?
—Només dic que el teu cheii té bones intencions, però no surt gaire. —Em recolzo a la roda de la camioneta, davant d’en Kai, i aixeco un genoll. Em grato en un punt del panxell que em pica.
—Suposo que tot depèn del punt de vista, en realitat —em diu—. Hi ha persones que veuen les coses dolentes que els passen com una càrrega; per a d’altres poden ser una possibilitat de créixer.
Esbufego fort.
—Hi ha coses que són dolentes i prou. No hi ha cap valor redemptor en el patiment. Tota aquesta merda noble i salvatge és per a ximplets.
En Kai sembla impertorbable.
—Vaig conèixer una noia mentre era a Rock Springs, esperant que el control fronterer tramités els meus papers. No recordo el clan de la seva mare, però era nascuda Tązhii Dine’é.
—Tązhii? No el conec.
—Gall Dindi. Era del clan de la Gent Gall Dindi.
—Eh? —Juro per la meva vida que no em puc imaginar com això podria manifestar-se com un poder de clan.
—Li agradaven molt els galls dindis i podia localitzar-ne de salvatges a un quilòmetre de distància. I anaven fins a ella. Ella els cridava, sabia fer el crit del gall dindi i ells venien. Potser no és el superpoder típic que esperes quan ets petit, però si et mors de gana i necessites menjar, el fet de poder cridar un gall dindi és la mar d’útil. A més, en venia les plomes per canviar-les per altres coses. —Fa un gest, amb la mà oberta—. Ho veus? És un regal.
—Només perquè el poder d’un clan es manifesti de forma benèvola, no vol dir que tots siguin així.
—Has dit que del patiment no en pot sortir res de bo. Dic que això no sempre és cert. —Pren un altre mos de carn i ens passem la cantimplora—. A què es deuen aquests sentiments tan forts del teu amic policia?
Torço la boca en un gest involuntari.
—Per què vols saber-ho, Kai? T’amoïna que et vegin amb mi?
—En absolut —diu amb un somriure que em va desarmar—. Soc nou aquí, recordes? M’imagino que si tu i en Llargarut sou enemics naturals, això vol dir que, probablement, tu i jo hauríem de ser amics. Perquè aquest tipus va molt fort. I tendeixo a compartir la visió de les coses del meu cheii. Si la Diyin Dine’é et va beneir en un moment de necessitat, no crec que això et converteixi en un monstre.
Em clavo les ungles al lloc de la cama que em pica fins que sento que la pell s’esquinça sota la tela.
—Saps afalagar, eh?
Abaixa la barbeta en una petita reverència de reconeixement.
—I tu saps com evitar respondre una pregunta.
Què coi.
—Soc Honágháahnii, nascuda K’aahanáanii.
Assenteix amb el cap, pensatiu.
—Honágháahnii, aquest el conec. «El Caminant.» I això significa que ets...?
—Ràpida. Molt ràpida.
—Com de ràpida?
—Més ràpida que els humans, diguem-ho així.
Xiula fluixet, impressionat.
—Això sí que és un superpoder. Tant de bo ho pogués veure.
—No, val més que no —li dic—. Si em ve el Honágháahnii voldrà dir que tenim problemes.
—Cert —diu—. Havia oblidat aquesta part. I quin és el teu altre clan? Què significa K’aahanáanii?
—Fletxa Vivent.
—Això vol dir que ets bona amb l’arc o alguna cosa així?
—No, Kai. —M’aixeco i m’estiro. M’espolso la terra de l’esquena i les cuixes. Sento com em degota la sang pel panxell on m’he clavat l’ungla prou fort per fer-lo sagnar. Miro en Kai, encara assegut amb la corbata sobre l’espatlla, amb una expressió curiosa, com si els poders de clan fossin un exercici intel·lectual. O potser superpoders genials que no fan que la gent desconfiï de tu, que no et tractin com si estiguessis malalta o estiguis a un pas de ser un dels monstres. Que no facin que el teu mentor s’allunyi de tu amb fàstic, perquè la teva set de sang és tan terrible que ni tan sols ell, un guerrer llegendari, pot entendre què et mou. Potser en Tah pensa que són una benedicció i en Kai també. Però jo sé que no és així.
—Fletxa Vivent vol dir que tinc molta traça per matar la gent.
En Kai s’apuja les ulleres, com si volgués veure’m millor. Després parpelleja, lentament amb aquelles parpelles pesades abans de deixar-les caure. Es torna a col·locar la corbata a lloc i fa un gran badall, estirant els braços enlaire. S’inclina per descansar els colzes sobre el Pendleton i diu:
—Bé, Mags, almenys saps en què tens traça, oi?
Me’l quedo mirant. Estava preparada perquè em tingués fàstic. Per l’horror. Fins i tot per a la incredulitat. Però aquesta calma no me l’esperava. Recordo en Kai a casa d’en Tah i com acaronava aquell cap tallat com si fos un gat domèstic i no un... això... el cap tallat d’un monstre.
—Vull dir —continua—, que si et fan un regal, si et donen un do, estàs obligada a utilitzar-lo, oi? D’acord... —Aixeca la mà per evitar que repliqui.— És cert que podríem considerar que el teu talent és poc convencional i no el recomanaria pas com una carrera professional per a la majoria, però si a tu et funciona...
Em toco la ferida de la cama.
—Així doncs, no et molesta? Mira que podries estar aquí atrapat amb una assassina a sang freda.
—Estem provant de trobar què o qui va ser prou poderós per crear el monstre que vaig veure a casa del meu cheii. Així que, no, no em molesta pas. —Dubta i després, em fa un somriure enorme.— Mentre no figuri a la teva llista d’enemics. —Canvia de postura i es repenja en un colze.— No em mal interpretis. Sé que tinc un llarg camí per recórrer, en la meva formació, però soc un home de pau.