Ignot. Manuel Baixauli
article, en alguna revista cultural.
—Segles fa, d’això! No, no m’interessa.
—Dona per a menjar, això de descobrir talents?
—Menge poquíssim —va riure el Mestre—, i no tinc vicis cars. Els llibres, els catàlegs d’exposicions, quasi tot el que necessite per a la faena m’ho regalen. El carter em du material cada dia. Em falta lloc per a tanta cosa. De tant en tant telefone a una bibliotecària del poble del costat perquè vinga i se n’enduga caixes plenes. A més, quan l’encerte amb algú que despunta, me n’arriba una part. N’he encertat uns quants.
—Ho sé. Jo mateix li’n podria dir noms.
—No tots són igual d’agraïts, n’hi ha de mesquins, però, en general, es porten bé. Quan aposte per algú, ja em fixe si és una persona digna que m’hi pose o no. Sovint ho copse a la primera trobada.
La casa del Mestre, a la qual s’accedia per un camí de terra, era enorme i d’aire negligit. Devia fer molts anys que no la pintaven. Un mastí negre, amb cara de conserge, els va rebre amb lladrucs des de la caseta de fusta on estava lligat. El Mestre oferí a Mateu d’entrar i prendre alguna cosa. Mateu hauria acceptat a gust si no haguera notat, en el to de la invitació, fatiga i poques ganes. Abans d’anar-se’n, Mateu donà al Mestre una targeta amb el seu telèfon, per si algun dia el necessitava. El Mestre no oferí el seu.
El Mestre havia dit, sobre els dibuixos de Mateu, el mateix que vint anys enrere sobre els quadres. No havia evolucionat, el seu estil? No havia anat més enllà del que feia de jove? Per què la seua obra no interessava? Manca de talent, com el pare de la jove? «L’estil m’agrada», havia dit. «Llàstima que no siguen figuratius, això en limita l’efecte.» Mateu passà tot el trajecte fins a casa interpretant aquestes paraules.
Dos dies després, a la una de la matinada, Mateu es despertà sobresaltat pel so repetit del telèfon. El despenjà amb por. Era el Mestre.
—Ho sé: soc un cabró per telefonar a aquesta hora, però no tinc remei. Escolta’m: necessite llegir coses de Crisòstom. Aquells articles del teu cotxe no em deixen dormir.
L’ALGUER
Maig del 1965. Havien quedat a les deu del matí davant d’un quiosc de lloguer de bicis del passeig marítim. Bicis de passeig amb cistella, bicis de competició, bicis amb rodetes per a criatures, tàndems. Cartells en italià i en anglès. Artur Bosch s’havia alçat a les set. Dutxat i afaitat, s’havia posat un vestit jaqueta siena i una corbata negra i havia eixit de l’hotel.
Prou abans de les deu, Artur Bosch vagarejava pel passeig marítim prenent la fresca. Hi havia poca gent, només aquells que hi feien esport, que corrien, sobretot, o que pedalaven, que s’allunyaven de la ciutat en direcció a les cales o que hi tornaven; també algun jubilat que s’acostava a la llotja. Artur s’hi acostà, a la llotja, i va estar minuts contemplant caixes plenes de peix i de mol·luscos lluents, fins que el feu sentir incòmode la sol·licitud dels venedors.
Entrà en un bar diminut, on hi havia el cambrer i un client assegut a la barra, de conversa. Artur va dir bon dia, va seure en una taula, demanà un caputxino i un croissant. Mentre li ho preparaven, fullejà un diari local en italià. Com qui veu uns minuts d’una telesèrie en què no coneix els personatges ni els antecedents, les notícies que llegia no l’afectaven, li costava comprendre quin interès podria tindre algú a perdre temps llegint-les. El cambrer i el client continuaven la conversa sense mirar-lo. Vint minuts després va eixir saciat del bar i es dirigí cap al quiosc de lloguer de bicis, on, tot i arribar d’hora, el propietari del pis l’esperava. Un home baix, gros, amb jaqueta de cuir negra desgastada. Parlava el català de l’Alguer.
Component una parella discorde —Artur era alt i prim—, enfilaren cap a la part antiga de la ciutat per carrerons estrets. Les botigues començaven a obrir. El venedor, que saludava alguns veïns, intentava fer conversa. Artur preferia el silenci.
L’apartament, una segona planta a què s’accedia per una escala encongida i vetusta que pudia a resclosit, donava per una part al carrer Cavour, per l’altra al passeig de la muralla i a la mar, amb unes vistes idíl·liques de la llunyania. Les habitacions eren raquítiques, humides, fredes, d’una incomoditat medieval. Escassos finestrons abocaven el sol del matí sobre un paviment de mosaic multicolor. Artur ho mirava tot en silenci, abstret, com qui vol recordar una melodia perduda. A penes van discutir el preu; Artur Bosch acceptà d’esma, com un tràmit inevitable, la segona rebaixa que li oferí el venedor, que, eufòric —no havia llogat el pis des de feia quatre anys, i vendre’l, sense haver-ne fet cap reforma, li semblava un miracle—, no posà cap problema a complir una exigència d’Artur: volia el pis buit, sense mobles, a excepció de la nevera, el llit, una cadira i una taula.
MATEU
M’arribà el primer encàrrec el 2002, quan feia mesos que havia tancat la meua última exposició, un fracàs de vendes, de repercussió social, de tot. De trenta-cinc quadres només n’havia venut un. La resta continuen apilats al taller, convocant la pols. Altres vegades havia sigut pitjor, no n’havia venut cap, però la sensació en tancar aquesta última mostra havia sigut la de sempre: il·lusió, temps i energia perduts. Si vens, creus que el que fas ha interessat a algú, sents un massatge al teu amor propi, tot i que alhora notes el buit de l’obra que no tornaràs a veure, filla bescanviada per bitllets. On va a parar? El galerista no t’ho diu, no vol que tingues tracte amb el client, no fora cas que en la pròxima transacció prescindiu d’intermediari. Ignores qui s’ha interessat pels teus quadres, ignores on seran penjats i contemplats. A les parets d’un saló, d’un despatx, d’un dormitori, on només els veuran els membres d’una família desconeguda i els pocs amics que els visiten? És per a això, que pinte? Tanta solitud, tanta reflexió, tanta autoexigència per a això? Per diners? A penes recull una misèria, una mil·lèsima part del que em cal per a viure. Ja m’agradaria viure de la meua obra, disposar de tot el temps per a pintar, no arribar sempre cansat a l’estudi després d’haver fet classes a l’institut a uns adolescents a qui se’ls en fot, l’art.
Des del dia que vaig muntar l’exposició, que anà precedit de setmanes d’intensitat creativa, no havia reprès el pinzell. Només havia gargotejat, abúlic, alguns dibuixos. L’encàrrec rebut per correu electrònic m’agafà en aquesta letargia, era una oportunitat per a trencar-la. Es tractava de fer il·lustracions per a una sèrie d’articles. L’individu que m’havia escrit, un tal Crisòstom, no em concretava on i quan s’havien de publicar, em demanava si estava disposat a fer-ho i especificava els diners que rebria: una suma bastant superior a la que jo hauria exigit. Vaig respondre que sí, i al correu següent em demanà un número de compte per a ingressar el preu dels tres primers dibuixos i em cità, al cap de vuit dies, en un cafè de Palmeres, poble de costa. També m’adjuntà els tres primers articles, per tal que hi acudira amb els dibuixos fets.
Encara no havia enllestit la segona il·lustració i ja m’havien ingressat els diners. Tanta diligència em feu replantejar-me i refer el primer dibuix, que no em satisfeia del tot.
Crisòstom estava assegut i bevia vi a la terrassa del cafè, al passeig marítim, quan hi vaig arribar amb la carpeta sota el braç. Era l’únic client del local i, pel que es veia, un dels pocs habitants hivernals de Palmeres. No tenia pinta d’escriptor. Quina pinta tenen, els escriptors? Hi ha incomptables variants de físics d’escriptors, al llarg de la història, però a quasi tots aquests físics els escau, d’alguna manera, la paraula escriptor. Li esqueia, a Crisòstom? No. El seu aspecte em feu pensar en un sinistre porter d’urbanització, en un solter díscol que passa les hores mortes al bar.
Estrenyérem les mans amb fermesa i vaig seure davant seu. Crisòstom alçà un braç i feu un gest al cambrer, que, assegut, mirava, cec, la tele. Crisòstom insistí amb el gest, agitant la mà, una mica ridícul. Amb un crit, el cambrer hauria reaccionat, però Crisòstom no feu cap crit i ja s’alçava cap a la barra quan, per fi, l’amo del bar el