Gent normal. Sally Rooney
vas a plorar-li sobre això a la mama, diu l’Alan.
No, diu la Marianne, no. Només surto a fer un volt. Gràcies.
La deixa anar i ella s’esquitlla per la porta del jardí, i la tanca darrere seu. A fora, l’aire és molt fred i li comencen a espetegar les dents. Fa la volta a la casa, agafa el caminet de grava i surt al carrer. El braç li batega, al lloc on ell l’ha agafada. Es treu el mòbil de la butxaca i escriu un missatge, s’equivoca repetidament de tecla, ho esborra i torna a escriure. A la fi l’envia: Ja vinc. Abans d’haver tornat a guardar el mòbil, rep una resposta: genial fins ara.
Quan s’acabava l’últim trimestre, l’equip de futbol de l’institut va arribar a la final d’una competició, i tots els d’aquell curs es van haver de saltar les tres últimes classes per anar a veure el partit. La Marianne no els havia vist jugar mai. No li interessaven els esports, i l’educació física li provocava angoixa. A l’autobús que els portava al partit, va posar-se els auriculars i ningú no va parlar amb ella. Per la finestra: bestiar negre, prats verds, cases blanques amb teules marrons. Els de l’equip de futbol seien tots junts a la part del darrere de l’autobús, bevien aigua i es donaven cops a l’esquena els uns als altres per donar-se moral. A la Marianne li feia la impressió que la seva autèntica vida tenia lloc en una altra banda, molt lluny d’allà, que tenia lloc sense ella, i no sabia si algun dia arribaria a esbrinar on era ni si arribaria a formar-ne part. A l’institut tenia aquesta sensació sovint, però no anava mai acompanyada de cap imatge concreta sobre com havia de ser la seva autèntica vida, o què hi havia de sentir. Només sabia que, quan la seva autèntica vida comencés de debò, ja no li caldria imaginar-se-la.
Durant el partit no va ploure. Els hi havien portat perquè s’estiguessin drets als laterals del camp i animant. La Marianne era a prop de la porteria, amb la Karen i algunes noies més. Semblava que tots tret de la Marianne se sabien de memòria els càntics de l’institut, amb unes lletres que ella no havia sentit mai de la vida. A la mitja part encara anaven zero a zero, i la senyoreta Keaney va repartir sucs i barretes energètiques. A la segona part, van canviar de camp, i els davanters de l’institut van jugar a prop del lloc on s’estava la Marianne. En Connell Waldron era el davanter centre. El veia allà al mig amb l’equipació de futbol, els pantalons curts blancs i brillants, la samarreta de l’institut amb el número nou a l’esquena. Tenia molt bon posat, molt més que cap dels altres jugadors. La seva figura era com una línia llarga i elegant dibuixada amb pinzell. Quan la pilota anava cap a la seva banda, ell corria amunt i avall i a vegades aixecava una mà, i després tornava a quedar-se quiet. Mirar-lo era agradable, i la Marianne no pensava que ell sabés o li importés on era ella. Algun dia, després de l’institut, li podria dir que se l’havia estat mirant, i ell se’n riuria i li diria que era molt rara.
Al minut setanta, l’Aidan Kennedy va endur-se la pilota per la banda esquerra del camp i la va passar a en Connell, que va xutar des del vèrtex de l’àrea de penal, per damunt dels caps dels defenses, i va fer entrar la pilota fins al fons de la porteria. Tothom va cridar, fins i tot la Marianne, i la Karen li va passar el braç per la cintura i la va estrènyer. Cridaven juntes; havien vist una cosa màgica que havia dissolt les relacions socials normals entre totes dues. La senyoreta Keaney xiulava i picava de peus. Al camp, en Connell i l’Aidan es van abraçar com germans retrobats. En Connell era preciós. A la Marianne se li va acudir que tenia moltes ganes de veure’l tenir relacions sexuals amb algú; no calia que fos amb ella, podia ser amb qualsevol. Seria una experiència preciosa només pel fet de poder-lo mirar. Sabia que aquesta era la mena de pensaments que la feien diferent de l’altra gent de l’institut, i més rara.
Als companys de classe de la Marianne sembla que els agrada molt anar a l’institut, i que ho troben normal. Posar-se el mateix uniforme cada dia, obeir en tot moment regles arbitràries, patir escrutini i vigilància pel seu mal comportament, tot això per a ells és normal. No perceben l’institut com un entorn opressiu. L’any passat la Marianne es va discutir amb el professor d’Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l’interior d’un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdicció de les regles de l’institut. No aprendràs res si t’estàs tota l’estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan. La Marianne, que ja havia perdut la paciència, li va replicar: No s’enganyi, no tinc res a aprendre, amb vostè.
En Connell li havia dit feia poc que recordava aquest incident, i que en aquell moment li havia semblat que havia estat massa dura amb el senyor Kerrigan, que de fet era un dels professors més raonables. Però entenc què volies dir, va afegir en Connell. Això de sentir-te una mica empresonada a l’institut, això ho entenc. T’hauria d’haver deixat mirar per la finestra, en això hi estic d’acord. No feies mal a ningú.
Després de la conversa a la cuina, quan ella li va dir que li agradava, en Connell va començar a anar a casa d’ella més sovint. Hi anava d’hora a recollir la seva mare i es quedava a la sala d’estar sense dir gran cosa, o s’estava dret al costat de la llar de foc amb les mans a les butxaques. La Marianne no li va preguntar mai per què hi anava. Parlaven una mica, o ella parlava i ell assentia amb el cap. En Connell li va dir que s’hauria de llegir El manifest comunista, que li semblava que li agradaria, i es va oferir a escriure-li el títol perquè no se n’oblidés. Ja sé com es diu, El manifest comunista, va respondre ella. Ell va arronsar les espatlles: Molt bé. Al cap d’un moment, va afegir, amb un somriure: Estàs provant de fer-te la superior, però encara no te l’has ni llegit. La Marianne va haver de riure, llavors, i ell va riure perquè ella reia. No es podien mirar l’un a l’altra, quan reien, havien de mirar-se els racons de la sala, o s’havien de mirar els peus.
En Connell semblava que entenia com se sentia la Marianne a l’institut; li va dir que li agradava sentir les seves opinions. Ja les sents prou, a classe, li va dir ella. I ell va respondre, com si res: A classe et comportes diferent, tu no ets d’aquella manera. Semblava com si pensés que la Marianne tenia accés a un ventall d’identitats diferents, i que passava sense esforç d’una a l’altra. Això la va sorprendre, perquè normalment se sentia confinada a l’interior d’una sola personalitat, que sempre era la mateixa sense tenir en compte el que fes o el que digués. Havia provat de ser diferent, temps enrere, com en una mena d’experiment, però no li havia arribat a funcionar mai. Si era diferent amb en Connell, la diferència no tenia lloc dins seu, en la seva persona, sinó entre ells dos, en la dinàmica que s’establia. A vegades ella el feia riure, però altres dies ell estava taciturn, inescrutable, i quan se n’anava, ella se sentia eufòrica, nerviosa, al mateix temps plena d’energia i esgotada.
La setmana passada va seguir-la cap a l’estudi mentre ella buscava un exemplar de La pròxima vegada el foc per deixar-li. En Connell va inspeccionar les lleixes, amb el botó del coll de la camisa descordat i el nus de la corbata de l’uniforme una mica fluix. Ella va trobar el llibre i l’hi va donar, i ell es va asseure al banc de la finestra i va mirar-se’n la contracoberta. Ella se li va asseure al costat i li va preguntar si els seus amics Eric i Rob sabien que llegia tant, fora de l’institut.
No hi estarien interessats, va dir ell.
Vols dir que no estan interessats en el món que els envolta?
En Connell va posar la cara que posava sempre quan ella criticava els seus amics: arrufava les celles inexpressivament. No de la mateixa manera, va dir. Cadascú té els seus interessos. No crec que llegeixin llibres sobre el racisme i coses d’aquestes.
És veritat, tenen massa feina presumint de les noies que s’han tirat, va dir ella.
Ell va fer un segon de pausa, com si hagués parat l’orella amb aquest comentari, però sense saber exactament com respondre-hi. Sí, ho fan una mica, va dir. No els defenso, sé que poden ser insuportables.
No et molesta, a tu?
Va fer una altra pausa. En general no, va dir. Algunes vegades sí que es passen una mica, i això sí que