Cartes d'amor de la monja portuguesa. Mariana Alcoforado
Com pot ser que els records de moments tan dolços ara siguin cruels? És que ja només serviran per tiranitzar el meu cor, contra la seva naturalesa?
Ai! La teva darrera carta el va deixar en un estat ben estrany: va patir daltabaixos tan forts, que fins i tot va provar de separar-se de mi per tal d’anar a buscar-te. Vaig acabar tan esgotada de les emocions violentes que m’assetjaven, que em vaig passar més de tres hores gairebé sense consciència. Em prohibia, ho veus?, retornar a una vida que perdré per tu, ja que no puc conservar-la per a tu. A desgrat meu, per fi vaig tornar a veure la llum, em vaig adonar que em moria d’amor, i això em donava plaer; però, al mateix temps, també m’alleujava que el meu cor no quedés destrossat pel dolor de la teva absència. Després de tants daltabaixos, vaig patir nombroses i variades indisposicions, però és que pot ser d’una altra manera? Com puc viure sense mals, sabent que no t’he de veure més? Però els suportaré sense queixa, perquè vénen de tu.
És aquesta la recompensa que he de rebre, per haver-te estimat amb tanta tendresa? No hi fa res, ja que estic decidida a adorar-te durant el que em quedi de vida, i a no mirar cap altre home. I tu també faries bé no estimant més. És que podries estar satisfet amb una passió menys forta que la meva? Potser trobaràs dones més belles (tot i que un dia em vas dir que jo ho era, molt!), però no trobaràs mai tant d’amor, i, tret d’això, no hi ha res que importi. No tornis a omplir les teves cartes de detalls inútils, i no em tornis a escriure demanant-me que et recordi. No saps que no puc oblidar-te, i que tampoc no oblido que em vas donar a entendre que tornaries per passar uns dies amb mi? Ai, uns dies!
I per què no hauries de voler passar la vida sencera amb mi? Si pogués sortir d’aquest malaurat claustre, no m’esperaria a Portugal a què complissis les teves promeses, i aniria a buscar-te sense cap pudor, et seguiria i t’estimaria arreu del món. No m’atreveixo a creure en la il·lusió que això es pugui fer realitat. No vull alimentar l’esperança que, sens dubte, em donaria plaer, ara que ja només sóc sensible al dolor. Però et confesso que l’ocasió que el meu germà em va donar per escriure’t m’ha sorprès, despertant en mi sentiments de joia que han esborrat, de moment, la desesperació en què m’enfonso. Si us plau, explica’m per què em vas seduir. Per què, si sabies que m’abandonaries? Per què et vas esforçar tant per fer-me tan desgraciada?
Però et demano perdó, disculpa’m, si us plau: no et retrec pas res. No estic en condicions de pensar en cap venjança, i només acuso la duresa del meu destí. És com si, en separar-nos, ens hagués infligit tot el mal que es podria témer; però no podrà separar els nostres cors. L’amor, més poderós que el destí, els ha unit per a tota la vida. Si tens interès per la meva, escriu-me sovint. Bé em mereixo que et prenguis la molèstia de parlar-me de l’estat del teu cor i de la teva sort. I, sobretot, vine’m a veure, t’ho prego.
Adéu. No puc deixar anar aquest paper, perquè sé que acabarà entre les teves mans, i jo voldria gaudir de la mateixa joia deliciosa. Insensata! Prou que m’adono que no és possible. Adéu, no puc més. Adéu. Estima’m sempre, i fes-me patir encara més mals.
Segona carta
Em sembla que traeixo els sentiments del meu cor intentant posar-los per escrit per tal que els coneguis. Seria tan feliç si poguessis jutjar-los per la força dels teus! Però no puc confiar-hi, ni tampoc deixar de dir-te, encara que amb menys passió de la que sento, que no m’has de maltractar tal com ho fas, amb un oblit que m’empeny a la desesperació i que resulta, fins i tot, vergonyós per a tu. És just, si més no, que escoltis les meves lamentacions pels mals que ja preveia quan et vaig veure decidit a marxar. M’adono que em vaig enganyar, creient que actuaries amb més honestedat del que és habitual, perquè l’excés del meu amor em situava fora de tota sospita i, al meu parer, es mereixia una fidelitat extraordinària. Finalment, és clar que la teva disposició a trair-me supera la justícia que m’hauries de deure, per tot el que jo he fet per tu. De fet, em sentiria ben trista si només m’estimessis perquè jo t’estimo, ja que preferiria que el teu amor nasqués només de la teva inclinació. Però queda tan lluny, tot això: fa sis mesos que no rebo cap carta teva.
Atribueixo la meva desgràcia a la ceguesa de com em vaig avenir a ser teva. No hauria hagut d’endevinar que els meus plaers acabarien molt abans que el meu amor? Podia esperar que et quedessis a Portugal tota la vida, renunciant a la teva fortuna i a la teva pàtria, pensant només en mi? La meva pena no troba cap mena d’alleujament i el record dels meus plaers m’omple de desesperació. Seran, doncs, inútils els meus desitjos? No he de tornar-te a veure a la meva cambra, fogós i ardent com abans? M’enganyo, ai! Ara sé molt bé que els sentiments que omplen el meu cor i la meva ment, en el teu cas només provenien del plaer, i que amb el plaer s’acabaven. En aquells instants, massa feliços, hauria hagut de demanar ajuda a la meva raó, perquè moderés l’excés funest de delícies i m’anunciés els mals que ara pateixo. No ho vaig fer: em vaig lliurar a tu completament, i no em trobava en condicions de pensar en res que fos verí per la meva alegria, o que m’impedís de gaudir completament de les demostracions ardents de la teva passió. Sentia massa alegria en la teva companyia com per pensar que un dia ja no hi series. Tanmateix, sí que recordo que algun cop et vaig dir que em faries ben desgraciada, però eren terrors que es dissipaven ràpidament; em causava plaer sacrificar-te’ls, i abandonar-me a l’embruix i a l’engany de les teves dolces protestes.
Ara veig clarament quin seria el remei de tots els meus mals, i que aviat en quedaria lliure, si no t’estimés. Però, ai, quin remei! No, abans que deixar-te, prefereixo patir més. Ai! És que depèn de mi, la decisió? No, no puc fer-me ni per un moment el retret d’haver desitjat deixar d’estimar-te. Tu ets més digne de compassió que jo, i és millor la meva vida de dolor que els lànguids plaers que les teves amants et donen a França. No envejo en absolut la teva indiferència, més aviat sento pietat per tu. Em sento orgullosa de posar-te en una situació en què només pots gaudir, sense mi, de plaers imperfectes; i jo sóc més feliç que tu, ja que estic ben ocupada. Fa poc m’han encarregat custodiar la porta del convent, i tothom amb qui parlo pensa que estic boja; ni jo mateixa sé el que els responc. Si m’han cregut capaç de dur a terme alguna feina, és que les monges deuen ser tan insensates com jo.
Envejo tant la felicitat de l’Emmanuel i del Francesc! Per què, com ells, no estic sempre amb tu? Jo t’hauria seguit per sempre, i t’hauria servit amb millor disposició, certament. Perquè en aquest món no hi ha res que desitgi més que veure’t. Te’n recordes de mi, si més no? Amb això m’acontento, que em recordis, encara que no goso assegurar que així sigui. Quan et veia cada dia, les meves esperances no es limitaven al teu record, però ja m’has ensenyat bé la lliçó: m’he de sotmetre a tot el que tu vulguis.
No em penedeixo d’haver-te adorat, i estic contenta que m’hagis seduït. La teva absència, dura i potser eterna, no redueix la força del meu amor. Vull que tothom ho sàpiga, no en faig cap misteri i estic orgullosa d’haver fet per tu el que vaig fer, que anava contra qualsevol mena de modèstia i de decor. El meu amor, la meva religió: estimar-te perdudament durant tota la meva vida, perquè ja he començat.
Però no t’explico tot això per tal que m’escriguis. No, no et vull obligar a res! De tu, només en desitjo el que surti de forma natural dels teus sentiments, i rebutjo qualsevol demostració d’amor que et causi inconvenients. És un plaer excusar-te, si a tu et plau de no prendre’t la molèstia d’escriure’m, perquè sento una profunda inclinació a perdonar-te qualsevol falta. Aquest matí, un oficial francès ha estat prou amable de parlar-me de tu durant més de tres hores. M’ha dit que hi havia pau a França. Si és així, no vindràs per marxar després junts cap a França? No m’ho mereixo, fes el que vulguis, el meu amor ja no depèn de com em tractis.
D’ençà que vas marxar, no he gaudit de bona salut, i el meu únic plaer és pronunciar el teu nom mil cops cada dia. Algunes monges saben del deplorable estat al qual m’has reduït, i em parlen de tu tot sovint. Surto el menys possible de la meva cambra, el dolç racó que vas visitar tants cops, i miro la teva efígie, un retrat mil vegades més car als meus ulls que ma vida. La teva imatge em causa plaer, però també dolor quan penso que