Scrap mortal. Ludmilla Lacueva Canut
si que van ràpids aquests dos!
—Climent, quin carca que està fet! En aquesta vida no estem per perdre el temps —va etzibar-li la Maria mentre en Cerni ho contemplava divertit.
—Entre poc i massa, que fa cinc minuts que ha conegut aquesta noia superficial que no tornarà a veure més.
—Són calcats! El David no pot ser més superficial i en aquest cas no es pot dir que els plats s’assemblen a les olles.
En Climent la va mirar amb cara de mala hòstia i en Cerni els va interrompre, no fos cas que la sang arribés al riu.
En David i l’Aina, aliens a la discussió, s’estaven fent un selfie que la scraper va penjar a les xarxes socials. En cinc minuts, ja tenien mil cinc-cents likes.
El partit es va reprendre i l’afició cridava més que mai animant l’equip tricolor. En Gus va sortir lluitador i va encistellar una pilota rera una altra. La Dolly era vora la pista i l’anava encoratjant. Aviat, la distància del marcador es va reduir i l’equip contrari va començar a patir i a cometre errors que afavorien l’equip de casa. El ritme de joc va prendre velocitat i les graderies estaven enceses. A cada punt important, en Gus li feia a la Dolly un gest en forma de cor, finalment s’havia concentrat. La remuntada li havia donat una força que no podia parar ningú. Els companys també es van créixer i van ser decisius.
L’Stacy estava rabiosa i com no podia canviar la situació va ser força desagradable amb l’Abby Jones a qui va enviar a buscar-li un refresc. Quan va tornar va escridassar-la, dient-li que ella no havia demanat allò i la va fer tornar a buscar-ho. La noia va marxar amb els ulls negats de llàgrimes. En Quim, d’Identitat Judicial, no se’n va poder estar i li va recriminar la seva mala baba perquè el primer refresc que havia portat l’Abby era el que ella havia demanat. L’Stacy, irada, li va dir que es fiqués en els seus assumptes, no seria un pobre desgraciat com ell que li diria què havia de fer. En Cerni i la Maria s’havien girat i miraven emprenyats la nord-americana. Ara sí que s’havia passat de la ratlla. En Quim anava a fotre-li un moc però en Cerni li va fer gest de deixar-ho córrer.
El partit arribava ja a l’últim tram i estaven tots a punt de tenir un infart. El resultat era molt igualat i tots comptaven amb el pivot per guanyar. Quedaven tres segons per acabar el partit i la Bombonera sencera sostenia la respiració. En Gus va arriscar-se amb un tir lliure que va entrar dins de la cistella donant la victòria a l’equip andorrà.
El poliesportiu es va aixecar, creant un rebombori que en Climent va pensar que es devia sentir fins a Sant Julià. En Gus va atansar-se a la graderia i va celebrar l’èxit amb la Dolly. L’Stacy no se’n va poder estar i va apropar-se a la Dolly:
—Gaudeix del triomf perquè en Gus és la meva parella i el penso recuperar.
—Fa sis mesos que heu trencat i ara sortim junts. Oblida’t d’ell.
—Com que et faré cas. No serà una noieta del Bronx qui em farà por.
La Dolly la va mirar de dalt a baix i va riure sarcàsticament.
—Doncs hauries de tenir por. Com et tornis a apropar al Gus, et mato!
5
La temperatura era fresca i eixorivia els ànims dels que passejaven en aquelles hores al voltant del llac d’Engolasters. La Marga i en Joan havien corregut plegats pel camí de les Pardines amb el seu golden, en Gínjol. Fets els set kilòmetres, ara tocava una caminada més relaxant al voltant de llac.
No hi havia dia en què en Gínjol no volgués capbussar-se i, per molt que el renyés la Marga, no hi havia res a fer. Va sortir disparat cap a la vora del llac però va aturar-se. L’aigua estava tranquil·la però va començar a bordar i a córrer amunt i avall per la vora.
—Vaja, avui li deu fer mandra remullar-s’hi.
—L’aigua deu estar glaçada. Jo, ni en ple mes d’agost m’hi ficaria —va dir la Marga mentre s’atansaven al llac i el gos tornava corrent. El comportament neguitós del golden la va alertar; passava alguna cosa. En mirar al centre de llac va veure un objecte que surava però no sabia què podia ser. El que estava clar era que a en Gínjol no li agradava. Va treure el mòbil de la butxaca i va marcar el 110.
L’agent de policia que va agafar la trucada els va demanar més detalls que la Marga no va poder donar. No era fàcil copsar de què es tractava. Els va dir que no es moguessin, que avisava per ràdio a una patrulla i en quinze minuts arribaria.
En Joan començava a impacientar-se; possiblement seria un tros de plàstic. Li va dir a la Marga que s’havia equivocat en trucar i ara ella pensava que potser sí que havia embolicat la troca per no res. Per no estar-se quiets com estaquirots van caminar cap al camí de tornada i ja es creuarien amb el cotxe de Policia.
La patrulla va aturar-se abans de trobar-los i dos agents uniformats van baixar del vehicle per apropar-se a la vora però des d’aquell punt era difícil veure de què es tractava. La Marga i en Joan es van presentar. Duien en Gínjol lligat; va bordar al mirar l’objecte del llac. Cap d’ells era capaç d’apreciar què era però semblava consistent. Calia trucar els bombers.
En Joan i la Marga van veure que tot plegat aniria per llarg i començava a fer-se tard. Els agents van demanar-los els noms i els telèfons per si calia contactar-los, els van autoritzar a marxar i es van acomiadar.
Els agents, mentre no arribaven els bombers i com a precaució, van posar una cinta a l’inici del camí i no hi deixaven passar ningú. Sortosament, entre setmana no hi havia gaire gent.
Quan se’n van adonar, els bombers ja havien arribat i tot seguit es van posar a la feina. Dels tres que havien vingut, dos feien part del grup de submarinistes. Una vegada enfilats els seus vestits de neoprè van endinsar-se al llac. Nedaven de manera tranquil.la cap a l’objecte mentre els dos policies i el company bomber els observaven un xic inquiets. Els submarinistes es movien cautelosament al voltant de l’embalum sospitós i van fer diversos cercles. Des de la vora no podien entrellucar amb claredat els gestos que es feien entre ells. Finalment, vint minuts més tard, van fer mitja volta sense arrossegar amb ells aquella cosa.
Una vegada arribats a la vora, van sortir del llac ajudats pels companys.
—Per què no l’heu portat? —va demanar un dels agents–. Necessiteu ajuda? Pesa gaire?
Els submarinistes van treure’s les màscares i van prendre aire esbufegant feixugament. El més jove va prendre la paraula.
—Jo de tu trucaria la forense i tota la tropa. És el cos d’una noia.
6
La trucada de la patrulla havia agafat el comissari Cerni Llop prenent un cafè amb el batlle David Masoliver. En un tres i no res, en Cerni va passar les instruccions necessàries per crear un perímetre de seguretat. Després, va contactar amb el seu equip d’Identitat Judicial i, finalment, amb el cap de la unitat del Grup de Delictes Contra les Persones. Sense dilació van emprendre la marxa cap al llac d’Engolasters. Des del Despatx Central ja se’n cuidarien d’avisar al forense de guàrdia.
A en David li agradaven els cotxes i la velocitat però no comptava amb la conducció temerària d’en Cerni. Aquest va posar un dispositiu lluminós de color blau al sostre del seu vehicle esportiu i va enfilar carretera amunt com si es tractés d’un ral·li. Mai havia vist passar tant ràpid les corbes. Sort que era un dia feiner i poques bicicletes es trobarien pel camí; sinó, més d’un ensurt haurien tingut.
Van deixar el cotxe a l’inici de la carretera del llac. Un dels agents els esperava amb la cinta posada per impedir el pas. Després de saludar-lo, es van desplaçar fins al lloc i van constatar que el cos encara estava al mig del llac.
—Què me’n podeu dir de la noia? ––va preguntar en Cerni als submarinistes del cos de bombers. Quan estava preocupat i escoltava atentament sempre se li feia una ratlleta entre les celles que li donava un encant especial.
—Es tracta d’una jove, d’una vintena d’anys. El corrent