Mort sota zero. Ludmilla Lacueva Canut
I amb mi no empris aquest to pompós. Al cap i a la fi ets un aristòcrata vingut a menys —va dir triomfant, mentre en Lorenzo canviava l’expressió de la cara— Què et penses? Que caic de l’arbre, o què? La teva història romàntica que m’han explicat no s’aguanta per enlloc o sigui que no ets ningú i el que et paga aquí soc jo. No ho oblidis mai, si vols conservar la feina.
En Lorenzo va engolir saliva i va acatar el que li deia Windmarch. No tenia cap altra sortida. Va observar amb deteniment el retrat de grans dimensions que havia fet pintar per Lord Tingerbouth. Estava clar que tenia al davant un home ambiciós, provinent d’una família de classe baixa que era capaç de trepitjar a tota persona que se li posés al davant per obtenir els seus propòsits. En Lorenzo va pensar que tanta mala llet i ganes de rebaixar la gent era una manca de seguretat profunda.
1 Punts és el nom que se li dona a unes barques de passeig
habituals al riu Tàmesi.
4
Soldeu, Andorra, 2017
Ja feia algunes hores que esquiava i en Jordi va agafar una pista curta i sense gaire pendent que servia per enllaçar amb un telecadira cap a Soldeu. Lliscava per una zona estreta on d’una banda tenia un mur de neu que el sobrepassava almenys dues vegades i, a l’altra banda, s’obria la vall dels cortals d’Encamp amb una vista esplèndida de cims nevats que s’alçaven majestuosament fins a l’infinit. Empegades a la muntanya, les pilones transportaven les cabines a vessar d’esquiadors des d’Encamp fins a dalt del cim. Només s’aventuraven a trepitjar aquesta vall els qui feien esquí fora pista.
Ja estava una mica cansat i no li venia de gust de posar-se a fer schuss . La neu era compacta i gelada per la qual cosa lliscava amb facilitat. A aquestes altures el vent es movia amb força i el va sorprendre una boira espessa. No s’hi veia un borrall. A en Jordi no li feia gens de gràcia la situació, però valia més no parar, ja que si venia algun esquiador l’enforquillaria. Devia ser a mitja pista i sentia una mica lluny la remor del telecadira d’enllaç o del telecabina, no sabria dir-ho.
No anava gaire ràpid, volia ser prudent. De sobte, va notar el contacte de dues mans a mitja esquena que el van empènyer bruscament cap endavant i van fer que canviés la trajectòria que estava seguint. L’espenta el va fer agafar impuls i va notar com els esquís es corbaven cap a baix. Va cridar com un boig abans de caure al buit. Les fixacions van saltar i va perdre els esquís mentre continuava rodolant. I després, va sobrevenir la foscor.
—Sembla que reacciona!
En Jordi va obrir els ulls que va tornar a tancar quan la claror el va encegar. En un nou intent, va veure quatre homes que l’observaven. Un d’ells li va preguntar si el sentia. Tot li feia mal i estava una mica estabornit. Va tancar de nou els ulls.
—Em roda una mica el cap...
Els homes van emetre un so d’alleugeriment.
—No tanqui els ulls! I miri’m fixament, així li passarà —va dir un d’ells, mentre li somreia—. No pateixi, som de l’equip de rescat de les pistes i ara l’ajudarem a pujar. Sobretot, no intenti treure’s el casc. Deixarem que ho facin a la infermeria per si hi ha algun traumatisme —en Jordi volia assentir, però estava massa rígid per fer cap moviment—. Ha tingut sort de quedar enclotat en aquest banc de neu.
En Jordi va marejar-se i va tornar a perdre el sentit. El van carregar en una llitera lleugera lligada a una corda que sostenien des de dalt amb un enginy. L’accés a la zona era una mica complicat, però van caminar lentament i de manera feixuga per una drecera fins a arribar a dalt de la pista on s’havien congregat nombrosos badocs amb cara de feredat que preguntaven si s’havia matat. No es va despertar fins a la infermeria. El metge de pistes l’estava examinant i li va semblar que no tenia res trencat.
—Nano, sort que portaves casc i granota! —li va etzibar en veure que obria els ulls—. Que sinó ja te n’hauries anat a l’altre barri.
En Jordi el va mirar una mica desorientat mentre el metge continuava amb la seva xarrera. Al costat hi havia dos dels homes que l’havien rescatat. Un d’ells va contestar.
—Podria haver estat molt greu. Quan hem rebut l’avís d’accident ens hem temut el pitjor —va exclamar—. Sort n’hi ha que ha cridat i que un dels pisters l’ha sentit. Sinó, ves a saber quan l’hauríem descobert.
En Jordi va aconseguir articular algunes paraules i va explicar que l’havien empès. Els tres homes es van mirar circumspectes. Les caigudes d’aquest tipus feien que a vegades l’accidentat imaginés coses que no eren i sortosament no hi havia hagut conseqüències tràgiques. Més d’una vegada s’havien trobat que les persones que socorrien, sota l’impacte de la caiguda, perdien una mica el sentit i la realitat es tornava irreal.
—És fàcil que et desorientis amb la boira —va dir el metge, mentre li posava la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-lo.
—No estic desvariejant. Algú em va fer caure...
Una infermera els va interrompre per anunciar que l’helicòpter els estava esperant.
—Molt bé, Jordi. Et traslladaran a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell per fer-te uns escàners i descartar que no hi hagi cap contusió interna —el metge va fer una pausa— però, a priori, jo ho veig bé. Estaràs adolorit uns quants dies, per això.
El van traslladar a una llitera i van sortir cap a fora on un vent gèlid li va glaçar de nou la cara. Allà, en mig del gran aparcament, el van col·locar dins de l’helicòpter que es va enlairar ràpidament en direcció a Escaldes-Engordany.
Estava espantat. No havia estat una caiguda fortuïta i aquella gent no se’l creia.
En Jordi havia reclinat el cap al marc de la porta de sortida de la terrassa amb la mirada perduda. L’hospital l’havia deixat anar sota la seva responsabilitat. Eren prop de les nou del vespre i la llum, dels focus de la façana, quedava esmorteïda pels flocs de neu, espessos, que anaven caient amb una cadència lenta. Més enllà no hi havia visibilitat.
El telenotícies vespre d’Andorra Televisió anunciava que continuarien les precipitacions de neu i aconsellava als automobilistes que no sortissin si no era necessari. A partir d’Escaldes-Engordany eren necessàries les cadenes. S’havia engegat l’alerta groga.
Va seure a la butaca i va agafar el comandament per fer un vol ràpid per tots els canals. Va sospirar i la va tancar de seguida. Estava neguitós. Sabia perfectament que no era una badada i que la boira no l’havia desorientat. Va agafar una revista de cotxes pensant que li canviaria les idees. Ningú sabia res de l’accident, però el director de l’hotel se n’havia assabentat i insistia a convidar-lo a sopar, invitació que en Jordi amablement va declinar amb l’excusa de fer repòs. No tenia ganes de veure ningú.
Un lleuger soroll el va fer posar alerta i els ulls van clavar-se en un paper que traspassava per sota la porta. Va aixecar-se lentament, arrossegant els peus, per agafar el full lila, blegat en dos. Els dits li van començar a tremolar. Va notar la duresa de la mandíbula i va prémer tant les dents que a la templa esquerra va sentir una punxada punyent. Va llegir l’escrit en veu alta.
—Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències.
L’orella li va trametre un senyal d’alarma. Estaven gratant la porta? O era algú que volia obrir-la?
Se li va posar el cos rígid i una suor freda el va paralitzar mentre els seus braços desprenien punxades intermitents com si volguessin traspassar la derma. El cor se li va accelerar i un núvol li va travessar la ment. Estava un pèl marejat. Allà, palplantat, era incapaç de moure’s.
Maleïda porta. No hi havia espiell! Com podia ser que un hotel d’aquesta categoria no en tingués? Podia sentir la presència d’algú i se li va posar la pell de gallina.
Va respirar profundament. Havia de ser forçosament una broma però no podia deixar de pensar que l’accident