Les petites virtuts. Natalia Ginzburg
no ho hem sabut mai. De vegades s’encuriosia per alguna persona que ell considerava que procedia d’un món elegant, i s’hi relacionava. Potser creia que ho podria aprofitar per a les seves novel·les, però s’equivocava en jutjar la distinció social o de costums, i confonia els fons de les ampolles amb vidres, i en això era, però només en això, molt ingenu. S’equivocava en la distinció dels costums, però pel que fa a la distinció d’esperit o de cultura, no es deixava enganyar.
Tenia una forma de donar la mà avara i cauta, concedia pocs dits i la retirava de seguida. Tenia una forma esquiva i parsimoniosa de treure el tabac de la bossa i omplir la pipa. I tenia una forma brusca i inesperada de regalar-nos diners si sabia que en necessitàvem, una forma tan brusca i inesperada que ens quedàvem sobtats. Era, segons deia, avar dels diners que posseïa, i patia en separar-se’n, però un cop se n’havia separat, de seguida deixava d’importar-li. Si n’érem lluny, no ens escrivia ni responia a les nostres cartes, o responia amb poques frases categòriques i esfereïdores, perquè, segons deia, no sabia estimar els amics quan eren lluny, no volia patir per la seva absència i procedia a incinerar-los en els seus pensaments.
No va tenir mai una dona, ni fills, ni una casa pròpia. Vivia amb una germana que estava casada. Ella se l’estimava i ell se l’estimava, però en família també feia gala de la seva aspresa habitual i es comportava com un nen o com un foraster. Venia, de vegades, a les nostres cases, i escrutava, arrufant el nas i amb cordialitat, els fills que naixien, les famílies que construíem. Ell també pensava a fer-se una família, però hi pensava d’una manera que, amb el pas dels anys, es tornava complicada i tortuosa, tan tortuosa que no en podia brollar cap conclusió simple. S’havia creat, amb els anys, un sistema de pensaments i de principis tan embullat i tan inexorable que li havia prohibit la realització de la realitat més simple; i quan més prohibida i més impossible es tornava aquella realitat simple, més profund es feia el desig de conquistar-la, embullant-se i ramificant-se com una vegetació tortuosa i sufocant.
Alguna vegada estava tan trist que nosaltres hauríem volgut ajudar-lo, però no ens va permetre mai una paraula pietosa o un gest de consolació. I, de fet, va succeir que nosaltres, imitant els seus costums, vam rebutjar la seva misericòrdia durant el nostre desànim. No va ser, per a nosaltres, un mestre, malgrat haver-nos ensenyat tantes coses, perquè vèiem les complicacions absurdes i tortuoses del seu pensament en les quals empresonava la seva ànima simple; i nosaltres també li hauríem volgut ensenyar alguna cosa, ensenyar-lo a viure d’una forma més elemental i respirable, però no vam aconseguir ensenyar-li mai res, perquè quan intentàvem exposar-li els nostres raonaments, aixecava la mà i deia que ell ja ho sabia tot.
En els últims anys, tenia el rostre solcat i enfonsat, devastat pels pensaments turmentats, però va conservar fins al final, en la seva figura, la gentilesa d’un adolescent. En els darrers anys es va convertir en un escriptor famós, però això no va fer canviar els seus costums esquius, ni la modèstia de la seva actitud, ni la humilitat, conscienciosa fins als escrúpols, de la seva feina de cada dia.
Quan li preguntàvem si li agradava ser famós, responia, amb una ganyota superbiosa, que sempre s’ho havia esperat. De vegades tenia una ganyota astuta i superbiosa, pueril i malèvola, que centellejava i desapareixia. Però aquell haver-s’ho esperat sempre significava que la cosa que havia assolit ja no li donava cap alegria, perquè era incapaç de gaudir de les coses i d’estimar-les tan bon punt les aconseguia. Deia que coneixia el seu art tan a fons que ja no li reservava cap secret. I, com que no li oferia cap secret, segons explicava, ja no li interessava.
Nosaltres mateixos, els seus amics, afirmava, no teníem més secrets per a ell i l’avorríem infinitament. Nosaltres, mortificats d’avorrir-lo, no aconseguíem dir-li que vèiem perfectament on s’equivocava: en la seva resistència a doblegar-se i estimar el curs quotidià de l’existència, que avança uniforme i, aparentment, sense secrets. Li faltava conquerir, per tant, la realitat quotidiana; però aquesta realitat li estava prohibida i li resultava inassolible, ja que tenia, a la vegada, set i repugnància. I, és clar, només podia mirar-se-la des de llunyanies sense límits.
Va morir a l’estiu. La nostra ciutat, a l’estiu, està deserta i sembla molt gran, clara i sonora com una plaça. El cel és límpid però no lluminós, d’una pal·lidesa làctia. El riu flueix pla com si fos un carrer, sense desprendre humitat, ni frescor. Dels passeigs s’alcen ràfegues de pols. Passen, venint del riu, carros grans plens de sorra. L’asfalt de l’avinguda està sembrat de pedretes, que es couen en el quitrà. A l’aire lliure, sota els para-sols de ratlles, les tauletes de la cafeteria estan abandonades al sol.
Cap de nosaltres. Va triar, per morir, un dia qualsevol d’aquell tòrrid agost, i va triar l’habitació d’un hotel a prop de l’estació. Va voler morir, en la ciutat que li pertanyia, com un foraster. S’havia imaginat la seva mort en un poema antic, de molts i molts anys abans:
Non sarà necessario lasciare il letto.
Solo l’alba entrerà nella stanza vuota.
Basterà la finestra a vestire ogni cosa
D’un chiarore tranquillo, quasi una luce.
Poserà un’ombra scarna sul volto supino.
I ricordi saranno dei grumi d’ombra
Appiattati così come vecchia brace
Nel camino. Il ricordo sarà la vampa
Che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.5
Poc després de la seva mort, vam anar cap al turó. Al llarg del camí hi havia tavernes amb pèrgoles de raïm vermellós, jocs de bitlles i piles de bicicletes. Hi havia masos amb panotxes i amb l’herba segada estesa per eixugar els sacs. Era el paisatge, als marges de la ciutat i als límits de la tardor, que ell s’estimava. Vam contemplar, a les riberes plenes d’herba i als camps llaurats, l’arribada de la nit de setembre. Tots érem molt amics, i ens coneixíem des de feia molts anys, érem persones que havien treballat i pensat juntes.
Com passa entre qui s’aprecia i ha estat colpit per una desgràcia, intentàvem estimar-nos encara més i ajudar-nos i protegir-nos els uns als altres, perquè sentíem que ell, d’alguna de les seves maneres misterioses, sempre ens havia ajudat i protegit. Estava més present que mai, en aquell vessant del turó.
Ogni occhiata che torna, conserva un gusto
Di erba e cose impregnate di sole a sera
Sulla spiaggia. Conserva un fiato di mare.
Come un mare notturno è quest’ombra vaga
Di ansie e brividi antichi, che il cielo sfiora
E ogni sera ritorna. Le voci morte
Assomigliano al frangersi di quel mare.6
Elogi i complanta d’Anglaterra
Anglaterra és bonica i melancòlica. Jo no conec, si he de dir la veritat, molts països, però sospito que Anglaterra és el país més melancòlic del món.
És un país altament civil. S’hi resolen amb saviesa els problemes més essencials del dia a dia, com les malalties, la vellesa, la desocupació o els impostos.
És un país que sap tenir, crec, un bon govern, i això es nota en els detalls més petits de la vida diària.
És un país on hi regna el màxim respecte, i la màxima voluntat de respecte pel proïsme.
És un país que sempre s’ha mostrat disposat a acollir els estrangers, les poblacions més diverses i, segons crec, no les oprimeix.
És un país on hi saben construir cases. El desig de l’home de gaudir d’una casa petita, només per a ell i per a la seva família, amb un jardí que ell mateix