Cap de nosaltres tornarà. Charlotte Delbo

      CARRER DE L’ARRIBADA,

      CARRER DE LA SORTIDA

      Hi ha la gent que arriba. Busquen amb els ulls, entre tots els que esperen, els que els esperen. Els fan petons i els diuen que estan cansats pel viatge.

      Hi ha la gent que se’n va. Diuen adéu als que es queden i fan petons a les criatures.

      Hi ha un carrer per a la gent que arriba i un carrer per a la gent que se’n va.

      Hi ha un cafè que es diu “L’arribada” i un cafè que es diu “La sortida”.

      Hi ha gent que arriba i gent que se’n va.

      Però hi ha una estació on els que arriben són justament els que se’n van

      una estació on els que arriben no han arribat mai, on els que se n’han anat no han tornat mai.

      És l’estació més gran del món.

      Arriben a aquesta estació, vénen de tot arreu.

      Hi arriben després de dies i nits

      després de travessar països sencers

      arriben amb les criatures, fins i tot les més petites que en aquest viatge no hi haurien de ser.

      Han dut les criatures perquè no se’n podien separar per a aquest viatge.

      Els que tenien or l’han dut perquè creien que els podria ser útil.

      Tots han dut el més valuós que tenien perquè no s’ha de deixar el més valuós quan te’n vas lluny.

      Tots han dut la seva vida, era sobretot la vida el que s’havia d’agafar.

      I quan arriben

      creuen que han arribat

      a l’infern

      possible. Tanmateix no hi creien.

      Ignoraven que a l’infern s’hi anés amb tren però ja que hi són s’armen i se senten preparats per fer-hi front

      amb les criatures les dones els pares vells amb els records familiars i els papers familiars.

      No saben que en aquesta estació no s’hi arriba.

      Esperen el pitjor —no esperen l’inconcebible.

      I quan els criden a formar files de cinc, homes d’un costat, dones i criatures de l’altre, en una llengua que no comprenen, sí que comprenen els cops de bastó i formen files de cinc perquè s’esperen qualsevol cosa.

      Les mares estrenyen les criatures contra el pit —tremolaven de por que no les hi prenguessin— perquè les criatures tenen gana i set i rondinen de no haver dormit a través de tants països. Finalment han arribat, podran ocupar-se’n.

      I quan els criden que deixin els paquets, les flassades i els records a l’andana, els deixen perquè poden esperar-se qualsevol cosa i no volen sorprendre’s de res. Diuen “ja veurem”, han vist tantes coses i estan cansats pel viatge.

      L’estació no és una estació. És el final d’una via. Miren i els colpeix la desolació al seu voltant.

      Al matí la boira els tapa els aiguamolls.

      Al vespre els reflectors il·luminen els filats blancs amb una nitidesa de fotografia astral. Es pensen que és allà on els porten i tenen por.

      A la nit esperen el dia amb les criatures que pesen als braços de les mares. Esperen i es fan preguntes.

      De dia no esperen. Les files es posen en marxa tot d’una. Primer les dones amb les criatures, són les més esgotades. Després els homes. També van esgotats però els reconforta que facin passar primer les dones i les criatures.

      Perquè primer fan passar dones i criatures.

      A l’hivern els paralitza el fred. Sobretot els que vénen d’Iràklio i no han vist mai la neu.

      A l’estiu el sol els encega quan surten dels furgons foscos que han tancat i barrat a la sortida.

      La sortida de França d’Ucraïna d’Albània de Bèlgica d’Eslovàquia d’Itàlia d’Hongria del Peloponès d’Holanda de Macedònia d’Àustria d’Hercegovina de les ribes del mar Negre i de les ribes del Bàltic de les ribes del Mediterrani i de les ribes del Vístula.

      Els agradaria saber on són. No saben que aquí és el centre d’Europa. Busquen el rètol amb el nom de l’estació. És una estació que no té nom.

      Una estació que per a ells no tindrà mai nom.

      N’hi ha que viatgen per primer cop a la vida.

      N’hi ha que han viatjat per tots els països del món, comerciants.