Sempre hem viscut al castell. Shirley Jackson

      Títol original: We Have Always Lived in the Castle Copyright © Shirley Jackson, 1962 Copyright renewed © Laurence Hyman, Barry Hyman, Sarah Webster and Joanne Schnurer, 1987

      Primera edició: novembre del 2016

      © per la traducció: Martí Sales, 2016

      Aquesta traducció ha obtingut el certificat de qualitat MBK.

      © d’aquesta edició: L’Altra Editorial

      Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

      08007 Barcelona

       www.laltraeditorial.cat

      Maquetació: EdicTal

      Producció de l’ebook: booqlab

      ISBN: 978-84-122064-6-3

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

      Tots els drets reservats.

      1

      Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m’he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m’agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M’agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l’amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts.

      L’última vegada que vaig donar un cop d’ull als llibres de la biblioteca que tenim a la lleixa de la cuina feia cinc mesos que els havíem d’haver tornat i em vaig preguntar si n’hauria triat d’altres si hagués sabut que serien els últims llibres, els que es quedarien per sempre a la lleixa de la cuina. Gairebé mai no movíem res; els Blackwood mai havíem estat una família inquieta ni esvalotada. Ens agradaven els petits objectes corrents i fugaços com els llibres, les flors i les culleres, però els nostres fonaments eren sòlids i les nostres pertinences també. Sempre tornàvem les coses a on els pertocava. Trèiem la pols i fregàvem sota les taules, cadires, llits, quadres, catifes i làmpares, però les deixàvem on eren; el raspall de carei del tocador de la mare mai estava un mil·límetre fora de lloc. Els Blackwood sempre havíem viscut a casa nostra i ho teníem tot endreçat; tan bon punt una nova dona Blackwood s’instal·lava se li trobava un lloc per a les seves pertinences i així la casa estava construïda per capes de propietats dels Blackwood que li donaven pes i feien que aguantés ben dreta contra el món.

      Era un divendres de finals d’abril que vaig dur els llibres de la biblioteca a casa. Els divendres i els dimarts eren dies terribles perquè havia d’anar al poble. Algú havia d’anar a la biblioteca i a la botiga de queviures; la Constance no passava mai del seu jardí i l’oncle Julian no podia. Així que no era l’orgull el que em feia anar al poble dues vegades la setmana, ni la tossuderia, sinó la pura necessitat de llibres i menjar. Potser va ser orgull el que em va dur a fer un cafè a ca la Stella abans de tornar a casa; em deia a mi mateixa que era orgull i que no evitaria anar a ca la Stella per més ganes que tingués d’arribar a casa, perquè també sabia que si la Stella em veia passar i no entrava pensaria que tenia por, i això sí que no ho podia suportar.

      –Bon dia, Mary Katherine –sempre deia la Stella, inclinant-se per netejar la barra amb un drap humit–. ¿Com estàs?

      –Molt bé, gràcies.

      –I la Constance Blackwood, ¿està bé?

      –Molt bé, gràcies.

      –I ell, ¿com està?

      –Es podria dir que bé. Un cafè, si us plau.

      Si entrava algú i seia a la barra, jo deixava el meu cafè sense que se’m notés la pressa i me n’anava, fent-li adéu amb el cap a la Stella.

      –Que vagi bé –sempre em deia automàticament quan sortia.

      Triava amb cura els llibres de la biblioteca. A casa nostra hi havia llibres, és clar; al despatx del pare cobrien dues parets, però a mi m’agradaven les rondalles fantàstiques i els llibres d’història, i a la Constance els de cuina. Malgrat que l’oncle Julian mai no agafava cap llibre, li agradava veure la Constance llegint als vespres mentre ell treballava en els seus papers, i de vegades se la mirava amb aprovació.

      –¿Què llegeixes, maca? Quina estampa més bonica, una dona amb un llibre.

      –Llegeixo L’art de la cuina, oncle Julian.

      –Magnífic.

      Mai no estàvem gaire estona en silenci, amb l’oncle Julian a l’habitació, però no recordo que ni la Constance ni jo obríssim mai cap dels llibres de la biblioteca que encara són a la lleixa de la cuina. Feia un matí d’abril preciós quan vaig sortir de la biblioteca; el sol brillava i arreu les falses promeses de glòria de la primavera desentonaven amb la brutícia del poble. Recordo que vaig quedar-me un moment a les escales de la biblioteca amb els llibres a les mans, mirant les branques tocades de verd suau contra el cel i hauria volgut, com sempre, poder tornar a casa travessant el cel en comptes del poble. De les escales de la biblioteca podia creuar el carrer directament i caminar per l’altra vorera fins als queviures, però això volia dir que havia de passar per davant de l’adrogueria i els homes que hi seien a la porta. En aquest poble, els homes es conservaven joves i eren els tafaners, mentre que les dones envellien amb un cansament gris i maligne i esperaven en silenci que els homes s’aixequessin i tornessin a casa. També podia sortir de la biblioteca i anar per aquesta banda del carrer fins a l’altura dels queviures i llavors creuar; era preferible, encara que hagués de passar per correus i la casa Rochester, amb piles de llauna rovellada, cotxes desmanegats, bidons de gasolina buits, matalassos vells, trossos de canonades i banyeres que la família Harler s’enduia a casa i que jo estava convençuda que adoraven.

      La casa Rochester era la més bonica del poble i abans havia tingut una biblioteca de noguera, una sala de ball al segon pis i un gavadal de roses a la veranda; la nostra mare hi havia nascut i per justícia hauria hagut de pertànyer a la Constance. Vaig decidir, com sempre feia, que era més segur anar per correus i la casa Rochester, encara que em disgustava veure la casa on la nostra mare havia nascut. En aquella banda del carrer normalment no hi havia ningú, els dematins, perquè era ombrívola, i després d’anar als queviures hauria de passar igualment per l’adrogueria, i passar-hi d’anada i de tornada era massa per a mi.

      Als afores del poble, a Hill Road, River Road i Old Mountain, famílies com els Clarke i els Carrington havien construït unes cases noves precioses. Havien de creuar el poble per arribar a Hill Road i River Road perquè el carrer major del poble també era la carretera principal de l’estat, però els fills dels Clarke i dels Carrington anaven a escoles privades i el menjar de les cuines de Hill Road venia d’altres pobles i de la ciutat; anaven a buscar el correu en cotxe, passaven per River Road fins a Old Mountain, però els de Mountain enviaven les seves cartes als pobles del costat i els de River Road s’anaven a tallar els cabells a la ciutat.

      Sempre em deixava parada que la gent del poble, que vivien en cases brutes i diminutes a la carretera o als afores, a Creek Road, somriguessin i saludessin els Clarke i els Carrington quan passaven; si la Helen Clarke anava als queviures de l’Elbert a comprar un pot de salsa de tomàquet o una lliura de cafè que la seva cuinera s’havia oblidat, tothom li deia «Bon dia» i com havia millorat el temps. La casa dels Clarke és més nova però no és millor que la casa dels Blackwood. El nostre pare va dur