Els argonautes. Maggie Nelson
volguessis?).
Un o dos dies després de la meva declaració d’amor, salvatgement vulnerable, et vaig enviar el fragment de Roland Barthes per Roland Barthes en què Barthes explica que el subjecte que pronuncia la frase «T’estimo» és com «l’Argonauta que va renovant el vaixell al llarg del viatge sense canviar-li mai el nom». De la mateixa manera que les parts de l’Argo es poden anar canviant amb el temps però el vaixell continua dient-se Argo, cada vegada que l’enamorat pronuncia la frase «T’estimo», el significat s’ha de renovar, perquè «la veritable tasca de l’amor i del llenguatge és donar a la mateixa frase inflexions sempre noves».
Em va semblar que el fragment era romàntic. Tu el vas llegir com una possible retractació. Vist amb perspectiva, devien ser les dues coses.
Has perforat la meva soledat, et vaig dir. Havia estat una soledat útil, construïda al voltant d’una sobrietat recent, passejades llargues d’anada i tornada al YMCA a través dels carrers amagats de Hollywood, sòrdids i coberts de buguenvíl·lees; anades en cotxe amunt i avall de Mulholland Drive als vespres per matar les nits massa llargues i, és clar, atacs maníacs d’escriptura, l’aprenentatge de no dirigir-me a ningú. Sento que t’ho puc donar tot sense donar-te’m jo, et vaig xiuxiuejar al llit del teu soterrani. Si vius bé la teva soledat, aquest n’és el premi.
Uns quants mesos més tard, passàvem el Nadal junts en un hotel del centre de San Francisco. Havia fet la reserva per internet, amb l’esperança que aquesta reserva i el temps que hi passaríem junts faria que m’estimessis per sempre. Va resultar que era un hotel tan barat perquè estava en plena reforma integral i perquè estava entaforat al barri de Tenderloin, ple de fumadors de crac. Cap problema: teníem altres temes de què ocupar-nos. El sol es filtrava a través de les persianes tronades que amb prou feines ocultaven els treballadors de la construcció que martellejaven allà a fora mentre nosaltres ens dedicàvem a nosaltres mateixos. No em matis, deia jo mentre et treies el cinturó de pell i reies.
Després de Barthes, ho vaig tornar a intentar, aquesta vegada amb un fragment d’un poema de Michael Ondaatje:
Et petonejo a l’estómac
Et petonejo el vaixell de pell
cobert de cicatrius. La història
és allò amb què has viatjat
i que t’enduus.
Als dos ens han petonejat l’estómac
tot de desconeguts
per a l’altre
i pel que fa a mi
beneeixo tothom
que t’ha fet petons aquí.
No et vaig enviar el fragment perquè hagués arribat al seu nivell de serenor, de cap de les maneres. Te’l vaig enviar amb l’esperança de poder-hi arribar algun dia, el dia que la gelosia em deixés respirar i fos capaç de mirar sense rebuig ni distància els noms i les imatges d’altra gent inscrits a la teva pell. (Al principi havíem fet una visita romàntica al Doctor Tattoff, a Wilshire Boulevard, captivats per la idea d’esborrar-te tots els tatuatges i començar de zero. Vam sortir-ne deprimits pel preu, la impossibilitat d’erradicar mai del tot la tinta.)
Després de dinar, l’amiga que m’havia suggerit el tatuatge LA DIFÍCIL em convida a la seva oficina, on s’ofereix per buscar-te a Google. Vol veure si internet ens descobreix el pronom personal que prefereixes perquè, tot i que, o potser precisament pel fet que passem tot el temps lliure que tenim al llit i que ja estem parlant d’anar-nos-en a viure junts, no m’atreveixo a preguntar-te’l. Per compensar-ho, m’he convertit en una experta en l’art d’evitar pronoms. La clau és entrenar l’oïda perquè no li faci res sentir el nom d’una persona una vegada i una altra. Has d’aprendre a ocultar-te en culs-de-sac gramaticals, a relaxar-te enmig d’una orgia d’especificitat. Has d’aprendre a tolerar una instància més enllà de Dos, just quan estàs intentant representar una parella, una unió nupcial, fins i tot. Els casaments són el contrari de la parella. Ja no hi ha màquines binàries: pregunta-resposta, masculí-femení, home-animal, etc. Una conversa podria ser això: res més que l’esbós d’un esdevenir.
Gilles Deleuze & Claire Parnet
Per molt experta que sigui en certs tipus de conversa, encara avui em resulta quasi impossible reservar un bitllet d’avió o negociar amb el departament de recursos humans en nom de tots dos sense moments de vergonya o d’atabalament. No és que sigui culpa o atabalament meus... és més aviat que sento vergonya per (o m’emprenyo amb) la persona que no para de fer presumpcions equivocades i a qui s’ha de corregir, però no es pot corregir perquè les paraules no són prou bones.
¿Com pot ser que les paraules no siguin prou bones?
Malalta d’amor, estirada al terra de l’oficina de la meva amiga, la miro de reüll mentre ella fa lliscar davant dels ulls una tirallonga d’informació il·luminada que no vull veure. Vull el tu que no pot veure ningú més, el tu tan proper que no calgui mai fer servir la tercera persona. «Mira, aquí hi ha una cita de John Waters que diu: “Ella és molt guapa”. És a dir que potser hauries de fer servir “ella”. Vull dir, és John Waters». Fa anys d’això, i giro els ulls en blanc des de terra. Les coses poden haver canviat.
Quan rodaves la teva pel·lícula d’amigues butch, By Hook or By Crook, tu i la teva coguionista, Silas Howard, vau decidir que els personatges butch es dirien «ell» quan parlessin entre ells, però que, en el món de fora, el de les botigues i les figures d’autoritat, la gent s’hi referiria com a «ella». I no per la idea que si el món exterior fos reeducat adequadament sobre els pronoms que prefereixen els personatges tot aniria com una seda. No, perquè si els desconeguts els haguessin anomenat «ell», hauria estat una altra mena d’«ell». Les paraules canvien segons qui les pronuncia. No hi ha remei. La solució no és només introduir paraules noves (boi, cisgènere, andromarica) i llavors treballar la reïficació dels significats (encara que fer-ho té poder i és pragmàtic, això segur). També hem d’estar alerta davant la quantitat d’usos possibles, la varietat de contextos, les ales amb les quals cada paraula pot volar. Com quan xiuxiueges, No ets més que un forat que em deixes que ompli. Com quan jo dic marit.
Poc després de començar a estar junts, vam a anar a una festa on una dona (aparentment hetero, o si més no casada amb un home) que coneixia Harry de feia temps em va dir, «¿Has estat amb altres dones abans de Harry?». Em vaig quedar de pedra. Sense parpellejar, va continuar: «Les dones heteros sempre es posen calentes amb Harry». ¿Harry era una dona? ¿Jo era una dona hetero? ¿Què tenien en comú les meves relacions passades amb «altres dones» amb aquesta? ¿Per què havia de pensar en altres «dones hetero» que es posaven calentes amb Harry? ¿La seva potència sexual, que ja em començava a semblar immensa, era com un encanteri que m’havia embruixat, i del qual em despertaria un dia abandonada, amb ell lluny, disposat a seduir més dones? ¿Per què em parlava així aquella dona que jo gairebé no coneixia? ¿Quan tornaria Harry del lavabo?
Hi ha gent allà a fora a qui li molesta que Djuna Barnes, més que identificar-se com a lesbiana, preferís dir que «només estava enamorada de la Thelma». Sembla que Gertrude Stein deia coses semblants, tot i que no en els mateixos termes, sobre l’Alice. Entenc per què pot ser políticament irritant, però també ho he trobat sempre una mica romàntic: el romanticisme de permetre que una experiència individual de desig agafi més preeminència que una categoria. La història em recorda la defensa que fa l’historiador de l’art T. J. Clark del seu interès pel pintor del segle XVIII Nicolas Poussin davant d’interlocutors imaginaris: «Dir que un interès en Poussin és nostàlgic o elitista és com dir que l’interès que un pugui tenir en, per exemple, la persona que més estima, és un interès hetero- (o homo-) sexista, o exclusiu, o de propietat. Sí, pot ser que sigui així, que aquests siguin els paràmetres, més o menys, i són lamentables, però aquest interès pot ser més complet i més humà –pot carregar més possibilitat humana i més compassió– que els interessos no contaminats