Contes de terror 2. Toni Hill
la seva explicació.
—En aquest castell han passat moltes coses. Mil anys d’història donen per a molt.
—Ja—vaig respondre lacònic—. En aquell moment vaig entendre la cançó infantil i el posat forçat que l’home pretenia exhibir. Tot feia ferum de farsa, com jo.
—No em creu, oi?
No tenia ganes de respondre ni temps per perdre. Abans de quaranta-vuit hores havia d’enviar un arxiu amb cinc mil paraules. I així cada dos dies. L’home em va acompanyar fins a l’habitació i després de pujar una escala amb enormes lloses de pedra vàrem topar al replà amb la figura tètrica d’un monjo tallat en fusta. El seu rostre, atrotinat pel temps, exhibia dolor. Segons el vell, aquell cartoixà havia mantingut una relació íntima amb una dona que va acabar cremant a la plaça del poble per bruixa. Malgrat l’horror que causava contemplar aquell religiós promiscu, he de dir que el meu cap era en un altre lloc.
—Tinc les quatre habitacions disponibles però la barroca és la més tranquil·la. N’hi van morir molt pocs, en aquesta —va deixar anar com si res—. Per cert, la cuinera anit va tenir un còlic. Sento dir-li que la cuina està tancada, però li puc fer un entrepà, si li ve de gust.
—Al correu electrònic em van dir que aquest preu inclou pensió completa —vaig protestar.
—Ja li faré el descompte corresponent. Per això de la presència de les ànimes, no s’amoïni, l’oferta segueix vigent.
Se’n va anar amb el seu somriure difós i em va deixar sol en una habitació que acabava de ser reformada, terra de parquet, bigues de fusta i per al meu gust excessivament decorada amb mobles d’època. A través de l’única finestra vaig poder albirar un mar de teulades i una àmplia extensió de terreny on les oliveres evitaven que aquella terra fos un desert. Sobre la tauleta de nit que separava els dos llits vaig trobar un retall antic d’un diari local. Formava part de l’attrezzo d’aquell lloc. Vaig llegir-ne la data i, tot i que per l’aspecte groguenc que tenia semblava pertànyer a una altra època, era de feia cinc anys. El periodista descrivia amb pèls i senyals la barbàrie que va tenir lloc durant la Guerra Civil entre aquells murs, convertit en un hospital de sang per als més de dos-cents cinquanta soldats italians que hi van morir. Cadascuna de les habitacions havia tingut la seva funció. La barroca, assenyalava el periodista, va fer les funcions de sala d’operacions improvisada. A les nits, afirmava, si un parava atenció al silenci aparent, encara podia sentir algun lament. Vaig deixar el diari on l’havia trobat i vaig descobrir el casc d’un soldat sobre el moble que feia de rober. Un forat de bala n’havia perforat la part central. El jove que el devia portar posat ni tan sols va tenir temps de cridar. Tot i que la meva ment es va veure sacsejada per aquella informació que no esperava, no vaig trigar a acomodar-me davant l’ordinador portàtil que duia. Vaig constatar que disposava de connexió wifi i que no necessitava cap mena de contrasenya per connectar-m’hi. Sempre havia superat els meus bloquejos escrivint. Però aquell dia em sentia incapaç. Van transcórrer les hores en una mena de nebulosa, amb els meus pensaments perduts entre imatges inconnexes, com ho era la forta discussió que vaig tenir amb la Laura i aquells soldats anònims agonitzants, desmembrats, subjectant-se les vísceres amb les mans, i aquella mirada gelada que vaticina una pell cendra. Vaig imaginar com seria la distribució d’aquella sala operatòria en aquella habitació. Les lliteres sota l’empara de la finestra per aprofitar la llum natural, infermeres abatudes davant la matança de joves soldats que mai no tornarien a casa, crits esmorteïts per l’ús de la morfina, el color de la sang fent mal als ulls de tots els presents i la ferum de mort campant al seu aire, sempiterna, com ho són els dubtes mentre existim. Cansat d’aquest cúmul distant de qüestions tan alienes a mi i tanmateix ara tan properes, em vaig forçar a escriure. No havia estat capaç de fer tres frases seguides quan vaig rebre un altre correu. En Paco Blue em recordava, per primera vegada des de la seva amenaça inicial, que amb prou feines mancaven unes hores per al venciment del termini establert. El meu pols es va disparar quan vaig llegir el següent: «No fugis de tu, no podràs escapar-te. No necessites un castell encantat per saber que la por principal ets tu. Per cert, per a la teva informació, demà a aquestes hores la Laura té pilates.» Em vaig alçar de la cadira com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. Vaig ponderar les possibilitats i vaig concloure que aquell tipus havia hackejat els meus dispositius. Això explicaria que em tingués localitzat en tot moment. No hi trobava una altra explicació. Vaig decidir desactivar tota geolocalització que l’ordinador pogués tenir configurada. Pel que fa al telèfon, no el vaig poder apagar. No en vaig ser capaç. I si la Laura m’enviava algun whatsapp? Havien passat sis dies des que va marxar terroritzada del meu àtic i encara no havia donat senyals de vida. Alguna cosa em deia que la molt meuca se’n devia estar follant un altre. No hi havia cap altra explicació. Recordo estar caminant d’un costat a l’altre de l’habitació, amb el cor desbocat, afectat per un imminent atac d’angoixa. Vaig obrir la finestra però ni tan sols l’aire gèlid de ponent va aconseguir calmar-me. Més enllà de la porta tornava a sentir-se la melodia en la qual la nena perdia o matava tots els seus fotuts gossos. Em preguntava si devia ser ella mateixa la que els enterrava. Al cap d’uns minuts em vaig sorprendre dempeus al centre de l’habitació, sostenint el casc del soldat italià, amb la mirada clavada a la paret de pedra que feia de capçal de llit. I aleshores va començar tot. No puc concretar què va ser el primer que vaig percebre. Si el rumor nítid d’una respiració accelerada, com l’avantsala d’un orgasme, o la desagradable sensació que algú acabava de posar la seva mà sobre la meva espatlla. Em vaig girar a l’instant per constatar el que ja sabia, no hi havia ningú més a l’habitació. Vaig aguditzar l’oïda tractant de saber d’on venia aquell panteix més proper al dolor que al plaer. Em va dur fins al bany, on a les fosques i palpant la paret, vaig aconseguir girar el commutador de ceràmica. Fou aleshores que la psicofonia es va aturar. Com si es tractés d’un joc de nens, vaig tornar a girar l’interruptor i em vaig submergir en la foscor que em proposaven.
Al cap de poc, el panteix va tornar, aquesta vegada amb més intensitat. Ja no en tenia cap dubte, provenia del plat de la dutxa. Sentia terror però com a mecanisme de defensa no deixava de repetir-me que estava completament sol. Una veu llunyana de dona se superposava a aquella respiració accelerada. Al principi em va costar d’entendre, la maleïda cançoneta infantil sonava una vegada i una altra al passadís, cíclica. Vaig esperar que la cançó s’acabés i en aquell breu armistici, fou quan vaig poder sentir la veu, aquesta vegada amb total claredat. «No em facis mal», repetia una vegada i una altra. «No em facis mal.» Encara sostenia el casc del soldat amb una mà quan vaig sentir la necessitat imperiosa d’encaixar-me’l al cap. La veu de la dona persistia: «No em facis mal.» I confesso que lluny de sentir-me aterrit es va apoderar de mi una sensació de plenitud. Tenia poder sobre aquella veu que m’havia pres per un soldat italià. No era la primera vegada que causar por em proporcionava una mena de plaer addictiu. Però aquell ens estrany no pensava posar-me les coses fàcils. Fou quan vaig esbossar un somriure fal·laç, el mateix que exhibeix un dictador mentre veu com executen els seus plans, que vaig sentir una brutal esgarrapada a la cara i vaig impactar d’esquena contra una de les parets de la dutxa. El casc em va caure de les mans. Vaig córrer precipitat fins al commutador de la llum i vaig il·luminar de nou l’estança. La veu, igual que la cançó infantil, es va silenciar. El mirall del bany em va tornar la imatge d’un tipus eixut amb bosses sota els ulls, pèl escàs amb entrades i pell citrina. El viu retrat del meu pare quan tenia cinquanta anys. A diferència d’ell, jo en tenia deu menys, continuava viu i encara no m’havia detingut la Policia. A la meva cara destacava una esgarrapada recent que anava des del naixement del pòmul fins a la comissura dels llavis. Vaig abandonar precipitat l’habitació. Al passadís la figura del monjo s’havia desplaçat del lloc on l’havia vist per última vegada. Em va sorprendre l’escassa llum natural que entrava per la finestra. La tarda estava caient i ni tan sols era conscient d’aquell transcórrer del temps. Des de feia uns quants mesos i sense saber ben bé per què, concebia el temps com aquells rellotges de Dalí en què la busca es desfà i tot es converteix en relatiu. Però, com em podia allunyar del concepte de temps en aquell moment d’angoixa? Quan la meva vida i la dels meus éssers estimats depenia d’un termini, de cinc mil paraules i del meu enginy extraviat. Vaig arribar fins al taulell però no vaig aconseguir