Sortir a robar cavalls. Per Petterson
ombra a tota una sèrie de dies, em torno irritable i vaig desorientat. Ja no puc perdre el temps amb aquestes coses. Cal que em concentri. Així i tot, he tornat a seure al llit, amb els peus a terra, i he buscat a les palpentes la roba penjada al respatller de la cadira. De tan glaçada que estava, se m’ha accelerat la respiració quan em vestia. He travessat la cuina i m’he posat el vell tabard que tinc al rebedor, he agafat la llanterna del prestatge i he sortit als graons de l’entrada. Era fosc com la gola del llop. He entreobert la porta per ficar la mà a dins i encendre el llum exterior. Molt millor. La paret del cobert pintada de vermell projectava una tonalitat càlida al pati.
Sóc un home de sort, he pensat. No em passarà res si surto en plena nit a ajudar el veí quan busca el seu gos, només seran dos dies de trasbals i ja tornaré a estar fi. Amb la llanterna encesa, he baixat el camí que surt del pati cap on es trobava ell, a mig pendent, parat i girant la llanterna de manera que el feix de llum pentinés el terreny a poc a poc, en una volta completa, per la vorada del bosc, pel camí, pel marge del riu fins a tornar al punt de partida. “¡Pòquer!”, cridava, “¡Pòquer!”, i bufava el xiulet, que feia un so desagradable a causa de la freqüència massa alta i trencava el silenci nocturn, mentre el seu rostre i tot el seu cos quedaven ocults dins la fosca. En realitat, jo no el conec, només hi he intercanviat quatre paraules alguna vegada en passar davant de la seva cabana quan surto a passejar amb la Lyra, que sol ser de bon matí. Tot d’una m’han vingut ganes de tornar a casa i oblidar-ho tot. ¿Què podia fer-hi, jo? Però segur que ja havia vist la llum de la meva llanterna, ja era massa tard; a més a més, aquella figura solitària tenia un no sé què que jo intuïa en la foscor. L’home no hauria d’haver sortit tot sol d’aquella manera. No era enraonat.
—¡Hola! —l’he saludat a sota veu per respecte a la quietud. L’home s’ha girat, i per un moment no he vist res perquè m’ha enfocat la llanterna a la cara. L’ha abaixat tot seguit. M’he quedat quiet uns segons mentre no recuperava la vista i llavors m’hi he acostat, i així estàvem, junts, cadascú amb el seu feix de llum a l’altura del maluc, il·luminant el paisatge al nostre voltant. Res no tenia el mateix aspecte que a ple dia. Estic avesat a la fosca. No recordo haver-li tingut mai por, tot i que segur que n’hi he tingut alguna vegada; però ara com ara m’hi sento emparat, em resulta natural, i més que res, diàfana, malgrat la quantitat de coses que en realitat s’hi oculten. Però tant és. No hi ha res que pugui competir amb la llibertat de moviment i la desimboltura del cos dins la fosca, on no hi ha altures definides ni distàncies tancades, perquè en la fosca no hi ha res de tot això. Només un espai immens on pots moure’t.
—S’ha tornat a escapar —ha dit el meu veí—. El Pòquer. El meu gos, vull dir. No és la primera vegada. Sempre torna. Però em costa molt dormir quan és fora. Ara hi ha llops, al bosc. I tampoc goso tancar la porta, és clar.
L’home semblava una mica amoïnat. Jo també ho estaria si el meu gos hagués fugit, i no sé què faria si es tractés de la Lyra, no sé si hauria sortit tot sol en plena nit a buscar-la.
—¿Sabies que els border collie diuen que és la raça de gos més intel·ligent del món?
—Ho he sentit a dir, sí —he contestat.
—És més llest que jo, el Pòquer, i ho sap —el meu veí sacseja el cap—. Em temo que aviat es farà l’amo de la casa.
—Malament, doncs —he dit jo.
—Ja ho crec —ha dit ell.
Aleshores se m’ha acudit que encara no ens havíem presentat, de manera que he allargat la mà tot enfocant-la amb la llanterna perquè la veiés i he dit:
—Sóc en Trond Sander. —Això l’ha desorientat. Ha necessitat un parell de segons per passar-se la llanterna a la mà esquerra i estrènyer la meva dreta amb la seva tot responent:
—Sóc en Lars, Lars Haug. Amb ge.
—Encantat —he dit, i ha sonat tan forçat i fora de lloc com el dia que el pare va dir “el meu condol” en un enterrament al fons del bosc, molts i molts anys enrere. A l’instant m’he penedit d’haver pronunciat aquest mot, però he tingut la impressió que en Lars Haug no se n’adonava. Potser li ha resultat escaient i tot, al cap i a la fi la situació no era gaire més estrafolària que la de dos homes que se saluden al camp.
Al nostre voltant, tot era calma. Havíem passat dies i nits de pluja i vent, amb un xiulet incessant entre els pins i els avets, però ara al bosc hi havia un silenci aclaparador, no es movia ni una ombra, i el meu veí i jo estàvem quiets, mirant fixament la foscor, quan tot d’una he tingut la certesa que hi havia alguna cosa darrere meu. No he aconseguit frenar la sensació sobtada d’un calfred que em pujava per l’espinada. En Lars Haug també ho ha notat i ha enfocat la llanterna a un parell de metres darrere meu, jo m’he girat i allà era: el Pòquer. Estava tens i alerta, jo ja havia comprovat altres vegades que un gos pot sentir-se i mostrar-se culpable i, com a la majoria de nosaltres, això no li agradava gaire, sobretot quan l’amo ha començat a parlar-li amb un to vagament infantil que no encaixava gens amb el rostre endurit i arrugat d’un home que deu haver passat més d’una nit d’hivern al ras i ha salvat i resistit tota mena d’adversitats i situacions complicades. Me n’havia adonat amb l’encaixada de mans.
—¡Ai, Pòquer! ¿On t’havies ficat? Ximple, ¿has desobeït el papa, eh? Ets un trapella, coi de gos, saps que això no es fa —ha fet una passa cap a ell i aleshores el gos ha grunyit, un grunyit sord que li sortia del fons de la gola, mentre ajupia les orelles. En Lars Haug ha callat en sec. En abaixar la llanterna ha il·luminat el terra i jo he començat a distingir clapes blanques en el pelatge del gos, mentre que les clapes negres desapareixien en la fosca, i això li donava un aspecte estrambòtic, asimètric, i aquell so gutural i somort continuava sentint-se des d’un punt una mica més imprecís, i llavors el meu veí ha dit:— Una vegada vaig matar un gos d’un tret i em vaig pro-metre que mai més no tornaria a fer-ho. Però ara no ho sé...
L’home estava desconcertat, saltava a la vista, no sabia quin era el pas següent. Tot d’una m’ha fet una llàstima tremenda, un sentiment que ha sorgit de vés a saber on, de fora, de la foscor, d’alguna cosa que havia passat en una altra època, o d’algun fet de la meva pròpia vida que havia oblidat feia temps i ara em burxava o em feia sentir malament. M’he escurat la gola i he dit amb una veu que no controlava del tot:
—¿De quina raça era el gos que vas matar? —Tot i que no crec que m’interessés gaire la resposta, alguna cosa havia de dir per aturar l’inesperat tremolor al pit.
—Un pastor alemany. Però no era meu. Va passar a la granja on vaig créixer. La mare el va veure primer. Corria pel marge del bosc, empaitant cabirols; feia dies que els vèiem per la finestra, dos mascles gairebé adults, morts de por, que pasturaven els matolls arran del prat nord. Anaven sempre junts, també aquell dia. El gos no parava d’empaitar-los, els voltava, els mossegava les garretes, tant i tant que els pobres ja no tenien forces ni escapatòria. La mare no ho suportava més i va telefonar al guarda per preguntar-li què havia de fer, i l’home va dir: Agafa l’escopeta i dispara. “Aquesta feina et toca a tu, Lars —em va dir la mare després de penjar—, ¿creus que te’n sortiràs?” A mi no em feia cap gràcia, tot sigui dit, quasi mai no havia disparat amb aquella escopeta, però els cabirols em feien molta llàstima i no podia demanar a la mare que ho fes ella, i a casa no hi havia ningú més. El meu germà gran s’havia fet a la mar i el meu padrastre era al bosc talant arbres per a un dels terratinents de la zona, tal com solia fer en aquella època de l’any. De manera que vaig agafar l’escopeta i vaig sortir cap al bosc, passant pels sembrats. Un cop allà, ni rastre del gos. Em vaig quedar quiet, parant l’orella. Era a la tardor, i al migdia l’aire era tan net, la calma tan gran que gairebé esgarrifava. Em vaig girar cap als sembrats i la casa, sabia que la mare era a la finestra i no em perdia de vista. No me’n podia escapar. Vaig girar-me de nou a mirar el camí del bosc, i aleshores, tot de cop, van aparèixer els dos cabirols corrent cap a mi. Vaig clavar un genoll a terra, vaig alçar l’escopeta i vaig enganxar la culata a la galta. Els dos animals estaven tan aterrits que ni tan sols em van veure, o no tenien prou forces per afrontar un altre enemic. No es van desviar