Contes per a les nits de lluna plena. Anna Maria Vilallonga

      © de l’obra: Anna Maria Vilallonga

      © de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

      ISBN digital: 978-84-122005-7-7

      Edició: Apostroph

      Disseny de coberta: La Mirada gràfica

      Maquetació: Apostroph

      Primera edició en paper: gener 2018

      Segona edició digital: juny 2020

      Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

      www.apostroph.cat

      [email protected]

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

      Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

      E-mail: [email protected]

      Twitter: @postroph

      Facebook: facebook.com/postroph/

      Audiollibre

      A través d’aquest enllaç

      https://enveualtacat.wixsite.com/contesdellunaplena

      pots escoltar alguns del contes d’aquest llibre amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera, sota la direcció artística d’Anna Maria Villalonga.

      La contrassenya per accedir-hi és: Apostroph

      Als meus germans Jordi i Elies, còmplices de jocs, d’alegries i de tristeses, companys de vida

      Pròleg

      El psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung postulava l’existència d’un «inconscient col·lectiu», inherent a la naturalesa de l’home, que és universal i idèntic arreu, i que constitueix la matriu fonamental d’allò que anomenem arquetipus. Els arquetipus regulen la nostra capacitat de simbolització i s’encarnen al llarg de la història en els diferents corrents artístics i literaris. Dit d’una altra manera: per a Jung tots els mites i tabús són el model inicial i primitiu de l’espècie humana, repetit una vegada i una altra en tots i cadascun dels diferents individus.

      No sé si aquesta és una manera massa ampul·losa de començar aquest pròleg —i si és així espero que em disculpeu—, però m’ha semblat oportuna perquè els textos que llegireu a continuació tenen molt a veure amb un imaginari que tots compartim. Com a part integrant d’una societat i d’una cultura, tots nosaltres tenim interioritzat un nodrit conjunt de llocs comuns i motius literaris. Són creences generals que segurament neixen de la macroidea d’arquetipus per acabar concretant-se en situacions, figures i personatges que tots podem identificar. La coneixença d’aquestes idees l’adquirim a poc a poc, gradualment, des del bressol. I arriba un moment en què ja està. Resulta inevitable. Ho portem a dins i prou.

      A més, com a espècie també arrosseguem una sèrie de característiques comunes i prou contrastades: ens subjuga el desconegut, ens fascina tot allò que no podem entendre. Som curiosos de mena (aquest és sens dubte un dels motors del progrés, per bé i per mal), de manera que des de l’inici dels temps intentem pouar en qualsevol incògnita, qualsevol enigma, qualsevol qüestió que resulti inexplicable. Fa segles que provem de trobar raons per sentir-nos millor: davant de la incertesa de la mort, el més insondable i aterridor misteri, o davant de la possible existència d’un ésser superior, però també davant de certes pulsions més baixes, més directes i primigènies: el dolor, la malaltia, la violència, la bogeria, la maldat, la bellesa, la gelosia, la injustícia, l’amor, el desig. No cal dir que tots aquests impulsos són els que ens porten a imaginar, a crear, a inventar, a donar forma a un complex entramat de figuracions i motius que ens ajuden (o almenys així ho esperem) a entendre’ns millor, a tirar endavant, a suportar-nos individualment i col·lectiva. En una paraula, que ens permeten viure.

      En les pròximes pàgines hi trobareu una mostra de tot això. Una sèrie d’històries, força breus en general, que no fan altra cosa que indagar i indagar. Tanmateix, la indagació es produeix, volgudament, a partir de la utilització explícita —i a voltes amable— de l’imaginari a bastament esmentat en els paràgrafs anteriors, un imaginari que tots nosaltres portem dins. Al cap i a la fi, és sabut que l’ésser humà troba plaer en la repetició, en la recurrència, en allò que pot reconèixer (per això mirem mil vegades la mateixa pel·lícula, agafem afecte als personatges, o gaudim amb la literatura de gènere, que explota sempre els mateixos recursos). Doncs bé, a Contes per a les nits de lluna plena us garanteixo la reconeixença de tots i de tothom.

      No us enganyaré. M’ha resultat terriblement temptadora, aprofitant la llibertat que m’atorga poder acollir-me als supòsits de la postmodernitat, la possibilitat de jugar, desmuntar, desmitificar, subvertir i reconstruir els mites. A les alçades epocals en què estem, però sense oblidar els meus gustos personals i la meva condició de deutora dels grans autors del terror i del misteri, m’ha semblat que no podia parlar de certes coses sense estripar-les una mica. Tanmateix, soc conscient de no haver exhaurit el tema, de no haver arribat a cap extrem de radicalitat. No he pogut, perquè els meus personatges —els nostres personatges— me’ls estimo massa.

      Els contes que llegireu són bàsicament un exercici d’amor (als gèneres, als llocs comuns, al catàleg de monstres, a nosaltres mateixos) i sobretot un divertiment. Mai no han tingut gaires pretensions literàries. Han estat compostos al llarg de molts anys, i això pot explicar algunes de les diferències que traspuen. Estan concebuts com un sincer homenatge a tot un bagatge propi i col·lectiu, com un agraïment a tantes lectures, a tantes obres, que m’han acompanyat durant tota la vida. Homes llop, bruixes, gats negres, ratpenats, fantasmes, princeses, vampirs, dimonis, suïcides, assassins, botxins. Un complet inventari de la flor i nata del fantàstic terrorífic més essencial.

      En la primera part del llibre predomina un tractament seriós, fosc i amarg. Són històries amb un rerefons poètic, fins i tot de justícia poètica, fins i tot amarat de passió amorosa i d’exaltació de la natura, però no exempt de dolor. La segona part, en canvi, representa una paròdia en tota la regla, una desmitificació insolent (tot i que clarament amable) dels pilars del nostre imaginari.

      Segurament us podeu preguntar, així a priori, què tenen en comú —a banda del tipus de personatges— les dues parts del llibre. I fareu molt bé, perquè és habitual que els reculls de relats, quan es publiquen, posseeixin un fil conductor clarament detectable. No sé si hauria de ser imprescindible, però ara com ara acostuma a succeir. També ho trobem aquí. El fil conductor que lliga les dues parts del llibre representa per a mi allò que, en el fons, signifiquen vertaderament els relats. És el moll de l’os, el més important, el que m’ha mogut a escriure’ls més enllà de melangies, homenatges i diversions. Perquè totes les meves històries, que se centren en el patiment humà, són històries de perdedors, d’outsiders, de losers, de marginats, de caiguts en desgràcia. En una societat que ens imposa formes draconianes de vida, en una societat dura i terrible plena de gent que deambula sense pietat pels marges, no em veig capaç de denunciar altra cosa. A més, donar la volta al tòpic per col·locar-ho tot cap per avall esdevé, us ho asseguro, absolutament apassionant.

      Els meus relats són crítics, reivindicatius, desesperançats. No importa si, per compondre’ls, m’he vestit amb una mortalla o m’he calçat el barret de pallasso (aprofito per defensar vivament la capacitat de l’humor a l’hora de tractar el drama de la vida). Sigui com sigui, ambdues posicions m’han servit per intentar el mateix. Reflexionar sobre la complexitat del món actual, solidaritzar-me amb els desheretats,