La drecera. Miquel Martín Serra
tan sovint i sabia molts d’idiomes i sempre deia que, si el país anava bé i el govern no ficava la pota, els estrangers invertien i tothom hi sortia guanyant. Jo no sabia, però, si aquest tothom també érem nosaltres o només ells.
Quan els senyors eren a missa, el pare solia anar-se’n a l’hort i s’hi passejava amb les mans a l’esquena, com si estigués content de tot el que havia fet, encara que sempre acabava arrencant males herbes o desfent terrossos, era com un tic que tenia. La mare aprofitava per cosir o fer ganxet, perquè deia que no sabia estar-se de braços plegats, i engegava la ràdio per posar una música antiga i avorrida. Durant unes hores el xalet quedava mut, com si aguantés la respiració, i jo em tornava a sentir lliure. Ja sé que feia mal fet, perquè els pares ho tenien sagrat i sempre em deien el mateix, nosaltres aquí i ells allà, però no podia estar-me’n i em ficava pertot arreu: a l’habitació de la senyora, per veure aquells llibres petits de misteri, tan ben posats un al costat de l’altre; a la sala dels jocs, que era com si haguessin passat els Reis; al gimnàs, on sempre provava d’aixecar aquells pesos; al rebost, només per veure aquella estiba de pots i paquets i llaunes i sentir aquella barreja d’olors… Això sí, no em va passar mai pel cap d’agafar res, ni una presa de xocolata, en tenia prou de mirar, tocar i flairar. Només hi havia dos llocs on no podia entrar perquè sempre estaven tancats amb clau: l’estudi del senyor, encara que a vegades sotjava pel forat del pany, i el celler, que era al soterrani, i l’únic que en tenia la clau era el senyor, perquè hi guardava ampolles de vi i conyac, i també de xampany, que valien una fortuna i fins i tot s’hi havia fet posar una alarma, com si en comptes de begudes hi guardés joies o monedes d’or, com els pirates. Hi havia un altre lloc on no posava mai els peus: l’habitació de la Paula, perquè em feia cosa, mitja angúnia i mitja por, i perquè ho trobava lleig, com una falta de respecte. Es veu que quan es va morir, la senyora no va voler que ningú toqués res d’aquella habitació i tot estava encara com l’últim dia que la Paula havia vingut al xalet, fins i tot la roba que s’havia posat i la tovallola i el sabó de la dutxa i el raspall amb cabells seus enganxats, i jo sempre m’imaginava que aquella habitació era com un dels museus on ens portaven amb el col·legi i només de pensar-hi em feia mal el cor. Jo ja no me’n recordava gaire, de la Paula; vull dir que quan va passar allò de l’accident jo era petit i van mirar d’amagar-m’ho, però encara tenia la imatge d’una noia molt morena, com el senyor, i força callada, que un dia em va donar una bossa de sugus. Durant un temps ningú en va parlar, d’ella, i potser per això també la vaig anar oblidant de mica en mica, i ara només era com una ombra que molt de tant en tant et trobaves pels racons.
Un dia que els pares eren a mercat, en Torrent va venir a jugar a casa, perquè m’ho havia demanat altres vegades i ja no sabia quina excusa donar-li. No ens aveníem gaire, perquè quan jo explicava coses dels senyors, ell sempre em deia que m’ho inventava tot per presumir i que volia fer veure que jo també era ric. Suposo que per això no me’n vaig poder estar i vam entrar al xalet amb la clau que sempre teníem a casa. Li vaig ensenyar el quarto de bany de la senyora, que era gran com un menjador i tot de marbre rosat amb vetes de color blanc, i amb les aixetes també lluents com l’or i una banyera molt grossa amb dibuixos antics que es veu que era una relíquia i valia un ull de la cara, i tota l’estona deia, és preciós, i quin tros de casa. I també va veure la piscina, les pistes de tenis i el gimnàs, i quan vam ser davant d’aquella taula tan llarga amb les potes d’animal es va ajupir i les va tocar com si les acariciés i va dir que segur que les havien fet a mà perquè les coses boniques només es podien fer a mà. I encara estava bocabadat, en Torrent, que el vaig dur a la sala de jocs i quan va veure l’escalèxtric i el futbolí i la taula de ping-pong i les lleixes plenes de jocs i joguets, em va dir que jo era el seu millor amic i que si hi podia jugar. Però li vaig dir que no i va voler marxar de seguida, ben rebotat, i llavors, a estudi, tot el dia em feia la punyeta i m’escarnia.
Al cap d’uns dies van trobar a faltar un rellotge molt bonic, d’aquells de butxaca, que hi havia a la sala de jocs, i jo hauria posat la mà al foc que l’havia agafat en Torrent, tot i que no en tenia cap prova. El pare es va enfadar molt, sempre deia que no podia sofrir la gent mentidera i irresponsable, encara que ni per un moment li va passar pel cap que fos culpa meva. Va haver-hi força embolic i enrenou, ja que la senyora a vegades es posava farruca, que deia la mare, o s’exaltava per coses com aquella, i va fer regirar tota la casa, armaris, calaixos, lleixes… tot i que el rellotge no va aparèixer per enlloc. Al final van donar la culpa a la Pepita, una noia que venia de la vila a fer la neteja i la planxa, i la van despatxar sense miraments, per molt que ella va plorar i va jurar i perjurar que no havia agafat res de res. Quan la Pepita va ser fora, vaig sentir la mare que deia, és ben bé que no et pots fiar de ningú, tan bona noia que semblava. I jo vaig callar com un mort i em va saber tant de greu que a la nit no podia agafar el son i em feia molta angúnia trobar-me la Pepita per la vila.
3
En Pitu del mas Bou venia a casa tres cops l’any: quan s’havia de veimar, quan mataven el porc i quan havíem fet brunyols, perquè era molt llaminer i sempre n’hi guardàvem una embosta. Arribava amb la Mobylette, com si vingués a donar una notícia molt important, i cridava, Mateu, Antònia, ja som arribat. Si era per veimar, afegia, avieu les semals, i si era per matar el porc, deia, esmoleu els ganivets, i després començava a riure tot ensenyant aquelles dents tan tortes. El pare em picava l’ullet i li seguia la veta, el feia seure i el convidava a un got de vi i quatre olives de les nostres i sempre li deia, tu rai, Pitu, que totes te ponen. Llavors en Pitu començava a fer broma amb el pare i ens fèiem un tip de riure, perquè era com un joc a veure qui la deia més grossa. A més, en Pitu sempre li recordava al pare que jo era molt bon noi i que valia un imperi, i jo m’estarrufava com un indiot. La mare també l’apreciava, deia que era molt complidor, però li feia una mica d’angúnia perquè també deia que brutejava i que no es treia mai els esclops. Això era veritat, jo no havia vist mai en Pitu sense esclops, a l’estiu o a l’hivern, als camps, a la bassa dels ànecs o a la cort, i sempre pensava que li devien pesar molt i fer mal als peus, però ell deia que no, que era com si hagués nascut amb els esclops. Al cap d’una estona de ser a casa, en Pitu s’escurava el canyó, s’aixecava com si s’hagués descuidat alguna cosa i deia, moltes mercès i que Déu vos ho pagui, i tornava a engegar aquella carraca de Mobylette i fins a la pròxima.
Quan començava la fred i jo rondava pel mas, en Pitu m’arreplegava i em deia, vine, vailet, que irem a buscar aglans, que fan la carn més magra i gustosa. Normalment anàvem a la bassa dels ànecs, perquè hi havia un roure molt gros i molt vell, amb unes branques com arbres, i tot al voltant una estesa d’alzines que no te les acabaves. A vegades sentíem el nyec-nyec dels ànecs o sobretot de les oques, que avisaven de tothom que entrava al mas, i de fons, quan baixava plena, la fressa de la riera, que en Pitu deia que ens feia companyia. Mentre collíem aglans, en Pitu m’explicava una mica de tot: rondalles de l’any de la picor, motius de la gent de la vila que em feien pixar de riure i alguna xafarderia dels altres masos. Suposo que s’inventava alguna cosa, però m’era ben igual: m’ho passava de primera i sempre em parlava com si jo fos gran. Vull dir que mai em deia, això ja ho entendràs d’aquí uns anys o jo a la teva edat ja feia això o allò. El que més m’agradava, però, era quan imitava el crit de la perdiu i de la guatlla, si tancaves els ulls hauries jurat que les senties de debò; i també quan m’explicava aquelles coses del bestiar que et feien ballar el cap i de cop i volta t’adonaves que el món era ple de secrets. Per això jo sabia que quan els porcs deixen de menjar aglans vol dir que només els queda una setmana de vida. Ho sabia perquè en Pitu m’havia recalcat que l’última setmana no s’ha de donar aglans als porcs: els embruten els budells i després és una feinada netejar-los.
El primer cop que vaig veure matar el porc em vaig marejar. La mare sempre explica que vaig quedar blanc com un glop de llet i que en Pitu em va fer seure, em va ventar amb una branqueta i em va donar un xarrup d’aigua del Carme. Només recordo aquell ganxo amb què li aguantaven el cap i els xisclets que feia el porc mentre li clavaven aquell ganivet tan gros i el doll de sang que li rajava pel coll i anava emplenant el tangí que aguantava el pare. Era una mica com si ho somiés i ho visqués al mateix temps. La sang rajava com una font, espessa, calenta, i fumejava com l’escudella acabada de fer, i el porc