Adeu fantasmes. Nadia Terranova
meu defecte físic.
Quan el pare va desaparèixer vaig trigar uns quants dies a anar a escola. Quan hi vaig tornar, cap dels meus companys me’n va dir res, ningú em va fer preguntes. Al capdavall, a casa no hi havien estat mai: amb ell deprimit i sempre al llit, jo no tenia amics ni parlava mai de la meva família. A l’institut no hi havia els antics companys, no hi havia testimonis, però tothom tenia un pare i una mare, vius o morts, això sí. Potser alguns havien llegit al diari la història de la desaparició del meu pare: per a una adolescent no hi havia res més espantós que entrar en una classe nova i intuir que algú pot saber alguna cosa seva però que no l’hi comentarà mai.
La Sara em va venir a veure somrient, amb les seves pigues i els rínxols rossos i llargs, i em va demanar: que està ocupat? Com si realment hi pogués haver algú altre al meu costat. L’hi vaig agrair tant com al cap de deu anys al meu marit. Els meus lligams naixien de l’agraïment per qui identificava el meu buit interior. De nit, quan la Sara i jo començàvem a ser amigues, em semblava com si sentís el gos de la seva veïna que plorava i m’hauria agradat imitar-lo. Si algú m’hagués ensenyat com es feia, si el meu pare fos mort, com tots, i la meva mare hagués pogut, com les viudes, ensenyar-me la gestualitat del dol.
Però això no va passar mai, i el meu pare cada dia desapareixia una mica més.
Al matí, el trenc d’alba il·luminava les persianes despintades, la mare deia que les havíem de canviar, passar de la fusta antiga a l’alumini, més resistent i més llustrós. Ho anava dient i mentrestant continuàvem amb les antigues, de qualitat però que volien manteniment. Ella i jo no en coneixíem cap conjugació, del verb mantenir. Devia ser per culpa del nostre desordre que havia marxat el pare, devia ser per culpa d’aquells dies en què s’ensopia i nosaltres no sabíem com fer-nos-ho, per aquells cobre-llits que semblaven que no l’acabaven de tapar mai del fred, per la incapacitat de fer-li acceptar les receptes dels metges; aleshores, el nom del pare s’havia amagat a l’aigua, a les goteres i la floridura del sostre. I jo, amb catorze anys, des de les finestres espiava el mar, els vaixells, el trànsit i com es vinclava la palmera amb la pluja.
Després, la mare i jo vam viure soles en aquell pis humit, i no vam aconseguir mai estar-hi soles.
El nom del meu pare el veies en el plat del sopar, s’amagava a la fruita que es podria al rebost, a la paret hi corria un dragó i la mare cridava dient que hi tornava a haver ratolins, les tovalles ballaven i els coberts picaven entre ells, les orelles se’m tapaven fins que no s’acabava el soroll. El nom del meu pare ens intimidava, quan el respectàvem, li agafava per marxar durant setmanes, acorralant-nos entre la incomoditat i la por. Però si ens entossudíem a oblidar-lo sortia de la nevera, del calaix on hi havia els seus medicaments caducats. Es plantava davant de la taula parada, l’home que havia estat el meu pare mirava la nostra vida i ho continuaria fent sempre. Es colava per les canonades que no havíem reparat, seia al seu lloc per no deixar-lo buit i es reia de la vergonya amb què liquidàvem els àpats. El meu pare vigilava la casa com un guardià, però l’havia abandonada com un covard, i cada dia continuaven passant totes dues coses, a la tarda era un ritual feixuc, a fora plovia i el vespre servia per acabar els deures, engegar la televisió i encantar-nos davant dels anuncis.
Tu creus que és mort?, em preguntava la mare, i més enllà de les parets els balcons s’inundaven, sense que de les nostres boques en sortís ni una paraula. En canvi, dèiem: les vores d’aquesta truita han quedat seques, mama recordes el text de llatí? He tret un set pelat, demà he de comprar fundes noves per a les cadires. O també: matar els dragons porta mala sort, que n’hi ha més? I sentíem les rates. Un dragó, només un, s’amagava darrere la vitrina de fusta de cirerer de la cuina, sortia a les nits caloroses, no ens feia cas i nosaltres tampoc. La Sara m’havia explicat que havia trobat un cau de rates sota l’aigüera, preferien les zones humides, així que no era estrany que haguessin envaït casa meva amb l’aigua. A casa seva les matava el seu pare. A casa meva, jo.
Entre el capvespre i l’hora de sopar, l’absència del pare em tornava a visitar. Obria el balcó esperant que el temporal es filtrés pel trespol i rebentés les esquerdes de la paret, suplicava que la tramuntana es transformés en un huracà que tirés el rellotge i les cadires a terra, i que s’emportés volant el llit, els coixins i els llençols. No vols saber en què m’he convertit de gran, no t’interessa?, li preguntava, i ningú em responia. Les regles tacaven els llençols i al matí m’afanyava a fregar-los amb un sabó blanc que feia olor de bugada, amb la part de darrere del fregall.
De mica en mica, durant els anys precedents, el meu pare ens va anar acostumant a la seva desaparició. S’havia començat a morir el dia que va néixer, com tothom, però en un moment donat havia decidit enganyar aquesta descomposició, es devia haver sentit omnipotent baixant les escales per interrompre-la, tancant la porta darrere seu i acomiadant-se de mi i de la mare i de l’olor d’aigua resclosida que ara hi havia en comptes d’ell, en forma de vapor i ràfegues de vent. Desaparèixer, escollir un punt en el temps i tancar la trapa darrere teu, deixar anar persones i coses, al capdavall el vent de ponent erosionaria els records amb la mateixa violència amb què s’obstinava a solcar les parets.
Avui ha tornat el papa altre cop, intuïa la mare per la postura amb què m’asseia a taula, precipitada a la cuina des d’un univers equivocat per l’existència que seguia el seu pas, amb l’esquena corbada i una mirada cansada que les nenes no haurien de tenir. Era aquí fa un moment, tu també l’has vist?, cridava la velocitat amb què m’acabava el menjar, per perdre-la de vista com més aviat millor. Però no, li deia: gràcies, no en vull més, dimecres sempre fan la mateixa pel·lícula, si em compressis una moto no arribaria tard a l’institut.
Mentrestant, des del cim d’una pila de centres de taula de l’aixovar, el telèfon em va avisar: quatre missatges. No prous perquè el meu marit, alarmat, trenqués el costum de no trucar-me, però sí per respondre-li. Vaig tornar a pensar en el nostre costum: vivíem amb la idea que en el nostre matrimoni existien dues persones distants, una i una, properes o llunyanes, enganxades o separades, però sempre dues, mai una de sola. Vivíem així des del primer dia, evitant la fusió: dues columnes que suportaven el mateix pes. Crèiem que repartir-nos-el sense fer preguntes era una bona manera d’estar un al costat de l’altra més temps del que ens hauria permès la passió o la simbiosi. En el nostre matrimoni, el manteniment i la durada no eren un simple mitjà, sinó un objectiu. Volíem estar junts eternament, per això procuràvem no cansar-nos l’un de l’altra. Vaig tornar a pensar en la nostra última nit. Des de Messina em quedava tot molt llunyà, tant el meu somni d’aigua com el llit on el nostre matrimoni s’ofegava per falta de desig. Quan ens separàvem, en Pietro i jo tornàvem a ser dues mònades, dues meduses empentes pel propi corrent. Quan sortíem de viatge respectàvem la vida de l’altre, sense gelosia ni pensar malament: superar aquest límit hauria significat fracassar, i nosaltres no volíem fracassar. De dia aconseguíem no caure, però de nit no hi havia manera. En les meves falses històries reals, un cop vaig escriure sobre una parella que havia deixat de practicar el sexe: eren joves i es van alarmar, vaig dir que ell tenia un trastorn nerviós i ho vaig fer anar de tal manera que tingués un final feliç. Sabia que en Pietro l’escoltaria, sempre escoltava el meu programa. Al cap de dues nits, se’m va acostar com si busqués una compensació. I com si s’hagués preparat aquella trobada, em va abaixar els pantalons del pijama i vam fer l’amor com desconeguts, un amor silenciós i venjatiu.
Vaig mirar la pantalla.
El meu marit havia escrit: «Tot bé?».
I també: «Ha arribat una carta certificada i l’he oberta, t’han pagat les factures pendents de l’any passat».
I també: «Segur que estàs bé?».
I també: «No em facis patir».
Les mònades aquesta vegada no s’havien desenganxat del tot, les meduses no nedaven en corrents oposats. El meu marit havia notat que aquest viatge era diferent, hi era i feia preguntes. En canvi, vaig pensar que seria millor obviar la seva existència durant el temps que passés al pis, vaig pensar que no havia d’existir ningú fora dels meus problemes i la meva memòria.
Abans d’adormir-me,