Els Segadors. Jaume Ayats
arcaic i antic; un exotisme medievalitzant que coincideix amb els comentaris estètics que en farà Alejo Carpentier gairebé un segle més tard (1978: 151).
Collell aclareix molt bé com la lletra de la tornada va ser composta per l’advocat, historiador i polític Ernest Moliné i Brasés (1868-1940) a instàncies d’Alió. En els articles ja esmentats de Garriga i Masó i del mateix Moliné i Brasés (a Mirador, 13 i 27 d’octubre de 1932), enmig de diverses inconcrecions i invents de Garriga que Moliné esmena, sí que queda afirmat per tots dos com Alió, membre de la Lliga de Catalunya i que pertanyia als de la generació gran («Les Rates»), es va dirigir als joves («els Ratolins», els que cantaven el Brindis a Felip V) per demanar-los que cerquessin una tornada per a Els Segadors, i com la proposta de Moliné i Brasés va ser l’escollida (General Ginestà ho situava molt precisament a l’any 1889; L’Atlàntida, 9 de setembre de 1899). Garriga situa la cançó «amorosa» com «una cançó de lletra marcadament pornogràfica». Com veurem al capítol següent, malgrat una certa exageració, no anava gens desencaminat.
Finalment Collell es queixa del canvi del primer vers. En realitat s’enganyava quan l’atribuïa a la versió recollida per Josep Tortadès (i publicada per Milà en les versions complementàries), ja que el vers «Ay ditxosa Catalunya, qui t’ha vista rica y plena!» va ser recollit per Jacint Verdaguer a la seva mare o a algú altre del seu poble, juntament amb una formulació alternativa: «Catalunya, Catalunya, / Catalunya rica i plena!» (GRFO 2002: 21). Probablement aquesta segona tampoc no va agradar a Alió, però el fet que comenci el cant amb la paraula Catalunya, pot indicar que la coneixia. D’on venia, doncs, el «Catalunya, comtat gran»? Procedeix segurament d’altres balades que comencen amb «Barcelona, ciutat gran», com les de les pàgines 83 i 84 del mateix recull de Milà, tal i com aporta MASSOT (1983: 13), o les que consignen altres reculls (com, per exemple, al volum VI de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, p. 169-170 i 185, o al volum VII, p. 89). Com veurem en el capítol següent, una de les versions que hem recollit amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona de la cançó del 1640 té exactament el vers «Barcelona, ciutat gran». Potser Alió va conèixer altres fonts a part de Milà, o simplement va fer servir el procediment habitual en el cant oral de manllevar frases fetes i fórmules que s’aprofiten per a diverses cançons (no sabem amb quin grau de consciència).
Si comparem el text publicat per Alió amb el text principal publicat per Milà (núm. 81 de MILÀ 1999 [1882]: 73-74), més enllà del vers inicial i de la tornada, hi ha ben poques diferències. Hi ha, això sí, diverses correccions o estandarditzacions gramaticals (als versos 5, 13, 14 i 18, per exemple), una regularització de síl·labes (al 28) i «pares» esdevé «parents» (al 17), i d’aquest manera es regularitza la terminació de l’hemistiqui. A més, tres detalls justos de contingut:
«Contra de los catalans» es reforça en «Contra tots los catalans»;
en lloc de cremar «una Iglesia» cremen «un sagrat lloch», i així queda regularitzat altra vegada l’acabament irregular d’un hemistiqui;
i «los cálzers y las patenas» es transformaren en «y corporals y patenas», adaptat de la versió E publicada també per Milà; així aconsegueix una petita millora dels accents.
Molts anys passaren sense que ningú s’adonés de la cansó arreglada per l’Alió, fins que’l mestre Millet la enlayrá ab son Orfeó, y després ha vingut en Morera á mistificarla, suposant també que lletra y música havían nascut tot á un temps, concepte que, per no estar en autos, se ha anat repetint ara mateix en cada ocasió en que s’ha parlat dels «Segadors».
Collell acaba amb el desmentiment de la unitat de text i melodia, que molts donaven per feta. Alió mai no va explicar per escrit com havia compost Els Segadors, però sí que ho va relatar Lluís de B. Nadal, bon amic del compositor, afegint detalls als records de Collell. Segons Nadal, Alió va aprofitar una anada a Sant Miquel del Fai amb Verdaguer, Collell, Matheu i Guimerà, entre altres, per demanar que li cantessin cançons. Amb llapis i solfa, tot esperant el dinar, va apuntar El mestre que li va cantar Verdaguer i la dels tres segadors de Collell, amb una melodia diferent de l’eròtica que ja coneixia. Nadal argumenta que Alió «topá ab aquellas grandiosas notas que li feu coneixe mossen Jaume Collell y las encabí en el volum, lo qual no s’atreví a fer ab la lletra perque li semblá que passava una mica de xamosa». Per això, buscant en els cançoners, va trobar la balada històrica que havia publicat Milà: «una lletra popular decent, vigorosa, sugestiva y de gran valor histórich, la qual se deya molt bé ab la solemnitat de la música.» (La Veu de Catalunya, 27 d’octubre de 1899, matí).
Cal, també, que consignem les sorprenents afirmacions del president de l’Agrupació Folk-lórica, el jove General Ginestà, malgrat que diversos elements ens fan dubtar de la veracitat de les informacions. En plena discussió sobre l’oportunitat d’una lletra nova, Ginestà afirmava en una conferència que ell ja havia sentit i apuntat tant la melodia com la tornada del «Bon cop de falç» a una vella de Ripoll (on ell vivia abans d’anar a Barcelona), la vella Mixeta, de qui Marià Aguiló va anotar moltes cançons. Segons Ginestà —versió que, insistim, presenta grans dubtes pel fet de contradir totes les altres—, doncs, a l’any 1886, quan tenia dotze anys, ell ja va recollir la versió de melodia i la tornada que Alió va publicar el 1892… d’altra banda, Ginestà aportava el record d’una minyona veïna d’Aguiló que cantava la mateixa melodia d’Els Segadors d’Alió, però amb la lletra «un tant pornográfica» que té per tornada «Segueu arran, / segueu arran que la palla va cara, / segueu arran» (L’Atlántida, 9 de setembre de 1899). No cal ni dir que tanta coincidència de melodies és del tot insòlita i dificilíssima en l’oralitat que es transforma contínuament. I que l’argumentació de Ginestà duia l’aigua al seu molí a l’hora de raonar la sòlida unió de lletra i melodia en una «autèntica» cançó popular, la cançó que l’Agrupació Folk-lórica volia privar d’una lletra nova; i així desmentia que la cançó estava composta d’elements de procedència diversa, malgrat les indefugibles revelacions de Collell.
Ara bé, una dada d’alt interès, al nostre entendre, és que la melodia d’Els Segadors és notablement semblant a la que s’ha fet més habitual de Muntanyes del Canigó (ho tractarem més endavant, a la Coda. A l’hora de cantar). No cal perdre de vista, com relata Collell, que dins l’Esbart de Vic «Les cansons catalanes sempre les entonavam en Cinto [Verdaguer] y jo, que solíam fer duettos deliciosos en l’Estudiant de Vich y amb Montanyes de Canigó» (1920: 80). ¿Podria ser que Collell, quan va cantar Els tres segadors a Alió, combinés elements melòdics de la cançó de sega amb altres de Muntanyes del Canigó? La nostra experiència en les cançons orals indica que podria molt bé haver estat així. I les nostres dades també ens indiquen que això ha passat en les versions d’altres cantadors de la comarca.
Els documents d’arxiu ens deparen, però, una altra dada rellevant. A la Biblioteca-Arxiu de l’Orfeó Català es conserva una partitura sense data per a quatre veus d’homes amb el títol de Brindis a Felip V, on consta Francesc Matheu com a autor de la lletra i Antoni Nicolau com a autor de la música. Es tracta d’una típica paròdia de la melodia del Dies Irae dels difunts destinada a algú considerat de nefasta memòria (en coneixem casos més antics dedicats a Napoleó i a altres personatges històrics). I aquesta partitura ens planteja una gran sorpresa: hi apareix gran part de la melodia d’Els Segadors publicada per Alió —la composició de referència que transcrivim de seguida— i la tornada ja té el ritme i gran part del disseny melòdic del «Bon cop de falç!». Això ens deixa dos camins possibles per entendre-ho. La primera hipòtesi és que la partitura de Nicolau sigui una composició feta ja després de l’èxit d’Els Segadors, una composició dels darrers anys del segle o ja dels primers del Nou-cents on Nicolau aprofitaria la «nova» melodia per reprendre la lletra de Matheu d’una dotzena d’anys enrere. Per això no hi constaria com a autor de la música Manuel Rocamora, que hem trobat com a autor musical del Brindis... de finals de la dècada de 1880, sinó Nicolau. La segona hipòtesi és que Alió hagués compost Els Segadors