Embriaguesa d'amor i alcohol. Antoni Ascón Vila

      Com la pluja del mes d’abril més sec,

      així, després de la travessera del desert,

      ple de somriures i llàgrimes.

      al final quasi del camí,

      la teva olor fresca d’herba mullada

      i clam silenciós,

      m’han fet retrobar el tresor perdut

      en els records de la memòria.

      Del camí infinit del futur,

      voldria que naixessin flors de les pedres,

      que als ocells se’ls oblidés el seu cant,

      que la nostra trobada,

      fos sempre una retrobada,

      com una espiral de núvols

      Que no tingués fi.

      Que la fi del temps,

      ens trobi tan assedegats d’amor,

      que no haguem deixat res pels altres,

      i hagin de tornar a inventar-lo.

      No vull oblidar mai el teu nom,

      com el pilar de la terra,

      vull cridar-lo,

      noranta vegades, noranta,

      passar-te la ma pel rostre,

      amb els meus ulls tancats

      completament a les fosques,

      com una nit sense lluna.

      Perquè si un dia em quedo cec,

      que els dits guardin la teva memòria,

      i així poder dir....

      Que t’he conegut.