Memòria personal. Джозеф Конрад
i per tant s'hi pot fer al·lusió en un volum que és una nota personal al marge de la pàgina pública. No és, de cap manera, que em senti ferit. L'acusació —si és que arriba a acusació— es feia en els termes més considerats; en un to de recança.
La meva resposta és que si donem per fet que cada novel·la conté un element d'autobiografia —i això difícilment pot negar-se, atès que el creador només s'expressa en la seva creació—, aleshores per a alguns de nosaltres una manifestació oberta de sentiment esdevé repugnant. No faré un elogi indegut de la virtut de la reserva. Sovint és merament temperamental. Però no és sempre un senyal de fredor. Pot ser orgull. ¿Pot haver-hi res més humiliant que veure com el teu dard de l'emoció erra el tret del riure o del plor? Res no és més humiliant! I això és així per la senzilla raó que, si erres el tret, i la manifestació oberta de l'emoció no aconsegueix emocionar, llavors s'ha d'acabar inevitablement en disgust o en menyspreu. A cap artista no se li pot reprotxar que s'acovardeixi davant d'un risc que només els ximples corren a trobar i només els genis gosen afrontar amb impunitat. En una tasca que consisteix principalment a deixar la teva ànima més o menys nua al món, una consideració pel pudor, fins i tot a costa de l'èxit, no és sinó la consideració per a la teva pròpia dignitat, que està inseparablement unida a la dignitat de la teva obra.
A més, és molt difícil estar completament alegre o completament trist en aquesta terra. El que és còmic, quan és humà, adopta aviat un rostre de dolor; i algunes de les nostres penes (algunes només, no pas totes, perquè és la capacitat de patiment allò que fa l'home august als ulls dels homes) s'originen en la feblesa que ha de ser reconeguda amb un somriure de compassió com l'herència comuna de tots nosaltres. En aquest món, l'alegria i la tristesa passen de l'una a l'altra, mesclant les seves formes i els seus murmuris en el crepuscle de la vida que és tan misteriós com un oceà ombrejat, mentre l'enlluernadora brillantor de les esperances supremes es troba lluny, fascinadora i immòbil, en el límit distant de l'horitzó.
Sí! A mi també m'agradaria tenir la vareta màgica que dóna aquell domini sobre el riure i el plor i que es diu que és l'assoliment més alt de la literatura imaginativa. Ara bé, per ser un gran mag t'has de rendir a poders ocults i irresponsables, ja siguin dins o fora del teu pit. Tots hem sentit a parlar d'homes simples que, per amor o per poder, es venen l'ànima a un diable grotesc. La intel·ligència més ordinària pot percebre sense gaire reflexió que una cosa com aquesta ha de ser per força un mal negoci. No atribueixo a un particular seny el meu desgrat i la meva desconfiança per aquestes transaccions. Pot ser que la meva formació marítima actuï sobre una disposició natural a tenir ben guardada l'única cosa realment meva, però el fet és que tinc un inequívoc horror de perdre, inclús per un moment commovedor, aquesta plena possessió de mi mateix que és la primera condició del bon servei. I he portat la noció de bon servei des de la meva primera a la meva última existència. Jo, que no he buscat mai en la paraula escrita res més que una forma de Bellesa, m'he endut aquell article de fe des de les cobertes dels vaixells a l'espai més circumscrit del meu escriptori, i per aquell acte, suposo, he esdevingut permanentment imperfecte als ulls de la inefable companyia dels purs estetes.
En l'acció literària, com en l'acció política, un home es guanya els amics sobretot amb la passió dels seus prejudicis i amb la consistent estretor del seu punt de vista. Però jo no he estat mai capaç d'estimar allò que no era estimable o d'odiar allò que no era odiós, per deferència cap a algun principi general. Si hi ha res de coratjós en admetre-ho, no ho sé. Després del tombant del camí de la vida, considerem els perills i les alegries amb una ment tranquil·la. Per tant, procedeixo en pau a declarar que sempre he intuït, en l'esforç de posar en joc els extrems de les emocions, el toc degradant de la insinceritat. Per tal de commoure els altres profundament, ens hem de permetre deliberadament a nosaltres mateixos ser enduts més enllà dels límits de la nostra sensibilitat normal —prou innocentment, potser, i per pura necessitat, com un actor que alça la veu a l'escenari per damunt del to de la conversa natural. Però, tot i així, ho hem de fer. I segurament aquest no és cap gran pecat. El perill rau, tanmateix, en el fet que l'escriptor esdevingui víctima de la seva pròpia exageració, perdi l'exacta noció de sinceritat i, al capdavall, arribi a menysprear la veritat mateixa com una cosa massa freda, massa esmussada per al seu propòsit —de fet, no prou bona per a la seva insistent emoció. Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta.
Aquestes poden semblar consideracions egoistes; però no pots, en bona moralitat, condemnar un home per tenir cura de la seva pròpia integritat. És la seva clara obligació. I encara menys no pots condemnar un artista per perseguir, encara que sigui humilment i imperfectament, un propòsit creatiu. En aquell seu món interior on el pensament i les emocions van buscant l'experiència d'aventures imaginades, no hi ha cap policia, cap llei, cap circumstància apressant o cap por del que diran que el mantingui dins els límits. Per tant, ¿qui dirà que No a les seves temptacions, si no és la seva consciència?
I a més —aquest, recordeu, és el lloc i el moment de parlar amb tota franquesa— penso que totes les ambicions són legítimes, excepte aquelles que s'enfilen sobre les misèries o la credulitat de la humanitat. Totes les ambicions intel·lectuals i artístiques són permissibles, fins al límit, i fins i tot més enllà del límit, de la prudència. No poden fer mal a ningú. Si són folles, doncs molt pitjor per a l'artista. Certament, com es diu de la virtut, aquestes ambicions són la seva pròpia recompensa. ¿Tan forassenyada és la presumpció de creure en el poder sobirà del teu art, d'intentar per altres mitjans, per altres vies, afirmar aquesta creença en el més profund atractiu de la teva obra? Intentar ser més profund no és ser insensible. Un historiador dels cors no és un historiador de les emocions, i tanmateix penetra més endins, per discret que pugui ser, ja que el seu propòsit és assolir l'origen mateix del riure i el plor. La visió dels afers humans mereix admiració i pietat. Són mereixedors de respecte, també. I no és insensible qui els paga el tribut reservat d'un sospir que no és un sanglot, i d'un somriure que no és una rialla. La resignació, no pas mística, no pas despresa, sinó la resignació amb els ulls oberts, conscient i informada per l'amor, és l'únic dels nostres sentiments que és impossible que esdevingui un engany.
No és que pensi que la resignació és l'última paraula del seny. Sóc massa una criatura del meu temps per això. Però crec que el seny apropiat és voler allò que els déus volen, sense, potser, estar segur de quina és la seva voluntat —o, fins i tot, de si tenen una voluntat pròpia. I en aquesta qüestió de la vida i de l'art allò que importa, de cara a la nostra felicitat, no és tant el Per Què com el Com. Com diuen els francesos, «Il y a toujours la manière». Ben cert. Sí. Hi ha la manera. La manera en el riure, en el plor, en la ironia, en les indignacions i els entusiasmes, en els judicis —fins i tot en l'amor. La manera en què, com en els trets i el caràcter d'un rostre humà, la veritat interior és predita per aquells que saben com mirar als seus semblants.
Aquells que em llegeixen coneixen la meva convicció que el món, el món temporal, descansa en unes poques idees ben simples; tan simples que han de ser tan velles com els turons. Descansa notablement, entre altres, en la idea de Fidelitat. En un temps en què res que, d'una manera o altra, no sigui revolucionari pot esperar atreure gaire atenció, no he estat revolucionari en els meus escrits. L'esperit revolucionari és terriblement oportú en això, l'allibera de tot escrúpol pel que fa a les idees. El seu optimisme ferm, absolut, em resulta repulsiu per l'amenaça de fanatisme i d'intolerància que conté. Sens dubte, caldria somriure davant d'aquests coses; però, imperfecte Esteta, no sóc pas millor Filòsof. Tota pretensió d'especial rectitud desperta en mi aquell menyspreu i perill dels quals una ment filosòfica hauria d'estar lliure...
Em temo que, intentant ser col·loquial, només he aconseguit ser indegudament discursiu. Mai no he estat prou al cas de l'art de la conversa —aquest art que, entenc, se suposa que s'ha perdut avui dia. Els meus dies joves, els dies en què es formen els hàbits i el caràcter propi, van estar més aviat familiaritzats amb llargs silencis. Les veus que els trencaven eren tot menys col·loquials. No, no n'he adquirit l'hàbit. Tanmateix, aquest caràcter discursiu no és tan irrellevant de cara al grapat de pàgines que segueixen. Elles, també, han estat carregades amb discursivitat, amb indiferència per l'ordre cronològic (que és en ella mateixa