La bèstia humana. Emile Zola
que li causava una veritable pena… Per això no he parat d'insistir que acceptessis, fins que m'has estirat per l'abric. Llavors t'he fet costat, però sense comprendre res… Per què no has volgut?
Séverine, amb la mirada vacil·lant, va fer un gest d'impaciència.
—Creus que et puc deixar tot sol?
—Aquesta no és una raó… D'ençà del nostre matrimoni, en tres anys, bé que has anat dues vegades a Doinville, a passar-hi una setmana. Res no t'impedia de tornar-hi una tercera.
La incomoditat de la jove creixia, havia girat el cap.
—En fi, no em venia de gust. No em forçaràs a fer coses que em desplauen.
Roubaud va obrir els braços, com per declarar que no la forçava a res. Malgrat tot, va insistir:
—Vejam! Tu m'amagues alguna cosa… L'última vegada, que potser et va rebre malament, la senyora Bonnehon?
Oh, no, la senyora Bonnehon l'havia acollida sempre molt bé! Era tan agradable, alta, forta, amb uns magnífics cabells rossos, bella encara malgrat els seus cinquanta-cinc anys! D'ençà que era vídua, i fins i tot mentre vivia el seu marit, es deia que havia tingut tot sovint el cor ocupat. A Doinville l'adoraven, feia del castell un lloc de delícies, tota la societat de Rouen hi anava de visita, sobretot la magistratura. A la magistratura, la senyora Bonnehon hi havia tingut molts amics.
—Llavors, confessa-ho, són els Lachesnaye que t'han rebut fredament.
Sens dubte, des del seu matrimoni amb el senyor de Lachesnaye, Berthe havia deixat de ser per a ella el que havia estat abans. No s'havia tornat gaire bondadosa, la pobra Berthe, tan insignificant, amb el seu nas vermell. A Rouen, les senyores lloaven molt la seva distinció. Per això, un marit com el seu, lleig, dur, avar, semblava més aviat fet per influir sobre la seva dona i fer-la tornar mediocre. Però no, Berthe s'havia mostrat com cal pel que fa a la seva antiga companya, i aquesta no tenia cap retret precís a fer-li.
—És, doncs, el president que et desplau, allà?
Séverine, que fins llavors anava responent lentament, amb el mateix to, es va impacientar.
—Ell, quina idea!
I va continuar, amb petites frases nervioses. A penes el veien. S'havia reservat, al parc, un pavelló, la porta del qual donava a un carreró desert. Sortia i entrava sense fer-se notar. La seva germana, altrament, no sabia mai el dia exacte de la seva arribada. Agafava un cotxe a Barentin, es feia portar de nit a Doinville, passava dies sencers al pavelló, ignorat per tothom. No era ell qui t'incomodava, allà!
—Te'n parlo, perquè m'has explicat mil vegades que, a la teva infantesa, et feia una por terrible.
—Una por terrible! Exageres, com sempre… És cert que no reia gaire. Et mirava tan fixament, amb els seus ulls grossos, que abaixaves el cap de seguida. He vist gent torbar-se, no poder-li dirigir un mot, talment se'ls imposava, amb la seva fama de severitat i saviesa… però, a mi, no em va renyar mai, sempre vaig saber que tenia una debilitat per mi…
De nou, la seva veu s'alentia, els ulls se li perdien al lluny.
—Me'n recordo… Quan era petita i jugava amb les amigues, en els caminals, si ell apareixia, totes s'amagaven, fins i tot la seva filla Berthe, que tremolava sense parar per por d'estar en falta. Jo l'esperava, tranquil·la. Passava, i en veure'm allà, somrient, amb la cara alta, em donava un copet a la galta… Més tard, als setze anys, quan Berthe volia obtenir un favor d'ell, sempre era jo que m'encarregava de la petició. Jo parlava, no abaixava la mirada, i notava com la seva em foradava la pell. Però tant me feia, estava segura que s'avindria a tot el que jo voldria! Ai, sí, me'n recordo, me'n recordo! No hi ha ni un bosquet del parc, ni un passadís ni una habitació del castell, que no pugui evocar tancant els ulls.
Va callar, amb les parpelles tancades; i, pel seu rostre càlid i inflat, semblava passar-hi l'esgarrifança d'aquelles coses d'altre temps, les coses que no deia mai. Va estar-se així un instant, amb un petit tremolor als llavis, com un tic involuntari que li estirava dolorosament una comissura de la boca.
—Ha estat sens dubte molt bo per a tu —va fer Roubaud, mentre encenia la pipa—. No només t'ha fet pujar com una senyoreta, sinó que va administrar molt sàviament els teus quatre rals, i va arrodonir la suma, arran del nostre matrimoni… Sense comptar que t'ha de deixar alguna cosa, ho ha dit davant meu.
—Sí —va murmurar Séverine—, la casa de la Croix-de-Maufras, aquella propietat migpartida per la via del tren. Hi anàvem a vegades a passar vuit dies… Oh, no hi compto gaire, els Lachesnaye deuen treballar-se'l perquè no em deixi res. I a més, m'estimo més que no em deixi res, res!
Havia pronunciat les darreres paraules amb un to tan viu, que ell se'n va sorprendre, va treure's la pipa de la boca, mirant-la amb els ulls arrodonits.
—Ves quina gràcia! Diuen que el president té milions, quin mal hi hauria que inclogués la seva fillola al testament? Ningú no se'n sorprendria, i això arreglaria magníficament els nostres afers.
En acabat, una idea que li va travessar el cervell el va fer riure.
—Que tens por de passar per filla seva, potser? Ja ho saps, del president, malgrat el seu aire glacial, se'n rumoregen de ben gruixudes, a propòsit seu. Sembla que, fins i tot quan vivia la seva dona, totes les minyones passaven per ell. En fi, un paio que, encara avui, empaita les dones… Déu meu, va, encara que fossis filla seva!
Séverine s'havia alçat, violenta, el rostre inflamat, amb l'esglai reflectit en el seu esguard blau, sota la massa feixuga dels seus cabells negres.
—Filla seva, filla seva! No vull que facis broma amb això, em sents! Que podria ser filla seva? Que m'hi assemblo?… I ara prou, parlem d'una altra cosa. No vull anar a Doinville, perquè no vull, perquè m'estimo més tornar amb tu a Le Havre.
Ell va assentir amb el cap, la va calmar amb el gest. Prou, que li atacava els nervis! Somreia, no l'havia vista mai tan nerviosa. El vi blanc, sens dubte. Desitjós de fer-se perdonar, va tornar a agafar el ganivet, extasiant-se una altra vegada, eixugant-lo amb cura; i, per mostrar com era d'esmolat, s'hi va tallar les ungles.
—Ja és un quart de cinc —va murmurar Séverine, dreta davant el rellotge de cucut—. He de fer encara alguns encàrrecs… Hem d'estar al cas del nostre tren.
Però, per acabar de calmar-se, abans de posar una mica d'ordre a l'habitació, es va girar per recolzar-se a la finestra. Ell, llavors, deixant el ganivet, deixant la pipa, es va aixecar de taula, se li va atansar, la va agafar per darrere, entre els seus braços, dolçament. I la tenia enllaçada així, li havia posat el mentó a l'espatlla, recolzat el cap contra el seu. Ni l'un ni l'altre no es movien, miraven.
Sota seu, constantment, les petites màquines de maniobra anaven i venien sense repòs; i se les sentia a penes afanyar-se, com unes dones de sa casa vives i prudents, les rodes esmorteïdes, el xiulet discret. En va passar una que va desaparèixer sota el pont d'Europa, i que s'enduia a la cotxera els vagons d'un tren de Trouville que desenganxaven. I allà baix, més enllà del pont, va passar arran d'una màquina que arribava sola del Dipòsit, com una passejant solitària, amb els coures i els acers lluents, fresca i disposada per al viatge. Aquesta s'havia aturat, demanant amb dos tocs breus la via al guardaagulles, que gairebé immediatament la va enviar al seu tren, ja format, a l'andana de sota la marquesina de les grans línies. Era el tren de les quatre i vint-i-cinc, amb destinació a Dieppe. Un flux de viatgers s'amuntegava, se sentia el brunzit dels carretons carregats d'equipatges, uns homes empenyien un a un els escalfadors dins els cotxes. La màquina i el seu tènder havien abordat el furgó davanter amb un xoc sord, i es va veure com el cap de colla collava el cargol de la barra d'enganxament. El cel s'havia enfosquit cap a les Batignolles; una cendra crepuscular, que difuminava les façanes, ja semblava caure sobre l'ample ventall de les vies; mentre que, dins aquest esvaniment, al lluny, s'encreuaven sense parar les sortides i les arribades dels afores i del Cinturó. Més enllà dels closos foscos dels grans molls coberts, sobre París enfosquit, s'envolaven unes fumeres rogenques, espellifades.
—No,