L'hostal vermell. Honore de Balzac

      [En no sé quin any...]

      En no sé quin any, un banquer de París, que tenia relacions comercials molt extenses amb Alemanya, obsequiava un d'aquests amics que els negociants fan de plaça en plaça, per correspondència, i que durant molt de temps els són desconeguts. Aquest amic, cap de no sé quina casa prou important de Nuremberg, era un alemany corpulent, home de gust i d'erudició, home de pipa sobretot, que tenia una cara nuremberguesa bonica i àmplia, amb el front quadrat, ben destapat i decorat per uns cabells rossos bastant escadussers. Presentava el tipus dels fills d'aquesta pura i noble Germània, tan fèrtil en caràcters honorables, i en el qual les maneres pacífiques no hi són mai desmentides, fins i tot després de set invasions. L'estranger reia amb simplicitat, escoltava atentament, i bevia remarcablement bé; sembla que li agradava el vi de la Xampanya, tant potser com els vins clarets de Johannisberg. Es deia Hermann, com gairebé tots els alemanys que els autors posen en escena. Com un home que no sap fer res a la lleugera, estava ben assegut a la taula del banquer, menjava amb aquesta gana teutona tan cèlebre a Europa, i s'acomiadava a consciència de la cuina del gran Carême.¹ Per fer honor al seu hoste, el senyor de la casa havia convidat alguns amics propers, capitalistes o comerciants, i diverses dones amables i boniques, la xerrera graciosa i les maneres franques de les quals eren en harmonia amb la cordialitat germànica. Realment, si haguéssiu pogut veure, com jo en vaig tenir el plaer, aquesta joiosa reunió de gent que havia amagat les urpes comercials per especular sobre els plaers de la vida, us hagués estat difícil d'odiar els descomptes usuraris o de maleir les fallides. L'home no pot estar sempre fent mal. A més, fins i tot en companyia dels pirates, es deuen trobar algunes hores dolces durant les quals creuríeu estar, en el seu sinistre vaixell, com en un gronxador.

      —Abans de marxar, el senyor Hermann ens explicarà, espero, una altra història alemanya que ens faci por.

      Aquestes paraules van ser pronunciades a les postres per una jove pàl·lida i rossa que, sens dubte, havia llegit els contes de Hoffmann i les novel·les de Walter Scott. Era la filla única del banquer, criatura preciosa l'educació de la qual s'estava acabant al teatre del Gymnase,² i a qui li entusiasmaven les obres que s'hi representen. En aquest moment els convidats es trobaven en aquesta feliç disposició de peresa i de silenci en la qual ens posa un àpat exquisit, quan hem presumit una mica massa dels nostres poders digestius. Amb l'esquena recolzada contra la cadira, el canell lleugerament sostingut per la vora de la taula, cada hoste jugava de forma indolent amb el full daurat del seu ganivet. Quan un sopar arriba a aquest moment de declivi, certes persones turmenten la llavor d'una pera; d'altres caragolen una molla de pa entre el polze i l'índex; els enamorats tracen lletres informes amb les deixalles de les fruites; els avars compten els pinyols i els arrengleren sobre el plat tal i com un dramaturg disposa les comparses en un teatre. Són petits plaers gastronòmics que no ha tingut en compte al seu llibre en Brillat-Savarin, ³ autor d'altra banda tan complet. Els cambrers havien desaparegut. Les postres eren com un esquadró després del combat, completament desemparades, saquejades i pansides. Els plats estaven escampats sobre la taula, malgrat l'obstinació amb la qual la mestressa de la casa maldava per fer-los tornar a lloc. Alguns dels presents miraven unes vistes de Suïssa simètricament penjades a les parets grises del menjador. Cap convidat no s'avorria; de fet, no coneixem encara cap home que s'hagi entristit durant la digestió d'un bon sopar. Aleshores ens agrada romandre dins no sé quina calma, una mena d'equilibri entre el somieig del pensador i la satisfacció dels animals ruminants, que caldrà anomenar la malenconia material de la gastronomia. Així doncs, els convidats es van girar espontàniament cap al bon alemany, encantats tots ells de tenir una balada a escoltar, encara que no tingués cap interès. Durant aquesta beneïda pausa, la veu d'un narrador sempre sembla deliciosa als nostres sentits adormits; n'afavoreix la felicitat negativa. Buscador d'impressions, jo admirava aquests rostres animats per un somriure, il·luminats per les espelmes, i que la bona teca havia emporprat; les seves expressions diverses produïen efectes graciosos vistes a través dels canelobres, les fruiteres de porcellana, la fruita i la cristalleria.

      La meva imaginació va ser atreta de cop per l'aspecte del convidat que es trobava precisament davant meu. Era un home de mitjana estatura, més aviat gras, somrient, que tenia l'expressió i les maneres d'un agent de canvi, i que semblava estar dotat només d'un enteniment ben ordinari; jo no m'hi havia fixat encara. En aquell moment, la seva cara, sens dubte aombrada per una llum enganyosa, em va semblar que havia canviat de caràcter; havia esdevingut terrosa; la solcaven matisos violacis. Hauríeu dit que era el cap cadavèric d'un agonitzant. Immòbil com els personatges pintats en un diorama, els seus ulls atordits restaven clavats en les resplendents facetes d'un tap de cristall; però no és que les comptés, sinó que semblava sumit en alguna contemplació fantàstica del futur o del passat. Quan vaig haver examinat llargament aquella cara equívoca, vaig pensar: «Pateix?». Em vaig preguntar: «Ha begut massa? Es va arruïnar amb la baixa dels fons públics, està pensant a enganyar els seus creditors?»

      —Mireu! —li vaig dir a la meva veïna, mostrantli el rostre del desconegut—, ¿no és una fallida en embrió?

      —Oh! —em va respondre ella—, llavors estaria més alegre.

      Després, brandant graciosament el cap, va afegir:

      —Si aquest s'arruïna mai, ho aniré a explicar a Pequín! Compta amb un milió en propietats! És un antic proveïdor dels exèrcits imperials, un bon home bastant original. Es va a tornar a casar per especulació, i no obstant això fa la seva