La pantera de les neus. Sylvain Tesson

      Pròleg

      L’havia conegut un dia de Pasqua, durant una projecció de la seva pel·lícula sobre el llop d’Abissínia. M’havia parlat de la inabastabilitat dels animals i d’aquesta virtut suprema: la paciència. M’havia explicat la seva vida de fotògraf animalista i m’havia detallat les tècniques de l’aguait. Era un art fràgil i refinat que consistia a camuflar-se en la natura per esperar una bèstia que mai no era segur que aparegués. Hi havia moltes possibilitats de tornar-se’n amb les mans buides. Aquesta acceptació de la incertesa em semblava molt noble, i per tant antimoderna.

      Tan aficionat com era jo a recórrer camins i carreteres, m’avindria a passar hores immòbil i en silenci?

      Agotzonat entre les ortigues, obeïa en Munier: ni un gest, ni un soroll. Podia respirar, era l’única vulgaritat permesa. A les ciutats m’havia acostumat a garlar de qualsevol cosa. El més difícil era callar. Els cigars estaven proscrits. «Ja fumarem després, en un talús del riu, nit i boira!», havia dit en Munier. La perspectiva de fumar-se un havà a la vora del Mosel·la ajudava a suportar la posició del guaita ajagut.

      Els ocells a l’emparrat estriaven l’aire del vespre. La vida esclatava. Els ocells no pertorbaven l’esperit del lloc. Sent com eren part d’aquell món, no n’alteraven l’ordre. La bellesa era allò. El riu corria a cent metres d’allà. Esquadrons d’espiadimonis volaven per damunt de la superfície, carnívors. A la riba oest, un falcó mostatxut encapçalava ràtzies. Vol hieràtic, precís, mortal: un Stuka.

      No era el moment de deixar-se distreure: dos adults sortien del cau.

      Fins a la nit allò va ser una barreja de gràcia, comicitat i autoritat. Devien haver fet un senyal, els dos teixons? Van aparèixer quatre caps i unes ombres van sortir disparades de les galeries. Els jocs del crepuscle havien començat. Estàvem apostats a deu metres i les bèsties no ens veien. Els teixons joves s’esbatussaven, escalaven el terraplè, queien al clot, es mossegaven la nuca i rebien el carxot d’un adult que s’encarregava de restablir el bon comportament en aquell circ del vespre. Les pells negres i ratllades de tres corretges d’ivori desapareixien entre el fullatge i ressorgien més lluny. Les bèsties es preparaven per furetejar pels camps i pels marges. S’escalfaven abans de la nit.

      De tant en tant, un dels teixons s’acostava a la nostra posició i allargava el llarg perfil, que es reenquadrava de cara amb un moviment del cap. Les franges fosques on s’allotjaven els ulls dibuixaven dos regalims malenconiosos. Continuava avançant, se li distingien les potes plantígrades, potents, corbades cap endins. Les urpes deixaven en el sòl de França aquelles empremtes d’ossos petits que certa raça d’homes força inepta per jutjar-se a si mateixa identificava com a petjades d’«animals danyosos».

      Era el primer cop que m’apostava tan tranquil·lament, amb l’esperança de veure alguna cosa. No em reconeixia! Fins aleshores, havia corregut des de Iacútia fins a Sena i Oise, obeint tres principis:

      Com que l’imprevist no ve mai tot sol, cal empaitar-lo pertot.

      El moviment fecunda la inspiració.

      L’avorriment no passa tan de pressa com un home atrafegat.

      Total, que estava convençut que hi havia una relació entre la distància i l’interès dels esdeveniments. Considerava la immobilitat un assaig general de la mort. Per deferència amb la meva mare, que descansava al seu panteó a la vora del Sena, vagarejava amb frenesia —el dissabte a la muntanya i el diumenge a la platja—, sense parar esment en el que passava al meu voltant. Com pot ser que, després de milers de quilòmetres de viatges, et trobis un dia amb la barbeta entre les herbes, a la vora d’un clot?

      Al meu costat, en Vincent Munier fotografiava els teixons. La massa de músculs dissimulada per la roba de camuflatge se li confonia amb la vegetació, però el perfil encara se li retallava sota la llum dèbil. Exhibia un rostre de contorns francs i arestes llargues, esculpit per donar ordres, un nas que donava als asiàtics motius de befa, una barbeta escultural i una mirada molt dolça. Un bon gegant.

      M’havia parlat de la seva infantesa, de quan ell i el seu pare havien anat a amagar-se sota una pícea per assistir a l’enlairament del rei, és a dir, del gran gall fer; de com el pare ensenyava al fill el que prometia el silenci; de com el fill descobria el valor de les nits a la terra glaçada; de com el pare explicava que l’aparició d’una bèstia representa la recompensa més bonica que la vida pot oferir a l’amor per la vida; de com el fill començava a parar aguaits, desentranyava tot sol els secrets de l’organització del món i aprenia a enquadrar l’enlairament d’un enganyapastors; de com el pare descobria les fotografies artístiques del fill. El Munier de quaranta anys, al meu costat, havia nascut en la nit dels Vosges. S’havia convertit en el fotògraf animalista més important de la seva època. Les seves imatges de llops, d’ossos i de grues impecables es venien a Nova York.

      «Tesson, et portaré a veure teixons al bosc», m’havia dit, i jo havia acceptat perquè no es refusa la invitació d’un artista al seu taller. Ell no sabia que Tesson significa teixó en francès antic. Encara s’utilitzava l’expressió en els patuesos de l’oest de França i de Picardia. «Tesson» havia nascut de la deformació del taxos llatí, del qual provenien les paraules taxonomia, ciència de la classificació dels animals, i taxidèrmia, art de dissecar les bèsties (aficionat com és l’home a escorxar el que acaba d’anomenar). Als mapes de l’estat major de França s’hi trobaven «teixoneres», noms de paratges campestres que portaven el record de massacres. Perquè el teixó era odiat als camps i irreprimiblement destruït. Se l’acusava de gratar la terra, de foradar les bardisses. Se’l fumava i se’l matava. Es mereixia l’acarnissament dels homes? Era un ésser taciturn, una bèstia de la nit i de la solitud. Demanava una vida dissimulada, regnava sobre l’ombra, no suportava les visites. Sabia que la pau es defensa. Sortia de nit dels seus refugis i hi tornava a punta de dia. Com hauria suportat l’home l’existència d’un tòtem de la discreció que erigia la distància en virtut i feia honor al silenci? Les fitxes zoològiques descrivien el teixó com a «monògam i sedentari». L’etimologia em lligava a l’animal,