Els millors textos eclesials de la Litúrgia de les Hores. Bernabé Dalmau
primer pla hi posaríem els que ens serveixen més directament per al coneixement del misteri de Déu. Després ja vindrien els que presenten un testimoniatge de la manera personal de viure la fe i d’entendre la Sagrada Escriptura. I, no pas en darrer lloc, aquells que mostren l’agudesa literària de l’autor i, per això, unes possibilitats més fortes de persuasió. Molt sovint els d’aquesta darrera categoria entronquen amb els de la primera. És a dir, gràcies a la força literària d’aquell o d’aquella que escriu, hom obté l’objectiu mateix de l’existència de la lectura patrística o eclesiàstica, que és el que hem transcrit de l’Ordenament General de la Litúrgia de les Hores.
Seleccionar els textos que poden semblar millors és una tasca discutible. Per exemple, en aquest dossier no s’han inclòs els dels documents del Concili Vaticà II. Però la selecció feta pot ajudar els lectors en aquella elemental iniciació als textos de l’esmentada Litúrgia de les Hores que permetrà, en darrer terme, entrar en l’esperit de la litúrgia. Atès que és litúrgia de l’Església, i no creació subjectiva d’allò que ens és més còmode per a la pregària personal, penetrar en els textos litúrgics afavorirà la indispensable base per a augmentar el nostre sentit de comunió eclesial.
Autors dels textos escollits
Agustí, Sant, bisbe i doctor. Convertit per l’exemple de la seva mare i el mestratge de sant Ambròs, Agustí (354-430) menà una vida ascètica, que continuà un cop elegit bisbe d’Hipona. Pastor d’ànimes durant trenta-quatre anys, instruí els fidels amb els seus sermons i escrits nombrosíssims, que fan d’ell el més il·lustre dels pares de l’Església occidental.
Ambròs, Sant, bisbe i doctor. Prefecte de la Ligúria i l’Emília, fou aclamat bisbe quan anava a posar pau a l’església de Milà commoguda pels aldarulls de l’elecció. Batejat i instruït per sant Simplicià, esdevingué un gran mestre dels seus fidels i un veritable pare espiritual dels emperadors i del jove Agustí. Excel·lí pels seus dots d’escriptor i la seva gran talla pastoral. Reposà en la pau de Crist l’any 397.
Anònim sobre el Dissabte Sant. Ha esdevinguda popular una homilia anònima que la litúrgia proposa com a meditació de l’expressió «Crist davallà als inferns» per tal de confessar que Jesús va morir realment i que, amb la seva mort, va vèncer la mort i el diable. Per il·lustrar aquesta dimensió del Símbol, també el Catecisme de l’Església Catòlica (núm. 635) en transcriu els paràgrafs més significatius.
Andreu de Creta, Sant, bisbe. Visqué a cavall dels segles VII i VIII i destacà com a predicador i autor d’himnes sagrats. Originari de Damasc i monjo a Sant Sabes de Jerusalem, estigué vinculat a l’església de Constantinoble i li fou confiada la seu metropolitana de la illa de Creta.
Anselm, Sant, bisbe i doctor. Anselm (1033-1109), monjo i abat de Bec, hagué de deixar el seu recer per esdevenir arquebisbe de Canterbury, on s’hagué d’oposar al rei d’Anglaterra, cosa que li valgué dos exilis. El seu pensament teològic consisteix en una recerca ardent de Déu, a la llum de la intel·ligència i de la fe; representa un afany de racionalització sense perdre el caràcter contemplatiu.
Basili el Gran, Sant, bisbe i doctor. Basili (330-379), monjo auster, fou metropolità de Capadòcia, on desplegà una gran activitat caritativa. Defensà la fe de Nicea i contribuí a la formulació de la doctrina sobre l’Esperit Sant. Els seus dots d’organitzador traduïren alhora una gran energia d’esperit i un sentit d’equilibri. Escriví Regles morals i Regles monàstiques i predicà nombroses homilies.
Beda el Venerable, Sant, prevere i doctor. Des dels set anys passà la vida sigui al monestir de Jarrow, sigui al veí de Wearmouth. És el prototipus del savi eclesiàstic de l’època carolíngia. Home polifacètic, destaca primordialment com a exegeta i historiador d’Anglaterra. Morí l’any 735, a l’edat de 62.
Bernat de Claravall, Sant, abat i doctor. L’home de més importància religiosa i política al segle XII és considerat l’últim dels pares de l’Església i la síntesi de l’ideal monàstic i cavalleresc. El seu nom és conegut arreu per la seva influència sobre el Cister i les croades.
Bonifaci, Sant, bisbe i màrtir. Monjo com era, evangelitzà Alemanya a base d’anar creant monestirs. Mantingué contactes amb els papes i amb els francs i els anglosaxons. Fou bisbe de Magúncia i morí assassinat, l’any 754, pels pagans que estava convertint.
Cebrià, Sant, bisbe i màrtir. Bisbe de Cartago, donà suport moral al papa Corneli, durant el seu pontificat romà de dos anys, quan era malvist pels rigoristes novacians. Posteriorment, no s’entengué gaire amb Roma perquè ell era partidari de tornar a batejar els provinents de l’heretgia. L’exili imposat per l’emperador Gal·lus a Corneli i la decapitació de Cebrià cinc anys més tard, el 258, posà fi a llurs vides. Cebrià és un escriptor considerable.
Climent de Roma, Sant, papa i màrtir. Tercer successor de sant Pere a Roma, del seu temps és la carta que entre el 96 i el 98 escriví la comunitat romana a la de Corint.
Cutbert, monjo. Deixeble de sant Beda, en fou el biògraf i possiblement esdevingué abat de Jarrow on el sant doctor havia mort el 735.
Diognet. Destinatari d’un breu tractat apologètic, el millor en el seu gènere, de finals del segle II, escrit en un to de serena doctrina espiritual.
Fructuós, bisbe, Auguri i Eulogi, diaques, Sants. Coneguts per les actes de llur martiri, primer testimoniatge del cristianisme en terres ibèriques, moriren cremats a Tarragona el 21 de gener de l’any 259, durant l’imperi de Valerià i Gal·liè. Sant Agustí i Prudenci ja es fan ressò de la veneració que ben aviat adquiriren.
Fulgenci de Ruspe, Sant, bisbe. Abraçà la vida monàstica (segle VI) i fou escollit per a la seu episcopal de Ruspe (avui Alfac, Tunísia). Per la seva fe en la divinitat del Crist, l’exiliaren a Sardenya, on fundà un monestir a Càller.
Gregori el Gran, Sant, papa i doctor. Prefecte de Roma, es retirà en un dels set monestirs fundats per ell, i, un cop ordenat diaca, fou legat papal a Constantinoble durant sis anys. Contemplatiu per naturalesa, es mostrà expert en els afers teològics i polítics al llarg dels tretze anys i mig de pontificat. Envià els primers missioners a Anglaterra i es mostrà sol·lícit envers els necessitats. Sorprèn la serenitat i la profunditat dels seus escrits, enmig d’una època tan agitada i en un temperament malaltís com el d’ell. Morí l’any 604.
Gregori Nissè, Sant, bisbe. Germà petit de sant Basili i bisbe de la ciutat amb què és designat, influí decisivament en la doctrina mística d’Orient gràcies a la seva «Vida de Moisès» i al «Tractat de la virginitat».
Ignasi d’Antioquia, Sant, bisbe i màrtir. Segon successor de sant Pere a Antioquia, la tradició li atribueix el martiri a Roma l’any 107 i set cartes que són l’expressió d’una personalitat forta i carismàtica.
Ignasi de Loiola, Sant, prevere. Basc ferit a Pamplona el 1521, experimentà una conversió decisiva. A Manresa escriví el llibre dels Exercicis espirituals, després d’haver vetllat armes davant la Verge de Montserrat. Retornat d’una peregrinació a Terra Santa, feu els estudis eclesiàstics i fundà a París la Companyia de Jesús.
Imitació de Crist. Llibre clàssic d’espiritualitat, escrit en forma de consells breus segons l’escola de la devotio moderna i publicat anònimament durant el primer quart del segle XV. Tomàs de Kempis n’és considerat l’autor més probable. És un dels llibres cristians més influents després de la Bíblia i amb major nombre de lectors.
Ireneu, Sant, bisbe i màrtir. Deixeble de sant Policarp, pertanyia a la colònia grega establerta a la Gàl·lia. Prevere i després bisbe de Lió, lluità contra els gnòstics. És un dels principals teòlegs del segle II, defensor de la predicació evangèlica confirmada per la successió apostòlica.
Isaac de Stella, abat. Monjo cistercenc probablement a Pontigny. El 1147 esdevé abat al petit monestir de Stella, prop de Poitiers. En un moment de la seva vida, possiblement el 1167, es va exiliar a un remot monestir de l’illa de Ré, probablement a causa del seu suport a l’arquebisbe Thomas