Barça, més que un club?. Xavier Torres
“Sempre, just arribar a l’Estadi, la meva tia Tere treia la senyera de la bossa perquè jo la fes voleiar durant tot el partit… Allò era més que futbol. Potser va ser un dels meus primers actes de militància catalanista.”
No fa gaire va gaudir de valent perquè “amb el meu fill Pol seguíem el Barça d’en Pep Guardiola amb total devoció. De fet, les dues darreres temporades ens vàrem treure l’abonament. Era una passió absoluta”. Per cert, en Cuixart també tenia un oncle de l’Espanyol… Del club blanc-i-blau en parlarem de seguida.
Finalment, d’entre els culers, temps per al menys futboler de la convocatòria, Carlos Carrizosa: “No soc gaire futboler però sí que soc del Barça, més de cor que de cap perquè, si ho penso, cada cop entenc menys les coses que passen al futbol.” Tota una declaració d’intencions. De fet, aviat podrà celebrar una efemèride en clau blaugrana: els 25 anys que fa que no trepitja el Camp Nou: “No tinc cap carnet de soci i no soc tan futboler per pagar una entrada.” I tampoc ha anat a la llotja, convidat? Avís per a navegants: la resposta impressiona, però el lector haurà de continuar llegint per descobrir-la…
Un soci del Girona CF
No cal dir qui, oi? Efectivament, el president Carles Puigdemont. “Soc molt del Girona, però molt, però també soc del Barça. Per la meva feina no segueixo el dia a dia però sí que m’arriba tot el que és rellevant.”
Dues anècdotes dels inicis de la relació Puigdemont – FC Barcelona: sabeu quin és el primer partit del Barça que el President va veure en directe? És un matx històric… Us convidem a descobrir-lo a la segona part del llibre. La segona anècdota: quin va ser el primer partit que va veure al Camp Nou? “Ho recordo perfectament. Va ser l’1 de març del 1981.” I com pot ser que recordi amb tanta precisió la data? Doncs perquè no va ser un dia més: “És el del dia que van segrestar en Quini. El partit el vam veure amb els companys de l’institut, des de baix de tot i just darrere la porteria, que em penso que era la del gol nord. En tot cas, vam veure gols. Assabentar-nos del segrest d’en Quini va ser, després, una gerra d’aigua freda.” Es refereix el President al partit Barcelona-Hèrcules, que va acabar 6 a 0, amb dos gols del davanter asturià Enrique Castro, Quini. Abans d’arribar a casa va ser segrestat per tres aturats que van mirar de resoldre la seva vida demanant un rescat de 2,1 milions d’euros. Quini va ser traslladat en furgoneta fins a un amagatall a Saragossa, on s’hi va estar durant 25 dies abans de ser alliberat per la policia.
Carles Puigdemont recorda, també, un altre partit especial: “No he anat gaires vegades al Camp Nou però, curiosament, ha coincidit amb partits rellevants. Per exemple, el 3 a 0 contra el Göteborg [semifinals de la Copa d’Europa 1985-1986], amb els tres gols de Pichi Alonso.” De la final també en parlarem més endavant. Com a president de la Generalitat, lògicament, va tenir l’oportunitat de ser a la llotja d’honor en alguns partits decisius, però els records de joventut i els que es viuen a la graderia amb els amics tenen un altre valor.
Dos pericos a l’equip
L’exministre Salvador Illa, com aquell qui diu, camina per la vorera oposada. “Soc de l’Espanyol perquè el meu pare era perico i em portava a Sarrià des de ben petit. Soc soci i tot. De nen hi anava sovint, però des que em vaig casar he faltat molt i ara, per qüestions de feina, no hi vaig gens. Això sí, el segueixo molt des de la distància perquè soc molt futboler.”
Tot i haver trepitjat la graderia del Camp Nou com a aficionat i la llotja com a ciutadà VIP, Illa recorda el bon tracte que sempre ha tingut en qualsevol situació a casa del rival ciutadà. “Sé viure els derbis amb moderació. I, que consti en acta, no soc gens anticuler”, matisa.
Xavier García Albiol també és soci de l’Espanyol, amb una història d’amor realment espectacular. “El meu cas és ben curiós perquè jo de petit era del Barça.” Com? Si tothom sap que es pot canviar de tot menys d’equip de futbol! “A mesura que vaig créixer vaig començar a fer-me preguntes com, per exemple: com que jo jugava a bàsquet al Joventut de Badalona i el nostre rival sempre era el FC Barcelona, com podia ser que jo fos seguidor del Barça? Aleshores vaig començar a interessar-me per l’Espanyol.”
Amb 14 anys va començar a anar a Sarrià amb un amic, però “com que no teníem entrades, esperàvem que el club obrís les portes perquè la gent pogués sortir amb comoditat i aleshores ens colàvem per veure el tram final dels partits. L’any 1988, amb la primera gran UEFA, amb aquells grans partits de quarts i semis, m’hi vaig enganxar. I poc després ja me’n vaig fer soci. I fins avui, que ja fa tres dècades que tinc carnet”.
Respecte a la rivalitat, la viu ben conscient però amb orgull: “És complicat ser el germà petit d’una entitat tan potent com el Barça, però ho porto amb normalitat perquè ho tinc molt assumit. Això sí, espero cada any amb ganes el partit contra el Barcelona perquè guanyar-lo, amb les estrelles que té, és un dels grans objectius de la temporada. Aquest any mirarem de ser campions de Segona i l’any que ve, els culers, que es preparin! I, dit això, vull dir que no li tinc una especial antipatia, al Barcelona, perquè, com us podeu imaginar, tinc molts amics del Barça.”
El model del Rayo
La Jéssica Albiach no ha trepitjat mai el Camp Nou. “Però m’agradaria, eh? M’hi podeu portar un dia?”, diu així d’entrada. Ella és de València i no va venir a Barcelona fins l’any 2009, ja amb 30 anys, per estudiar un màster en comunicació política. S’hi va quedar. “Fins aleshores no havia vist mai un partit de futbol perquè jo soc molt de la natació sincronitzada. Un cop aquí, em vaig trobar que el Barça era com una institució ineludible. Amb els amics quedàvem per veure els partits en un bar i, per tant, jo l’he viscut més com un acte social que no pas com un d’esportiu, tot i que a poc a poc vas entenent el joc cada vegada més.”
I què es va trobar a Barcelona? “Doncs l’equip de Pep Guardiola, ple de sacrifici, disciplina, humilitat, de joc en equip… valors amb els quals jo em sento molt identificada. Connectava amb això i amb la filosofia de la Masia. I a sobre el Reial Madrid tenia José Mourinho d’entrenador, que em generava rebuig pel seu comportament altiu i ostentós.” I, dit això, “jo soc del Rayo, evidentment, més pel que representa que pel futbol que fa”. Del Rayo Vallecano, sí, l’humil club de la barriada obrera de Vallecas, a Madrid.
Tanquem aquesta presentació amb David Fernàndez, de petit, seguidor del Barça: “A casa meva eren culers, però he de confessar que els meus colors preferits no tenen res a veure amb els blaugrana.” “De la Lliga espanyola em quedo amb els del Rayo Vallecano, per la seva implicació en la lluita social del seu barri.” Com l’Albiach. “De veritat? La Jéssica també és del Rayito? Doncs sabeu que no ho hem parlat mai?”
“I també amb els colors de l’Osasuna de Pamplona.” L’Osasuna? “Vaig tenir una relació sentimental amb una noia molt osasunera i vaig poder comprovar les motivacions de la seva afició, el significat del futbol com a vincle comunitari, la gran sensació de saber que al pot petit hi ha la bona confitura sense la necessitat de valorar-lo pels èxits, fugir de qualsevol escenari criminalment competitiu i entendre, respectar i valorar positivament la teva pròpia fragilitat. I m’hi vaig enganxar.” Tota una filosofia de vida aplicada al món de la pilota. “Com el Livorno italià o el Sankt Pauli alemany”, és clar, per les mateixes qüestions que van més enllà de la pilota.
Amb tots debatrem sobre la realitat i l’essència del Barça. Coincideixen? O ja no? O el “més que un club” ha estat només una frase feta? Als partits els interessa controlar-lo? I la independència de Catalunya? El Barça la vol? Va fer bé la junta de Josep Maria Bartomeu de jugar el Barça – Las Palmas de l’1 d’octubre del 2017, en ple referèndum i plena repressió policial? Benvinguts al debat.
Abans, però, farem una volta per la història política del Barça.
Конец