Jo, en Watson i l'armari de la Jacqueline. Gemma Lienas

      A en Solomon, que, per gran

      que sigui, sempre serà el meu petit.

      •1

      UN SOBRE QUE NO VA ARRIBAR AL SEU DESTÍ

      EM DIC ISOLDA. Isolda Roca.

      Ja ho veieu: el meu cognom és força corrent. En canvi, el meu nom és extravagant. I jo, segons diuen les companyes d’escola, encara ho soc més. Em troben molt estranya. Perquè abans vivia a l’Eixample i fa només un any que visc a la Barceloneta; jo trobo que el canvi no es nota gaire: els carrers del meu nou barri també són tots paral·lels i perpendiculars, amb l’avantatge afegit que tinc el mar molt a la vora. Perquè porto els cabells tallats molt curts i a elles els encanta dur-los llargs. Perquè em flipa llegir i a elles no tant. I perquè de gran vull ser enginyera aeronàutica. O sigui, vull dedicar-me a dissenyar avions i altres aparells que puguin volar.

      Això de ser enginyera aeronàutica ho vaig decidir quan tenia vuit anys perquè vaig anar de viatge a París amb avió i el comandant em va deixar visitar la cabina. Em vaig quedar de pasta de moniato quan em va explicar per què servia cada botó, cada esfera, cada llumeta... Era sensacional pilotar aquell avió, però encara més haver-lo ideat. Vaig dir que, de gran, m’hi dedicaria. El meu germà, que encara no era el cretí en què s’ha acabat convertint, però que ja era un tocanassos de primera, es va riure de mi. I jo vaig passar-ne molt, que és el que acostumo a fer.

      El meu germà Parsifal, l’únic que tinc, per sort!, tampoc té un nom gens comú. Aquesta mania dels noms estrafolaris ve dels temps en què la mare es moria per anar amb el pare al Liceu a sentir òpera. D’aquí els va venir la idea de dir-nos Isolda i Parsifal. Ara, la mare no té temps ni calés per anar al Liceu i, si pogués anar-hi, s’adormiria a la butaca perquè sempre va curta de son: es lleva molt d’hora per anar a netejar, primer oficines i després cases particulars. Al migdia torna per dinar i, amb la col·laboració de l’àvia, mira de posar-li les piles al pare i de treure-les al cretí d’en Parsifal.

      En Parsifal es fa dir Sif, però l’àvia, ni cas!, el crida sempre pel seu nom complet. Jo, en canvi, procuro no parlar-m’hi perquè és més fastigós que menjar-se un plat d’espinacs i, si l’he d’anomenar d’alguna manera, li dic Cretí.

      A mi, el Cretí em diu Mitja merda, els amics em diuen Iso i a casa, Isolda, però em penso que, si ara els pares m’haguessin de triar un nom, me’n posarien un dels de sempre: Maria, Carme, Dolors... Perquè la mare, d’ençà que el pare va perdre la feina i tot va començar a anar de gairell, no està per gaires complicacions.

      Ara ja no viatgem tampoc; ens estem sempre a casa..., a casa de l’àvia. Ens hi vam haver d’instal·lar a començament d’aquest curs quan els del banc es van quedar el nostre pis i ens van deixar al carrer. A mi, m’encanta viure-hi però el Cretí tot el dia rondina perquè és un pis molt petit. I, la veritat, en això té tota la raó. Però, i què?

      I ara els diners que tenim són els de la pensió de l’àvia i els que guanya la mare fent feines de neteja. O sigui, vivim una vida que és com un mitjó girat del revés: no té res a veure amb la que teníem abans.

      Just en el mateix moment en què comparo la vida amb els mitjons, sona el timbre que marca el final de les classes.

      És divendres a la tarda i comencem un pont llarguíssim de quatre dies, ja que el dimarts 1 de maig és festiu i l’escola ha decidit que dilluns no hi haurà classe. Quina passada!

      La mestra ens ha explicat que l’1 de maig se celebra el Dia Internacional del Treball, que reivindica els drets de treballadors i treballadores i que té el seu origen en el moviment obrer del segle XIX. Crec que deu ser cosa del passat perquè ara, pel que diu la mare, de drets, en tenen pocs. Ella, per no tenir, no té ni seguretat social: no es pot posar malalta perquè, sinó, no cobra.

      Sortim de l’aula com si cent mil tiranosaures rex ens empaitessin. Segurament els meus companys tenen pressa per començar els dies de vacances, però jo, per córrer a la llibreria del barri.

      La llibreria és llarga i estreta i plena de prestatgeries que van de terra al sostre. A l’entrada hi ha els llibres nous. I a la part del darrere s’hi amunteguen els vells, o sigui, els llibres usats. En Santi n’és el propietari. Diu que un dia d’aquests es jubilarà i tancarà la llibreria, perquè la gent compra molt poc, perquè la botiga dona molta feina i perquè l’esquena cada dia li fa més mal. Jo creuo els dits perquè no sigui veritat que un dia abaixi la porta metàl·lica per sempre. Per a mi seria un drama perquè és un dels racons del barri que més m’agrada. Em miro tots els volums i penso que cadascun explica una història que, si la llegeixo, em portarà a viure una altra vida, ben diferent de la meva. I això que la meva em sembla de primera, però trobo divertit poder-ne viure moltes alhora. Per això m’ho passo pipa llegint.

      Els divendres, en sortir de classe, sempre passo una estona per la llibreria per ajudar en Santi. Jo carrego les caixes i l’ajudo a col·locar els volums al seu lloc –així l’esquena no li pateix gaire– i ell, a canvi, em regala llibres.

      –Hola, Isolda –em diu així que sent la campaneta que té a la porta per avisar-lo quan entra algú.

      –Hola, Santi. Tens paquets per desar?

      –No n’ha arribat cap de nou. Però, mira, al fons, amb els llibres de vell, n’hi ha una pila per posar a l’última lleixa.

      M’hi acompanya perquè li fa por que m’enfili a l’escala de mà sense la seva vigilància. «I si caiguessis... », diu si jo protesto.

      Ell subjecta l’escala i jo pujo i baixo amb uns quants volums cada cop.

      Quan acabem, plega l’escala i em diu que té una sorpresa per a mi.

      –Un llibre francès.

      –Jo no sé francès –li dic.

      –No et caldrà saber-ne. Ja ho veuràs.

      I treu d’un calaix un llibre apaïsat, de tapes dures. Me’n tradueix el títol:

      –Apassionats per l’aviació. I tu ho ets, oi, d’apassionada? Doncs mira, t’explica els diferents aparells voladors des del 1709 fins al 1939. Veuràs quins estris més estranys han arribat a anar pel cel... I tot són dibuixos i fotografies, de manera que, encara que no entenguis l’idioma, et faràs una idea clara del que s’hi explica.

      A la portada hi ha un dibuix molt curiós: una mena d’ocell, de panxa esfèrica i transparent, on es veuen dues persones assegudes; sota l’esfera, unes ales que no tenen res a veure amb les dels avions actuals sinó que semblen les d’una au.

      –M’agrada molt.

      En Santi somriu.

      –He, he –fa–. M’ho imaginava. I espera’t quan te’n trobi un d’igual però que expliqui la història de l’aviació fins al segle XXI.

      Mmm. Em faig gasosa només de pensar-hi.

      El fullejo un moment, tot i que tinc ganes de mirar-me’l amb més calma. I, ostres, entre les pàgines sis i set, m’hi trobo un sobre. Penso que l’hi deu haver ficat en Santi i se n’ha oblidat.

      –Ei, Santi! És teu?

      Agafa el sobre tan esgrogueït com el llibre.

      –No –fa movent el cap–. S’ho devien oblidar els antics propietaris.

      I me’l torna.

      Al damunt del sobre hi ha escrit: «Per a la Carmeta».

      –Potser a dins no hi ha res –suggereix el llibreter–. Està obert. Per què no ho mires?

      Alço la pestanya del darrere i sí que hi ha algun paper a l’interior. El trec.

      –Fotos!

      Són dues fotos antigues.

      –Què faig? –demano.

      En Santi em recomana que les torni a desar