Autobiografia de la meva mare. Jamaica Kincaid
meva vulnerabilitat.)
Encara que ara mateix parli clar, amb coneixement, d’aquells primers temps, no m’invento res i no ha de sorprendre ningú; en aquella època, tot el que succeïa em quedava gravat al cap amb una nitidesa que ara em sembla la cosa més normal del món; aleshores, en canvi, allò no tenia cap significat ni cap context, jo no coneixia la història dels esdeveniments, ni tenia idea dels seus antecedents. La mestra que tenia era una dona que havia estudiat amb els missioners metodistes; pertanyia al poble africà, ho vaig veure de seguida, i allò la humiliava, la portava a menysprear-se ella mateixa, fins al punt que duia la desesperació al damunt com si fos una peça de roba, una capa o un bastó on es recolzava constantment, un llegat que ens havia de transmetre. Ella no ens estimava; nosaltres no l’estimàvem; ni ens estimàvem entre nosaltres, ni llavors ni mai. Érem set nens i jo. Ells també pertanyien al poble africà. La mestra i els nens em miraven, i em miraven: jo tenia les celles poblades, els cabells aspres, tofuts i arrissats, els ulls separats i en forma d’ametlla, els llavis grossos i curiosament prims. Jo també pertanyia al poble africà, però no pas exclusivament. La meva mare era caribenya, i allò era el que veien quan em miraven. El poble caribeny havia estat derrotat i exterminat, se n’havien desfet com de les males herbes d’un jardí; el poble africà havia estat vençut, però havia sobreviscut. Quan em miraven només veien en mi el poble caribeny. Anaven errats, però no els ho vaig dir mai.
En aquella època vaig començar a parlar sense pèls a la llengua: sovint dirigint-me a mi mateixa, i als altres quan era del tot necessari. A l’escola parlàvem anglès —anglès correcte, no anglès crioll— i entre nosaltres, francès crioll, una llengua que no es considerava gens correcta, una llengua que una persona que hagués vingut de França no hauria pogut parlar i que hauria entès amb penes i treballs. Em parlava a mi mateixa perquè em començava a agradar el so de la meva pròpia veu. La trobava dolça, em mitigava la soledat, perquè em sentia sola i tenia ganes de veure persones amb rostres on pogués reconèixer alguna cosa de mi mateixa. Perquè... qui era jo? La meva mare era morta; feia molt de temps que no veia el meu pare.
Vaig aprendre a llegir i escriure molt de pressa. Van considerar que tenia una memòria, una capacitat de retenir informació, d’evocar el més mínim detall, de recordar qui havia dit què i quan, extraordinària, tant que la mestra, a qui només havien ensenyat a pensar sobre el bé i el mal i, per tant, tenia un criteri sobre aquesta qüestió totalment errat, deia que jo era dolenta, que estava posseïda, i per establir-ho de manera indiscutible tornava al fet que la meva mare era caribenya.
El meu món d’aleshores —silenciós, tendre i vulnerable com una planta, sotmès als poderosos capricis dels altres, diürn, començava amb la pàl·lida escletxa de llum a l’horitzó cada matí i acabava amb l’arribada brusca de la foscor en començar la nit— per a mi era un misteri i alhora el motiu d’un gran plaer: m’agradava molt l’aspecte del cel gris, porós, granular, humit, que em seguia a l’escola un matí rere l’altre, que m’enviava unes tènues fletxes d’aigua; n’admirava l’aspecte quan adoptava un blau cru, inclement, el teló de fons d’un sol cruel; la calor roenta que a la fi passava a formar part de mi mateixa, com la meva sang; m’agradaven els arbres prepotents (alguns tenien unes branques de la mida de troncs petits) que creixien sense aturador, com si la bellesa només fos qüestió de mida, i era capaç de descriure’ls a ulls clucs, escoltant-ne la remor de les fulles en el frec de les unes amb les altres; m’agradava el moment en què les flors blanques dels cedres començaven a caure en un silenci audible per a mi, amb els pètals encara tendres, una besada suau de color rosa i blanc, i l’endemà ja eren aixafades, marcides, marronoses, molestaven la vista; m’agradava el riu que, de cop i volta, s’havia convertit en un estany en canviar el curs, i jo m’hi asseia a la riba a observar famílies d’ocells, granotes que feien la posta, el cel que passava de negre a blau i de blau a negre, i la pluja que queia al mar estany enllà, però no a la muntanya de més enllà del mar. Va ser asseguda en aquell indret que vaig somiar per primera vegada en la meva mare; m’havia quedat adormida damunt de les pedres que cobrien el terra al meu voltant i el meu cos petitó s’hi havia enfonsat com en un munt de plomes. Vaig veure la meva mare que baixava d’una escala. Portava un vestit llarg, blanc, amb la vora just per sobre dels talons, l’única part del cos que li quedava al descobert; anava baixant, baixant, però en cap moment no se li veia res més. Només els talons i la vora del vestit. De primer vaig sentir el desig de veure’n alguna cosa més, després en vaig tenir prou amb els talons que baixaven cap a mi. Quan em vaig despertar ja no era la mateixa nena que s’havia adormit poc abans. Em delia per veure el meu pare i per estar sempre en presència d’ell.
Un dia que va començar sense res especial que pugui recordar vaig aprendre els principis bàsics que cal aplicar per escriure una carta normal i corrent. Una carta té sis parts: l’adreça del remitent, la data, l’adreça del destinatari, la salutació, el text de la carta i el comiat. Era prou clar que una persona de la categoria que se suposava que seria la meva —la d’una dona, i pobra— no tindria mai la necessitat d’escriure cap carta, però la satisfacció que devia proporcionar als implicats en aquesta instrucció, la d’escriure una carta, segur que va ser immensa. Em pegaven i em deien de tot cada cop que cometia un error. L’exercici de copiar les cartes d’algú que expressava unes queixes o unes opinions que no m’interessaven gens no em molestava: era massa jove per comprendre que la vanitat podia ser una arma tan perillosa com un ganivet; el que em va despertar van ser les ganes d’escriure les meves pròpies cartes, unes cartes en què podria expressar els sentiments sobre la meva vida, tal com els vivia als set anys. Vaig començar per escriure al meu pare. Hi vaig posar: «Estimat pare» amb una cal·ligrafia molt bonica i decorativa, una cal·ligrafia apresa a força de cops i de paraules gruixudes. Li volia dir que l’Eunice em maltractava de paraula i de fet, que l’enyorava i que l’estimava molt. Ho vaig escriure moltes i moltes vegades. Sense detalls. Era el clam planyívol d’un animaló ferit: «Estimat pare, ets l’única persona que em queda al món, ningú no m’estima, només tu ho pots fer, em peguen a cops de paraules, em peguen a cops de pal, em peguen a cops de pedres, t’estimo més que res més al món, només tu em pots salvar». Aquelles paraules no anaven adreçades al meu pare, ni pensar-hi, sinó a la persona de qui només veia els talons. Nit rere nit li veia els talons, només aquells talons que venien cap a mi, que baixaven l’escala per retrobar-me per sempre més.
Escrivia aquelles cartes sense intenció d’enviar-les al meu pare. No sabia com es feia això d’enviar-les. Les plegava d’una manera que si algú les hagués estripat n’haurien quedat vuit quadradets. Allò no tenia cap significat misteriós, simplement ho feia per fer-les encaixar bé a sota d’una pedra gran que hi havia abans d’arribar al portal de l’escola. Cada dia, quan en sortia, hi amagava la carta que havia escrit al meu pare. Les escrivia d’amagat, durant el poc temps que teníem d’esbarjo o quan havia acabat la feina i ningú se n’adonava. Feia veure que estava immersa en la tasca que tocava i em posava a escriure al meu pare.
Aquell petit clam de socors no em mitigava pas a l’acte el malestar. Era conscient de la meva pròpia desgràcia, però el fet que es pogués alleujar —que em pogués canviar la vida, que poguessin canviar les circumstàncies— ni se m’havia acudit.
Les cartes no es van pas mantenir com un secret. Un nen que es deia Roman m’havia vist com les deixava allí d’amagat i, sense que jo ho veiés, les havia agafat. No li van despertar cap mena de simpatia, ni llàstima; tenia destrossat l’instint de protecció dels febles. Va portar les cartes a la mestra. En una deia al meu pare: «Tothom m’odia, l’únic que m’estima ets tu», però de fet no les havia escrit amb la intenció de fer-les arribar al meu pare, i si algú m’hagués preguntat si creia que tothom m’odiava, que el meu pare era l’únic que m’estimava, no hagués sabut què respondre. Però la reacció de la mestra a les cartes, als gargots aquells, va resultar tonificant. Va donar per fet que «tothom» es referia a ella i només a ella. Va dir que aquelles paraules eren mentides, que eren calúmnies, que s’avergonyia de mi i que no em tenia pas por. M’ho va dir davant de tots els altres alumnes de l’escola. Em van considerar humiliada i es van alegrar de veure’m tan denigrada. Jo no m’hi sentia pas, d’humiliada. Experimentava un sentiment. Veia que la mestra tenia les dents tortes i esgrogueïdes i pensava com podia