Vam ser nosaltres. Golnaz Hashemzadeh Bonde
El seu pare té una granja. De què era, la vostra granja? Ai, sí! De cucs de seda! Després en filen els capolls i en fan catifes i… És una feina important, aquesta! L’orgull de l’Iran! I tant que sí!
En sentir-la, en Masood va esclafir a riure. La seva era una rialla càlida i vivaç, i no pas una d’aquelles estudiades que comencen i s’acaben a dins de la boca. La d’en Masood era una de rialla de debò, de les que pugen per l’estómac com un torrent.
—Dona! Per al meu pare, sí que ho és, d’important, però d’aquí a dir que és l’orgull de l’Iran… No sé si n’hi queda gaire, d’orgull, al nostre país.
Van ser ni més ni menys que aquelles paraules d’en Masood les que em van fer alçar la vista. Quan les nostres mirades es van trobar, em va semblar percebre una barreja d’afabilitat i tossuderia en la seva.
—Vaja! I jo que em pensava que l’orgull d’aquest país érem nosaltres, les noies maques!
Vaig fer aquell comentari com si per a mi coquetejar fos la cosa més natural del món, però la veritat és que aquell era el primer cop a la vida que em comportava d’aquella manera. L’únic que esperava és que la Noora no comencés a fer-me la guitza i m’aixafés la guitarra.
Ell va tornar a riure de bona gana i es va asseure al meu costat.
—Les noies maques no sou pas el nostre orgull. Sou el nostre cor.
En sentir-li dir allò, la Noora va deixar anar un xiulet.
—Ves amb compte, que és tot un Don Joan! —va dir, abans de marxar fent saltirons cap a una altra banda.
Llavors ens vam quedar sols, i em penso que, abans d’aquell vespre, jo ni tan sols em podia imaginar que tingués tantes coses a dir. Tantes idees donant-me voltes dins el cap esperant poder-ne sortir.
Vam parlar molt, en Masood i jo. Quan la música va cessar i els llums del pati es van apagar, vam seguir parlant, i també quan amics i veïns se’ns van acostar per fer-me petons a les galtes i felicitar-me un últim cop abans de marxar cap a casa seva. Aquella primera nit ens vam quedar allà asseguts a les escaletes de l’entrada i vam parlar fins que es va fer de dia. De tant en tant, la Maryam donava un cop d’ull a fora a través de les cortines; ens vigilava.
Jo mai no havia sentit idees tan radicals com les d’en Masood. Deia que calia enderrocar les velles estructures, perquè ens empresonaven en un destí determinat que no triàvem nosaltres. Parlava del poble, i del dret de la gent a menjar cada dia. Parlava de la justícia com si fos una festa que ens tocava organitzar a nosaltres per després convidar-hi tothom. Quan el sol per fi va sortir per damunt dels nostres caps, en Masood s’havia recolzat d’esquena amb els braços als graons i descansava una mica amb els ulls tancats; els cabells clars li dibuixaven rínxols que li queien sobre el front i que brillaven com l’or sota la claror de l’alba. Mentre me’l mirava, em vaig adonar que no estava gens cansada. Recordo perfectament aquella sensació: no havia aclucat l’ull en tota la nit, tenia els peus inflats i dolorits de tant ballar i la gola seca de tant cantar i de tant xerrar, i, en canvi, no estava gens cansada, sinó que més aviat hauria seguit, àvida de gresca.
Penso que potser la vida és precisament això. L’avidesa. El fet de voler-ne sempre més. Llavors rumio per veure si em ve al cap alguna cosa per la qual podria valer la pena passar la nit desperta, però no se m’acut res. Res. Tot seguit em pregunto on ha anat a parar l’avidesa d’abans. Potser és que ja n’he tingut prou, de tot plegat. Potser és per això, que el càncer m’ha triat a mi.
Pocs dies després, un vespre, en Masood va tornar. Jo seia al terra de la cuina, al lloc on solia seure el pare, i m’arreglava unes faldilles amb la màquina de cosir de la mare. Tenia la ràdio a tot volum allà mateix, i, mentre cosia, m’anava gronxant al ritme de la música. Les emocions i sensacions de la celebració d’uns dies abans no només encara no m’havien abandonat, sinó que les conservava totes intactes. No faltaven gaires dies perquè comencessin les classes a la universitat, un lloc del qual esperava molt. Em moria de ganes de veure de primera mà què era capaç de fer un grup nombrós de gent dinàmica i amb capacitats com el que se suposava que em trobaria allà. Mentrestant, innocent de mi, em preocupava sobretot de la llargada de les meves faldilles. M’havia entestat a escurçar-me-les totes. Aviat seria una dona lliure, i, per tant, valia més que les meves cames fossin igual de lliures que jo.
Tot d’una, la Noora va aparèixer amb una corredissa i es va agenollar al meu costat. Els ulls li brillaven darrere les ulleres de cul de got, i duia un gran ram de flors als braços.
—És ell! Ha tornat! T’ha vingut a veure a tu, Nahid!
Li vaig fer un gest amb la mà perquè abaixés el volum de la ràdio.
—Ell, Noora? Qui vols dir?
—Au, va, Nahid! Saps perfectament de qui parlo! Però si penses en ell tot el dia! Parlo d’en Masood, és clar! És aquí! S’ha enamorat de tu, Nahid, n’estic convençuda! Que bé! Aviat començaràs a estudiar medicina i tens un noi ben enamorat! No està gens malament, eh?
La vaig envoltar amb els braços entre rialles i li vaig fer un petó al front.
—T’estimo, petitona meva! Ho saps, oi? I em penso que qui té a tothom enamorat ets tu, i no jo.
Ella se’m va espolsar del damunt de seguida. Era un tabalot!
—Au, va, que t’espera a fora, Nahid! No ha volgut entrar per no molestar. Ah!, i el ram és per a mi, saps? Me les ha regalat perquè us heu conegut gràcies a mi.
Llavors va enfonsar la carona en el ram i va inspirar amb força.
—Ai, mare! Fan olor d’amor!
Tot seguit em vaig aixecar de terra i vaig sortir a fora.
Vaig arribar a la facultat, el dia que em tocava formalitzar la matrícula, amb els cabells sense recollir, ben treballats amb l’assecador. Duia una brusa de seda amb una llaçada al pit que era de la Gita. En alguna banda en tinc una foto, d’aquell matí; hi sortim la mare i jo, l’una al costat de l’altra davant del portal de casa. Jo, a punt per marxar, un cap més alta que la mare i amb la mirada enjogassada, gairebé infantil; ella, amb un somriure d’orella a orella per a l’ocasió. No somriu gaire sovint, la mare. La foto ens la devia fer la Noora.
Aquell dia, com tots els dies d’aquella època, jo em sentia orgullosa. Orgullosa i feliç. M’hauria d’haver acontentat amb tot el que ja tenia, però no ho vaig fer. Volia anar més lluny, jo.
Ja aquell primer dia vaig veure que no tothom anava amb tothom. Els estudiants formaven grups i rotllanes i la majoria parlaven fluixet, però també hi havia qui tenia les seves consignes ben clares. Les seves paraules no passaven desapercebudes, si fa no fa com les primeres crispetes que un sent esclafir a l’olla: ara en rebenta una, ara una altra… Els esclafits ni eren gaires ni massa forts, però prou evidents perquè els sentís tothom, i cadascun suggeria que n’hi hauria més. Jo caminava amb les meves carpetes abraçades contra el pit, enmig del reguitzell de clacs dels meus talons alts contra el mosaic de terra. Però no em sentia tan lliure com em pensava que em sentiria un cop allà; les noies dels diferents grups anaven vestides pràcticament igual que els nois, amb texans acampanats i camises informals; gens de maquillatge, i els cabells, recollits en trenes. A elles sí que se les veia lliures, amb els seus moviments i gestos desinhibits. Brillaven, probablement perquè la grandesa d’allò que desitjaven les feia brillar.
En Masood i jo havíem quedat que ens trobaríem al bar. El vaig veure jo primer a ell. Recolzat a la paret, gesticulava amb aire vivaç amb un cigarret a la comissura dels llavis. Estava envoltat d’altres persones, un dels grups que jo acabava de descobrir. De sobte em vaig adonar que estava morta de vergonya. M’avergonyia d’haver-me presentat allà ensenyant les cames, d’haver invertit totes aquelles hores a vestir-me i arreglar-me per sortir a buscar la llibertat. Què carai en sabia, jo, de la llibertat? Vaig decidir fer mitja volta i marxar, però aleshores ell em va veure. Deia alguna cosa, però, quan les nostres mirades es van trobar,