L'illa del doctor Moreau. Herbert George Wells
vaig sentir un soroll damunt meu, com si colpegessin l’estructura metàl·lica d’un llit, seguit del grunyit greu i furiós d’una bèstia. Va ser en aquell moment que l’home va parlar. Va repetir la seva pregunta:
—Ara com es troba?
Em sembla que vaig dir que em trobava bé. No podia recordar com havia arribat allà. El jove em devia haver vist la pregunta a la cara, perquè jo era incapaç d’accedir a la meva veu.
—El vam recollir d’un bot, mort de gana. El vaixell es deia Lady Vain,
Mentrestant vaig fixar-me en la meva mà, tan remagrida que semblava una bossa de pell plena d’ossos solts, i tot l’assumpte del bot em va tornar a la memòria.
—Prengui’n una mica —va dir, i em va donar una cullerada d’un beuratge escarlata, gelat.
Tenia gust de sang i em va fer sentir més fort.
—Ha tingut sort —va dir— que l’hagi recollit un vaixell amb un metge a bord.
Parlava amb una articulació bavosa, gairebé papissot.
—Quin vaixell és, aquest? —vaig dir lentament, encara ronc del meu llarg silenci.
—És un petit mercant que ve d’Arica i el Callao. No he preguntat mai d’on va sortir en un principi... De la terra d’on venen els bojos al món, suposo. Jo només soc un passatger, d’Arica. L’imbècil del capità, que també és el propietari del vaixell, Davies, es diu, ha perdut el certificat o no sé què. Ja es deu imaginar el tipus d’home... D’entre tots els noms del dimoni ha triat Ipecacuanha per batejar el trasto; ara bé, quan hi ha molt mar i poc vent, es comporta.
(En acabat va tornar el soroll de dalt, un rugit irat i alhora una veu humana. Després una altra veu que deia que s’aturés, «idiota deixat de la mà de Déu».)
—El vam trobar gairebé mort —va dir el meu interlocutor—. Va estar-hi molt a prop, de fet. Però ara li he donat aquest beuratge. El dolor que sent al braç? Injeccions. Ha estat inconscient gairebé trenta hores.
Pensava a poc a poc; ara em despistaven els udols d’uns gossos.
—Podria prendre alguna cosa sòlida? —vaig demanar.
—Gràcies a mi —va dir—. El xai ja està fent xup-xup.
—Sí —vaig assegurar—, de xai me’n podria menjar.
—Però —va dir després d’un moment de dubte— em moro de ganes de saber com va acabar tot sol en aquell bot.
Em va semblar detectar certa sospita en la seva mirada.
—Maleïts udols!
De sobte, va sortir de la cabina i vaig sentir que discutia violentament amb algú que em va semblar que li responia amb un galimaties. Va sonar com si la cosa hagués d’acabar a cops de puny, però vaig pensar que em devia haver confós. Després va cridar els gossos i va tornar a entrar a la cabina.
—I bé? —va dir des de la porta—. Havia començat a explicar-m’ho.
Li vaig dir com em deia, Edward Prendick, i que havia estudiat història natural per combatre l’avorriment de la meva confortable independència econòmica. Semblava que això li interessava.
—Jo també vaig fer ciències. Vaig estudiar biologia a la universitat, ara traient l’ovari d’un cuc de terra, ara la ràdula d’un cargol, sí, aquesta mena de coses. Déu meu, ja fa deu anys! Però digui, digui, parli’m del bot.
Es notava que havia quedat satisfet de la franquesa del meu relat, el qual havia explicat amb frases molt concises per culpa de la terrible feblesa que m’afectava. Quan vaig acabar va tornar a treure el tema de la història natural i els seus estudis de biologia. Es va posar a fer-me moltes preguntes sobre Tottenham Court Road i Gower Street, els barris universitaris.
—Caplatzi encara rutlla? Allò sí que eren botigues!
Era evident que havia estat un estudiant de medicina molt corrent, a la primera de canvi va treure el tema dels music-halls. Em va explicar algunes anècdotes.
—Fa deu anys —va dir— ho vaig deixar tot. Abans em divertia tant! Però vaig fer massa el ruc... Vaig plegar abans dels vint-i-u. Suposo que ara tot deu haver canviat. Haig d’anar a veure què fa l’inútil del cuiner, com li va amb el xai.
Els grunyits de dalt es van reprendre de manera tan sobtada i amb una ira tan salvatge que em van sobresaltar.
—Què és això? —vaig cridar-li, però la porta ja s’havia tancat. Va tornar amb el xai estofat i aquella olor tan apetitosa em va alterar fins al punt que vaig oblidar el soroll pertorbador de la bèstia.
Després d’un dia d’anar alternant menjar i dormir, em vaig trobar prou bé per aixecar-me de la llitera i mirar per l’escotilla; el mar verdós provava de seguir-nos el ritme. Vaig suposar que la goleta corria amb el vent a favor. Montgomery, que és com es deia el jove ros, va tornar a entrar quan ja m’havia llevat i li vaig demanar si tenia res per vestir-me. Em va deixar roba seva perquè es veu que la meva l’havien llençat per la borda. M’anava baldera, ell era més llarguerut. Em va dir, com si fos qualsevol cosa, que el capità era a la seva cabina gairebé pet. Mentre em vestia, li vaig preguntar cap a on es dirigia el vaixell. Em va dir que cap a Hawaii, però que abans l’havia de desembarcar a ell.
—On? —vaig demanar.
—A una illa, és on visc. Encara no té nom, que jo sàpiga.
Se’m va quedar mirant amb el llavi inferior penjant, i de cop va posar tal cara d’estupidesa que vaig veure que el que volia era evitar les meves inquisicions. Vaig tenir la prudència de no preguntar res més.
III
La cara estranya
Vam sortir de la cabina i vam topar-nos amb un home a l’escaleta. Estava d’esquena a nosaltres, obstruint el pas, observant alguna cosa fora de l’escotilla. Vaig poder veure que era un home deforme, baix, ample i matusser, geperut, amb el clatell pelut i el cap enfonsat entre les espatlles. Anava vestit amb una sarja blau fosc i el seu cabell negre era peculiarment gruixut i espès. Vaig sentir que els gossos, encara no els havia pogut veure, grunyien amb fúria, i això va fer recular l’home. Em va tocar la mà que jo havia estirat perquè no em caigués al damunt i es va tombar amb una lleugeresa animal.
Aquella cara negra que de sobte tenia davant meu, d’alguna manera indefinible, em va impactar profundament. Era singularment deforme. La part de la cara li sobresortia tot formant alguna cosa que suggeria un morro, i l’enorme boca entreoberta mostrava unes dents blanques gegantines que no havia vist mai en un humà. Tenia la cua dels ulls sangonosa, el blanc era amb prou feines una vora que envoltava les ninetes color avellana. Una emoció estranya li brillava a la cara.
—Maleït! —va dir Montgomery—. Per què dimonis no surts del mig?
L’home de la cara negra es va fer a un costat sense dir res. Vaig pujar a la coberta però, instintivament, la mirada se m’escapava cap a la seva cara. Montgomery es va quedar quiet al peu de l’escaleta.
—Ja saps que no hi has de fer res, aquí —va dir pausadament—. El teu lloc és allà davant.
L’home de la cara negra es va encongir.
—Ells... és que no m’hi volen —parlava a poc a poc, amb una veu ronca i estrambòtica.
Estava sortint per l’escotilla quan em vaig aturar per mirar enrere, encara colpit sobre manera per la lletjor grotesca d’aquella criatura de cara negra. No havia vist mai unes faccions tan extraordinàriament repulsives, i tot i això, si la contradicció és versemblant, tenia alhora la sensació desconcertant que, d’alguna manera, ja coneixia aquells trets i gestos exactes que ara em sobtaven.