Compartir la vida educa. Agnès Brossa
si planejar un viatge per a les vacances que tindrem; que si visitar un museu cada setmana, perquè si no sembla que no els estimulis prou i potser no tindran res per explicar el dilluns al matí al «bon dia» de l’escola; o que si per les vacances hem d’anar almenys a tres llocs diferents, no fos cas que ens perdéssim res. A vegades, fins i tot es busquen estades temàtiques en hotels o cases especialitzades amb mil i una activitats, que estan molt bé, però que potser, si se n’abusa, no deixen prou espai de tranquil·litat i de comunicació per a la família que potser, i tornem a dir potser, és el que seria més valuós.
Aquesta sobreactivitat frenètica que entre tots hem anat gestant i normalitzant pot deixar els més petits sense temps de qualitat real per fer allò que realment necessiten: estar-se a casa i estar amb els pares. Res més.
Amb l’obligació d’estar-se a casa, la Glòria està molt contenta. «Tinc els papes per a mi.» Ella és d’aquelles que, des de ben petitona, a les 8 del matí ja fa ús del servei de matiners i també es queda al menjador. A la tarda, a les 5 la recullen la cangur o els avis i la porten a les extraescolars: dilluns i dimecres, anglès, dimarts i dijous, dansa. Els divendres van al parc fins que el pare o la mare arriben. Quan tornen a casa normalment ja és més tard de les set del vespre, depenent de si han hagut de fer encàrrecs. Sol banyar-se cap a les vuit, no sopa fins a quarts de nou, i sovint se’n va a dormir a quarts de deu, o més tard. L’endemà, a les set de peus a terra, que comença un nou dia. Els caps de setmana, activitats de nou: compres, sortides, reunions familiars o socials…
Així doncs, no sol arribar a les deu hores de son, quan per la seva edat ella hauria de dormir-ne onze o dotze. Els infants en l’etapa preescolar gasten molta energia durant el dia, aprenen moltes coses, la seva ment està en constant modificació, i necessiten dormir perquè el cervell pugui dur a terme funcions reparadores, pugui posar en funcionament el sistema immunitari (tan important per a la seva salut i per fer front a virus i bacteris), segregui hormones del creixement i s’estableixin connexions neuronals al neocòrtex, que formarà el cervell intel·lectual i l’ajudarà en funcions com la memòria, l’atenció, el llenguatge, el raonament, etc. Si no dormen les hores suficients, l’endemà estaran molt més irritables, tindran mal humor, o poden presentar trastorns de conducta o de concentració, problemes a l’escola… I a llarg termini això també pot afectar el seu creixement físic, amb una baixa estatura, i fins i tot poden desenvolupar menys coeficient intel·lectual i menys salut física. Totes aquestes conseqüències de la manca d’hores de son estan demostrades científicament. Durant el son es posen en marxa moltes funcions reparadores del nostre cervell. Per tant, els infants que dormen bé seran més feliços que els que dormen malament, igual que passa amb els adults.
Reflexionem-hi: cal fer o cal ser-hi?
O totes dues coses. Però ens caldria reflexionar si fer mil activitats no emmascara les dificultats que apareixen en els vincles afectius que mantenim amb els nostres fills. Potser hauríem de vetllar per deixar prou espais de tranquil·litat dins el nucli familiar per poder, simplement, ser-hi, sentir-s’hi acompanyat, cuidat i estimat. I cal que aquesta sobreactivitat no acabi comprometent el tan necessari son nocturn, amb hores de son de qualitat, que per als nens preescolars hauria de començar abans de les nou del vespre (hora en què biològicament el cervell segrega la melatonina, l’hormona que ajuda a agafar el son).
Però tornem a la vinculació afectiva. Diferents estudis sobre els vincles afectius determinen que els models de vincle que estableixen els nadons amb les seves figures d’aferrament, en general les mares i els pares, determinaran sobre manera el tipus de relacions que podran establir amb la resta de persones amb qui tindran vincles i relacions en el futur. Es considera que tenir un lligam segur amb els cuidadors primaris és la base sobre la qual es construiran les futures relacions amb els altres i sobre la qual es formaran l’autopercepció, l’autoestima, la seguretat en un mateix i, fins i tot, la percepció que tindrem del món que ens envolta. Però també s’ha estudiat, i és important, que les mares i els pares solen ser els cuidadors exclusius només en un percentatge molt petit de les societats humanes, i que sovint hi ha diverses persones involucrades en la cura dels nens, que fa que aquests creixin en la confiança en els altres. En aquest sentit, una xarxa estable d’adults pot proporcionar una atenció adequada als infants, i aquesta atenció fins i tot pot tenir avantatges sobre un sistema en què únicament una mare o un pare hagin de satisfer totes les necessitats del nen.
Fetes aquestes reflexions, i tenint en compte la necessitat dels nens i nenes de la cura i les atencions dels seus pares, i de la importància que també vagin ampliant la xarxa de cuidadors amb els quals se sentin segurs, com a famílies hem de vetllar per trobar l’equilibri entre dues posicions: per una banda, una sobreprotecció excessiva, una hiperpaternitat que només provocaria inseguretat en aquests fills, un tancament en el si de la família que generaria moltes pors i ansietats a causa d’una manca de confiança en l’entorn que ens envolta pel fet de no donar espai al nen per entendre que la societat és un espai segur per a ell; i a l’altre extrem, una hiperactivitat i ansietat excessiva per no quedar-nos enrere ni perdre’ns res, que no deixaria espai o oportunitats per a bons moments dins de casa, dins el nucli familiar, i per a la qualitat del temps compartit entre pares i fills.
2
LA MEVA FILLA DE 4 ANYS
S’HA FET GRAN DE COP
La Paula ara juga molt amb la seva germana de 2 anys, la cuida, i ja no es barallen ni en té gelosia, sinó que ha agafat un rol protector.
CRISTINA, mare de la Paula, 4 anys
De la sobreprotecció
com a forma de debilitació
La gana ens espavila. L’ansietat ens fa actuar. I els nens, ja de ben petits, tenen molt clar que quan són a la zona de confort, protegits, o sobreprotegits, es poden relaxar sobre manera perquè el pare, la mare o el cuidador principal els ho faran tot i no els faltarà de res. I si li demanen alguna responsabilitat, se sap amb la seguretat de poder-s’hi negar, de poder protestar, de fer-se el sord, o de fer veure que no és cosa seva. Potser al final hi haurà algun enuig o, fins i tot, alguna repercussió o càstig, però fàcilment l’hi retiraran i allà no haurà passat res. Podrà seguir fent la seva perquè ja hi haurà algú que farà que tot funcioni. Sovint, sap perfectament que, després de posar-li un càstig o de renyar-lo, li faran un sermonet en què els pares li mostraran la seva gran inseguretat i gairebé li demanaran perdó per haver-li exigit alguna cosa (perquè, en el fons, no saben gaire què poden i què no poden demanar-li; quina llàstima que no hagin nascut amb un llibre d’instruccions sota el braç).
Però vet aquí que arriba el confinament. I les coses canvien. Alguns pares teletreballen i d’altres treballen fora de casa. Alguns treballen a l’àmbit sanitari. Aquests viuen en primera persona un drama que a tots ens ha agafat per sorpresa. I aguantar les emocions quan no hi ha ningú amb qui compartir-les, ni trobades amb amics, ni esport, ni un cafè en una terrasseta, és difícil. Les emocions acaben sortint dins el nucli familiar. El plor s’escapa, després d’una jornada de dotze hores vetllant per salvar vides, quan una vida ha marxat després de quaranta dies cuidant-la. I els fills veuen plorar els pares. I pregunten. «Què et passa, mama?» «Mira, filla, avui s’ha mort un senyor que feia dies que estava malalt, i finalment no ha pogut aguantar.» «I estàs trista?» «Sí, filla, estic trista i cansada.» «No et preocupis, mama, jo t’ajudo. Jo recullo les joguines amb la Bruna, i t’ajudo a fer el sopar.» I la Paula va cap a la seva germana de dos anys i, amb tota la paciència del món, li fa de mare: «Vinga, Bruna, que hem de recollir les joguines, que la mare està cansada i ara és hora de banyar-nos i sopar».
La Paula ha crescut molt en els darrers dos mesos de confinament. Ja no protesta mai per fer les coses sola, intenta ajudar la seva mare tant com pot. Juga amb la seva germana en lloc de barallar-s’hi, i la protegeix. Ha après a jugar amb ella i a tenir-hi complicitats en jocs i bromes. La Paula ha crescut molt. Ha après molt.
I