Ara o mai . Xavier Soler
de Ginebra, i veure de quina manera els francesos incorporaven els nous coneixements a la seva feina. També aleshores es va publicar el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, que volia fer inventari de l’estat del nostre territori i en què va participar el nostre departament. En aquells anys vam començar a comprendre la complexitat de tot allò que vam passar a denominar clima global i la dificultat d’establir models fiables de la seva evolució a llarg termini.
Durant el darrer terç del segle XX, que va coincidir amb la meva etapa docent, la transformació del territori va ser una constant a les nostres vides. El paisatge familiar canviava cada dia, i tot s’accelerava a un ritme endimoniat. El nostre país pretenia absorbir-ho tot per instal·lar-se en la modernitat després de tants anys d’autarquia. Els millors camps de conreu eren ocupats per indústries transnacionals que aprofitaven el baix preu de la nostra mà d’obra i ens cedien amablement la seva pol·lució, i el turisme inundava la costa cada estiu com una ameba gegant que augmentava exponencialment la població. Creixíem amb urgències diàries i no existia cap mena de planificació a llarg termini. Com es deia sovint a la universitat: l’únic permanent en aquest país era la provisionalitat.
La major part dels nostres treballs de geologia ambiental ensenyaven les ferides d’un territori cada cop més degradat, un fenomen molt difícil de frenar a causa de la pressió política, però també social. Els nivells d’alteració dels sòls i de contaminació de les aigües superficials i subterrànies començaven a plantejar greus problemes de salubritat. I, tot i així, aquesta realitat no es podia combatre amb accions correctores perquè nosaltres no podíem participar en la presa de decisions sobre el territori. Molts dels nostres treballs ambientals arribaven quan les decisions ja estaven preses d’antuvi. La prioritat era sempre l’aprofitament econòmic o polític, que gairebé sempre caminaven plegats.
Paral·lelament als problemes d’ordenació del territori, era cada cop més evident que estàvem provocant de forma accelerada l’esgotament dels recursos materials i energètics del planeta mitjançant un consum tan abusiu com sovint gratuït, així com una alteració dels mecanismes de regulació del clima que podia arribar a condicionar el futur de la nostra vida sobre la Terra. Però aquests problemes no formaven part de les preocupacions de la ciutadania per raons diverses. En primer lloc, per la dificultat de comprendre el funcionament del nostre planeta i del sistema climàtic; també per la lenta evolució d’aquests canvis en les etapes inicials, però sobretot per la dificultat d’acceptar un fenomen que semblava comprometre el futur de la nostra economia i d’allò que vam batejar com l’estat del benestar.
La manca d’una acció política internacional clara i unànime sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle —com demostraven, una rere l’altra, totes les cimeres sobre el clima— ens ha conduït finalment a una situació d’emergència climàtica que ja està afectant greument el nostre futur immediat. Entendre com funciona la Terra, el seu clima i els humans, és comprendre també la gravetat del problema i la nostra urgència d’actuar. Aquest ha estat el motor que ha impulsat aquest llibre a volar. Explicar de forma senzilla com funciona el nostre planeta i com funciona el nostre cervell, per recuperar la consciència de la nostra vulnerabilitat.
No podem seguir actuant al marge de totes les lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nostre encaix en el medi natural. Hem d’assumir aquesta realitat inexorable amb els menors costos humans possibles, i evolucionar cap a un nou model, promovent el coneixement i utilitzant la ciència en la millor direcció. No tenim cap altra sortida i aquesta és una tasca que haurem de fer plegats. La gravetat de la nostra situació actual hauria de convertir-se en una crida global a la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Encara que no acabem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha viscut la humanitat en tota la seva història. Com es diu en el llibre: ara ja no es tracta d’una revolució social per millorar les condicions de vida, la llibertat o la cultura, es tracta de lluitar per seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes, sense haver d’enfrontar-nos els uns als altres per la supervivència o sense quedar reduïts a un rosari de grups humans testimonials habitant els espais menys afectats de la Terra. Ara o mai.
1
Un planeta blau desconegut
Aquest petit llibre va passar molt de temps hivernant, tal com els ossos a la cova. D’entrada va ser només una acumulació de fulls dispersos en una vella capsa de galetes que amagava en un racó de les golfes de la meva cabana pirinenca, a l’altra banda de la frontera. Allà s’estava la capsa, plena de pols i excrements dels ratpenats que es refugiaven entre les lloses del sostre. Si vius al camp i et cauen del cel uns ratpenats a la teulada, l’últim que has de fer és foragitar-los: vivint amb ratpenats pots estar ben segur que mai no tindràs insectes a casa. Els avantpassats dels ratpenats van ser els primers mamífers que van gosar viure entre els dinosaures, que tenien una vista terrible, i per aconseguir amagar-se dels seus ulls van inventar la vida nocturna orientant-se amb un radar biològic. Encara que sembli una broma de mal gust, amb el coronavirus a l’aguait de les nostres cèl·lules tots nosaltres estem emparentats amb els ratpenats a través d’un llarg camí evolutiu.
Aquest refugi del Pirineu francès va ser un petit miracle. Va néixer per evadir-me d’un excés de civilització i eliminar el greix acumulat al cervell. Un dia vaig parlar amb mi mateix seriosament, cosa que faig molt poques vegades, com potser tu també evites de fer, i simplement em vaig dir que estava en perill. D’aquestes coses un dia o altre te n’adones; el problema és que de seguida les amagues sota un grapat d’urgències, no sigui cas que acabin burxant-te massa la consciència, com la nosa d’una pedra a la sabata.
Aquests avisos solen arribar-me quan em llevo al matí. És increïble la quantitat d’idees que em sorgeixen com un guèiser al cap a aquesta hora primerenca, en què la gent decent de la meva edat aprofita per continuar dormint. Però les coses més importants de l’existència gairebé sempre ens brollen com espurnes fugaces en moments així. Són moments de lucidesa que et permeten mirar-te des de fora, sense la caputxa del fotut egocentrisme que sempre ho embolcalla tot. La felicitat opera d’una manera semblant: de cop i volta s’esvaeix la por i l’ombra de la mort que sempre ens acompanya i, sense cap motiu explicable, et sents immortal.
Vaig passar un any i mig voltant per muntanyes anònimes per localitzar el refugi que havia vist en el meu somni matinal, fins que finalment vaig trobar-lo. Era un vell paller que estava abandonat en un poble perdut del sud del Pirineu francès. Un poble que cavalcava sobre un majestuós rusc de pedres arrossegades per una antiga glacera i que amagava mig centenar de persones i vaques lleteres. Els únics visitants eren uns quants cérvols i guineus mendicants que gosaven baixar de les penyes durant els dies més freds de l’hivern, i algunes gallines que, els dies més assolellats de l’estiu, es passejaven ufanoses pel carrer. I ho feien amb el permís del capellà, que els llançava un grapat de grans de blat de moro a la sortida de la missa de diumenge, a fi que elles també combreguessin.
Sobre les bigues velles del paller d’aquell refugi estimat, que havien sobreviscut bé a les dues grans guerres però havien emmalaltit amb el metà de les vaques, podia veure de nit les estrelles que despuntaven entre les lloses de pissarra, i somiava que la neu cobriria ben aviat, com un bàlsam farinós, tots aquells forats pels quals el fred s’escolava sense pietat. El fred d’algunes nits, molt més cruel que la neu, era simplement una pluja de ganivets esmolats que es clavaven a la pell. El vell termòmetre que havia heretat de la sala noble de la casa del meu pare va marcar una nit olímpica el rècord absolut de 18 graus sota zero. Ara, amb els «creuers de la teva vida» i els «vols d’avió a preu de butaca de cinema», que treballen a favor dels gasos d’efecte hivernacle, anem tots més abrigats i aquests freds medievals semblen oblidats.
Transformar aquell munt de pedres de granit gelades en alguna cosa habitable no va trigar gaire, només un parell d’anys. Treballar amb les mans i el cap, com feia el meu avi amb les botes de vi que venia als indians, sempre m’ha provocat una felicitat directa i elemental, que no sé ben bé com explicar. No em va costar gens fer nous amics: el paisatge de davant de la finestra que canviava cada dia de vestit; el bosc humit ple d’animals ocults, ombres