Poemes de carretera i altres versos. Toni Fontanillas
rel="nofollow" href="#u6b099e5d-e784-5eb6-a92a-9250dab63cb1">POEMA DE CARRETERA 34
INTRODUCCIÓ
Després de l’èxit inesperat de la meva ‘opera prima’ Poemes de la realitat, em vaig veure gairebé obligat, en part pel fet d’haver rebut nombroses peticions dels lectors, i també per motius personals, a escriure un llibre que fos una conseqüència de la història precedent.
Poemes de carretera i altres versos neix amb una voluntat continuista, si bé amb certs matisos, que podreu comprovar en llegir-lo. S’hi continua la sèrie iniciada de poemes de carretera: als 9 del primer llibre se n’hi han afegit 32, fins a arribar en conjunt als 41. A més, altres poemes venen a complementar la història principal. Es tracta d’un conjunt heterogeni, gens convencional.
L’estil de la poesia continua força en la línia vitalista/decadentista de l’obra precedent. Segons el meu criteri, el llibre s’emmarca en un realisme simbolista, tal vegada postmodern, però això ho comentaran millor els crítics literaris.
A mode d’introducció, poca cosa més a dir. Deixem que parli la literatura. Fiqueu-vos dins de la història i gaudiu del llibre. És el meu consell i el meu desig.
Vull dedicar aquest llibre a tots els lectors passats, presents i
futurs de les meves obres, a tots aquells que m’han prestat
el seu suport a les xarxes socials, que han estat molts, i a
la Mary, l’amant fictícia de la veu poètica d’aquest llibre.
ALQUÍMIA
Alquímia en els teus ulls,
en les teves mans,
en la teva veu.
Em propicies reaccions
químiques inversemblants,
combinacions de secrecions
amb expansions exuberants.
Provoquem el pas del dia
a dia a l’eternitat del moment
present. Tal vegada trobem
la pedra filosofal del sentiment.
Tu ets el meu metall pur,
la meva terra rara que,
combinats, em fan esborrar
el pas del temps.
A gran temperatura consumem
la reacció ardent, metall més
pols, unió incandescent.
Alquímia en els teus ulls,
en les teves mans,
en la teva ment.
POEMA DE CARRETERA 10
Caminem per la grava,
encaminats cap a un destí incert.
Ahir érem joves i adolescents,
carregats d’il·lusions i de pors.
L’àrea de servei de l’autopista
ens connecta amb el present.
Tu, jo i la Harley, en un dia tèrbol.
Enfilem el retorn cap a l’asfalt,
la Harley ens parla a brams.
Olor de benzina i sentor d’asfalt,
aquesta és la nostra religió.
M’estrenys amb força l’esquena,
el pit, no saps tot el que sento
per tu i per la Harley, amors
meus indefugibles.
Els rètols de la calçada
circulen amb pressa, s’empenyen.
El vent colpeja els rostres,
encara joves. Som feliços,
encara som feliços.
A Perpinyà ens aturem a fer
sengles roms amb cola,
fumem un parell de cigarretes.
Ja ho tenim tot.
La Harley tremola i nosaltres
enfilem cap al sud.
Algun dia pensarem que
vam ser feliços,
damunt la Harley.
MEDITERRÀNIA SUBJECTIVA
D’un blau marí radiant
la mar s’emmiralla
als ulls del poeta,
d’un blau marí sepulcral.
Exhala, aquesta Mediterrània,
sentors mil·lenàries,
tresors enterrats al ulls
dels cecs coetanis.
Ja els grecs i els fenicis
la salparen, i en el fons,
derelictes hi habiten,
tresors insondables
als ulls del planeta.
Ja el poeta navega
entre mars mil·lenàries
i enceta noves etapes,
entre versos i estepes
mai del tot travessades.
I tu omples l’espai
que tot ho buida,
estimada mar vella,
estimada Mediterrània.
POEMA DE CARRETERA 11
La