Els desperfectes. Irene Pujadas
del 2012 –fa la filla–, tornem d’un dinar a ca la Cinta. Aquí la Cinta ja estava molt malalta. El pare, callat. Em pregunta: Saps qui és la persona que ma germana estima més del món? No t’ho dirà mai: sant Francesc d’Assís. Quina bajanada, diu el pare, però jo el veig que s’aguanta les llàgrimes.
–Sant Francesc d’Haixix –salta l’amic, eufòric, els ulls negats, visiblement ebri–. Però l’edat què et fa? Tou i prudent.
–Calla, home.
–Tardor del 1975 –fa la dona, un cap de gamba als dits–, festejàvem. Sortim del cinema i en Mateu silenciós, i de cop deixa anar: Sort que no vas conèixer l’Annabella. L’interrogo durant dies i es nega a dir res més al respecte. Qui collons és l’Annabella? M’ho he preguntat sempre.
–L’Annabella? No res –sentencia l’amic, i es reomple la copa.
Tots deu s’estan al voltant del moribund una estona més: de tant en tant parlen, de tant en tant callen. Quan els vins es buiden, més que se n’obren, i després apareix vi dolç i pomes al forn, trufes de xocolata, una mousse immensa de pinya tèbia amb canyella. El moscatell els transporta a una anècdota penosa de joventut: en Mateu, amb un tovalló de roba sobre la verga, saltironant per les vinyes d’un amic de la universitat; la família arriba sense avisar i se’l troben en pilotes. D’aquí a la visita de sa germana a Berlín, el mes que ell va treballar-hi, quan ella encara vivia: la Cinta!, un brindis per l’actual Cinta morta i un brindis per l’antiga Cinta viva. Del vi a la visita i als atacs colèrics cap al fill, un debat obert: si tothom creu que té raó, qui té raó? Qui sap què és el que et convé? Què atorga l’edat?, etcètera. Les trufes s’acaben. Les llengües repassen els dits. Mentre n’escruten els fets i les intencions, les cagades i els encerts, el mort mor del tot. No saben si ha finit mentre l’adulaven o el criticaven. Sigui com vulgui: està fet. És així com han acomiadat el cos viu d’en Mateu i un per un saluden el mort. Un brindis pel Mateu mort! S’aixequen dels seus llocs, estrenyen mans, tusten espatlles, abracen troncs i apilen les restes de menjar en una sola safata, i les reparteixen perquè cadascun se’n pugui endur a casa.
ELS MERCENARIS
Em fa la impressió –va dir la instructora Joliu mentre inclinava el cul sobre la taula de la sala– que molt sovint us han recomanat que mireu endins –va obrir la boca i, amb les dues mans, va fer com si s’empassés vòmit–. Potser fins i tot us han dit que havíeu –va aixecar-se, cames separades, el tronc recte i els braços formant un angle de noranta graus amb l’esquena– de fer estiraments. Perquè és dins, molt endins, en l’inconscient –la instructora Joliu anava movent el tronc a esquerra i dreta, la punta de les mans tocant la punta dels peus– on trobareu el material. A les coves més pregones de la vostra infantesa, això mateix –va posar-se dreta com un pal i va inclinar la cama esquerra enrere i el cos endavant, mantenint l’equilibri–. Als desitjos terribles i humaníssims que poblen el vostre inconscient –va fer el mateix amb la cama dreta–. No fora! No fora –va fer un gest d’espantar ocells, xut xut, després va recollir-se i encorbar-se, talment li haguessin pessigat l’amor propi–; sinó en la delicadesa preciosa dels vostres cossets de porcellana. Vet-ho aquí, però: tenim coses a amagar.
Si no hagués estat la professora, l’alumnat se l’hauria mirat igualment. La instructora Joliu acariciava les branques de les ulleres i estudiava la llista d’assistents; els ulls llegien un nom i escrutaven la sala, així múltiples vegades. Llavors va manar el següent: Aixequeu-vos, i l’alumnat va obeir-la. Voleu ser lliures o voleu diners? La classe va mantenir el silenci; alguns van dubtar de si s’havien equivocat de curs, d’altres pensaven què s’esperava d’ells, d’altres ponderaven si serien titllats d’idealistes, de pesseters, de naïfs, de narcisistes. Un noi va dir «lliures» amb un fil de veu de pardal –havia escrit el nom del seminari dalt del full i l’havia subratllat; era diligent i introvertit però, dins del seu cos, la passió per les lletres brillava i pesava com un robí. Voleu formar part d’una potència europea?, va cridar la instructora Joliu, que ara es passejava entre els escriptoris. Duia unes botes militars i caminava com si guardés sentiments estrangulats a les cuixes. Sou camperols o sou mercenaris? A què heu vingut? Vet-ho aquí: aquí no hem vingut a meditar.
La instructora Joliu va adreçar-se a la multitud, que, apocada, mantenia el cos tens al costat de les taules. Piqueu els punys al pit, va cridar, i recordeu: teniu gana. Els alumnes es miraven els uns als altres i complien ordres tímidament. Va ser un cop molt fluix, amb prou feines va sentir-se. Si algú vol marxar –la instructora Joliu repassava la llista de noms i guipava les cares– que ho faci ara. Una noia pàl·lida va agafar la bossa i va esmunyir-se per la porta –componia poemes en heptasíl·labs i les nits de lluna plena sentia una comunió simpàtica amb els astres; no creia en el llenguatge bèl·lic; la immensitat i la nostra situació dins de la immensitat: barrinava sobre qüestions d’aquesta mena. La instructora Joliu va continuar: cares rectes, ulls tancats! Som a finals de febrer del 1507 i heu de decidir si marxeu de la vall de Sihl, a Suïssa, i embarqueu al front. On és el front? A la frontera del ducat de Milà. Tindreu piques i alabardes, us pagaran per doblegar les entranyes de l’enemic. A les ordres de qui? De Lluís XII, rei de França i duc de Bretanya. Vosaltres qui sou? No sou ningú. Continuem.
Heus aquí el vostre dilema: voleu menjar i voleu proveir la vostra gent, va dir la instructora Joliu. Ara bé –va aixecar el dit índex ben amunt–, ara bé: no voleu dinyar-la. La resta de camperols de la vostra vall s’està apuntant a l’exèrcit de mercenaris. Feina assegurada, diuen. Maten a canvi d’un sou i maten bé, coordinats, entre amics: formació en columna, disciplina i diligència. El teu país mantindrà la neutralitat gràcies al salari dels seus morts. Què vols fer, tu?, va preguntar la instructora Joliu a una noia que seia a segona fila, l’esquena encorbada en forma de C, una C perfecta. Mantenir-te en llibertat amb unes condicions pèssimes o arriscar la psique i el físic per quatre xavos? Tens gana! T’avorreixes tant. Ets l’home i ets el proveïdor, o això t’han dit i això t’ha tocat. Vols un contracte.
La instructora Joliu va seguir caminant, sala amunt, sala avall. M’importa, la batalla?, va preguntar a una alumna que prenia apunts. La noia va fer que no i va dir: T’importa el que passa pel nostre cap, el dilema en què ens trobem, el conflicte ètic. M’importa tot!, va respondre la instructora Joliu, i va aixecar els dos braços. Tot és important! El que veieu, el que vestiu, el que mengeu. M’importa el que corre pel vostre caparró desesperat, va dir la instructora Joliu i va tustar-se la testa. On teniu les mans? A les butxaques, a la cintura, al front? Teniu gana, teniu son! Voleu lluitar o no voleu lluitar? Què veieu per la finestra? Els vostres veïns estan batallant a les ordres de França. Alguns han tornat alcohòlics, perduts, sense cames. Riuen a destemps. Tu has sentit històries. La teva dona ha sentit històries. Joves que s’emborratxen a la taverna, diners que apareixen a les butxaques i de cop t’envien al front, no pots negar-t’hi. La vostra dona no diu res. Els fills volen menjar. Aquesta és la vostra gran por: la gana, després la mort. Vet-ho aquí: sou humans i esteu enfangats de problemes.
Vull una història de dues o tres pàgines protagonitzada per aquest camperol, dona o fills. El que vull –la instructora Joliu va fer un gest de flor que s’obre– és que sortiu dels vostres cossets de porcellana i entreu en aquest cos altre: escruteu-ne l’interior, absorbiu-ne els dilemes, llegiu, disfresseu-vos. Vull que degolleu cossos i partiu budells si creieu que això és el que toca fer. Vull que us amagueu i ploreu desconsolats, que robeu menjar i sigueu la vergonya del poble o no, o el seu orgull. Vull que parleu amb els bojos, els que han tornat, els qui se’n vanten. Vet-ho aquí: quin és el preu de viure? Ho discutim dimarts que ve. La instructora Joliu descansa el cul sobre una taula. A les següents sessions, per exemple: persones abduïdes per extraterrestres, les peripècies del bufó Triboulet a la cort de Francesc I de França, senyores internades per histèria, Margaret Thatcher, Kathleen Cleaver, senyores que busquen un marit ric; en definitiva: el que vulgui i el que se m’acudeixi.
RECORDO LA FANNY
Recordo