Religions, espiritualitat i valors. Francesc Torralba Rosselló
identitat i, a la vegada, experimentar la consciència de ser-hi. L’autoconsciència existencial s’articula en tres moments: la consciència del passat (abans del meu naixement no hi era), la del futur (després de la meva mort no hi seré) i, finalment, la del present, la consciència de ser ara i aquí (hic et nunc), que condueix a viure i a gaudir del present amb la màxima intensitat, amb plena presència.
Escriu la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum (2011) a propòsit de l’esperit:
Per a molta gent, la paraula esperit té connotacions religioses, i jo no tinc cap intenció d’insistir-hi ni de rebutjar-les: cada persona pot sentir-les o ignorar-les. Ara bé, sí que vull insistir en allò que volien dir Tagore i Alcott quan feien servir aquesta paraula, és a dir, en les facultats del pensament i la imaginació que ens fan humans i que enriqueixen les nostres relacions humanes, diferents de les de simple ús i manipulació. Quan ens trobem en societat, si no hem après a veure’ns tant a nosaltres com als altres d’aquesta manera, imaginant-nos mútuament amb les facultats del pensament i l’emoció, la democràcia està abocada al fracàs, perquè es construeix sobre el respecte i la preocupació, que, al seu torn, es basen en la capacitat de veure els altres com a éssers humans i no com a simples objectes.
Segons aquesta pensadora, reconeguda amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials el 2012, l’esperit es vincula a la facultat de pensar i d’imaginar, que són activitats determinants per a la democràcia. Al seu entendre, les humanitats tenen com a comesa precisament desenvolupar i conrear aquestes capacitats humanes que són especialment necessàries per conservar el nivell de civilització al qual hem arribat.
A la seva tesi doctoral, Anna Giesenberg (2007) defineix l’espiritualitat com una dimensió innata de la persona, com la cura o la consciència del món, com el sentit de la compassió cap al món i cap a tots els éssers que l’habiten i susciten la nostra admiració. En aquest sentit, allò propi d’un ésser humà espiritualment sensible és tenir cura del món, practicar allò que la filòsofa jueva Hannah Arendt anomena cura mundi.
En aquesta definició s’hi inclouen una sèrie d’elements que no estan renyits amb les altres definicions suara comentades. Segons aquesta investigadora, l’espiritualitat és una disposició universal en tot ésser humà que, per esdevenir plena, requereix una paidéia i un entorn adequat que permeti estimular-la.
Una persona espiritualment sensible és compassiva, oberta, conscient de si mateixa i del seu present. És un ésser humà que té capacitat d’admirar-se i de meravellar-se de la naturalesa.
Aquesta capacitat és l’origen de la interrogació, i la interrogació activa la recerca i el desenvolupament de la ciència i de la filosofia. Recordem allò que Aristòtil afirma en la Metafísica: els homes van començar a filosofar moguts per l’admiració. En efecte, l’admiració activa la pregunta i la pregunta activa el pensament; però l’admiració neix del sentiment d’estranyesa que causa el món quan es contempla com un tot i quan es confronta al propi jo.
Tal vegada, la millor definició d’espiritualitat que integra les diverses nocions breument exposades més amunt és aquesta de Steve Nolan, Philip Saltmarsh i Carlo Leget (2011):
L’espiritualitat és una dimensió dinàmica de la vida humana que fa referència a la manera a través de la qual la persona experimenta, expressa o indaga el sentit de la seva existència; la manera com es relaciona amb el moment present i amb si mateixa, amb els altres, amb la naturalesa, amb Déu i amb allò que és significatiu o sagrat.
Aquesta definició inclou la recerca del sentit, la consciència d’un mateix i la vinculació amb l’entorn, amb el propi jo i amb la realitat fonamental. Subratllem l’aspecte dinàmic que s’atribueix a l’espiritualitat. Massa sovint s’entén l’espiritualitat humana d’una manera ahistòrica i fixa, quan, de fet, és una dimensió dinàmica que canvia i experimenta transformacions al llarg del periple vital de la persona.
No es pot concebre l’espiritualitat com una substància separada, com una entitat aïllada del cos i de les seves necessitats, sinó en íntima relació amb totes les dimensions fonamentals de la persona: la corporal, la psíquica (mental i emocional, conscient i inconscient) i la social. Les quatre dimensions de l’estructura humana estan implicades mútuament, de tal manera que la vida espiritual experimenta una evolució en el decurs dels anys i una alteració a causa de la influència de les altres tres dimensions.
Entesa en un sentit ampli, hi ha una íntima relació entre espiritualitat i qualitat humana. Tal com la concebem, l’espiritualitat degudament conreada permet desenvolupar una existència humana de més qualitat, més profunda i autèntica, atès que potencia el coneixement i la consciència d’un mateix; la relació fluida amb els altres, propis i estranys, i el sentit de pertinença al tot i de compassió envers tots els éssers. És normal, doncs, que la formació de l’espiritualitat interessi les autoritats educatives dels països més desenvolupats del món (Torralba, 2012a).
Segons J. Collet i M. Fernández (2007, 29), «la qualitat humana és una expressió que fa referència a una manera de ser humans, és a dir, a una matriu conductual impregnada per un determinat conjunt de valors que es consideren humanitzadors, i aquests poden canviar substancialment al llarg de la història, ja que depenen dels contextos en els quals s’inscriuen».
Segons aquests autors (Collet & Fernández, 2007, 46), «una persona amb qualitat humana és aquella que la seva manera d’“estar al món” és tractant els altres com a fins i no com a mitjans, amb capacitat d’empatia i de solidaritat envers terceres persones i amb un gran respecte tant per ella mateixa, com pels altres, com per l’entorn en el qual viu, entenent aquest tant en la seva vessant més física (territori, paisatge urbà i medi ambient), com en la seva part més social i cultural i en la part més transcendental, és a dir, universos simbòlics, religió».
La qualitat humana depèn, doncs, de la correlació creativa de tres factors: el respecte, la integritat i la coherència. Entesa així, hi ha una correlació íntima entre espiritualitat i qualitat. L’espiritualitat és, al capdavall, una manera d’estar en el món, una modalitat d’existència (per dir-ho amb paraules de Søren Kierkegaard), un mode d’exercir l’ofici de ser persona que és beneficiós no només per a un mateix, sinó també per al conjunt social.
El respecte a tots els éssers, la solidaritat total, la compassió universal i la capacitat de meravellar-se són valors que brollen del conreu de l’espiritualitat i que introdueixen qualitat a la vida humana.
1.2 La religiositat
Massa sovint s’identifica directament l’espiritualitat amb la religiositat, tot i que evoquen idees distintes.
Farra (1998), per exemple, fa una distinció entre els dos conceptes. Segons ell, l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser, una qualitat inherent a tot ésser humà, mentre que la religiositat té a veure amb l’obrar, amb l’acció.
Aquest investigador entén la qüestió a partir de cercles concèntrics. El primer cercle, comú a tot ésser humà, és el de l’espiritualitat; el segon és el de la religiositat, que inclou pràctiques com ara l’oració, els rituals i la celebració, i, finalment, hi ha el tercer, que és el sentit de pertinença a una determinada confessió, allò que podem denominar confessionalitat.
Segons aquesta distinció, l’espiritualitat és el més comú i més nuclear de tot ésser humà, mentre que la religiositat depèn totalment dels entorns, dels contextos, de les tradicions rebudes i de les mediacions heretades. El conreu d’aquesta religiositat no comporta necessàriament un creixement de la consciència personal ni del sentit de pertinença al tot, i tampoc en deriva un increment del sentit de solidaritat ni de la compassió universal.
La religiositat és plural, com plurals són les cultures i les tradicions humanes. Hi ha espiritualitat sense religiositat i també pot haver-hi una religiositat sense un desenvolupament espiritual.
Segons aquest autor, la recerca de sentit, que és l’activitat més pròpia de