Ambient territori i paisatge. Ramon Folcha

      Barcelona, 2016

      Crèdits

      La col·lecció Observatori dels

      Valors és una iniciativa de la

      Fundació Carulla i la

      Càtedra LideratgeS i Governança

      Democràtica d’ESADE

      1a edició: octubre de 2016

      © Del text: Ramon Folch i Josepa Bru

      © D’aquesta edició:

      Editorial Barcino SA

      Acàcies núm. 15

      08027 Barcelona

       www.editorialbarcino.cat

      Coordinació editorial

      Jordi Quer i Alba Vinyes

      Correcció d’originals

      Maria Cabrera

      Disseny de la col·lecció

      Jordi Casas

      ISBN: 978-84-7226-811-1

      Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

      Advertiment legal: són

      rigorosament prohibides, sense

      l’autorització dels titulars del

      copyright, la reproducció total

      o parcial d’aquesta obra per

      qualsevol procediment,

      incloent-hi la reprografia i el

      tractament informàtic.

      Dedicatòria

      A Fernando González Bernáldez,

      avançat hermeneuta del paisatge,

      in memoriam

      Entradeta

      Todo necio confunde valor y precio

      ANTONIO MACHADO

      «Proverbios y cantares», LXVIII. Campos de Castilla (1917)

      El problema no és el problema, sinó la nostra actitud davant del problema

      JACK SPARROW (TED ELLIOTT & TERRY ROSSIO)

      Pirates del Carib (2004-2017)

      Pròleg

      Goso posar els meus mots al davant –segons l’etimologia de pròleg– d’aquells que ofereixen els autors en el llibre, molt més per honorar i agrair el gest amistós del seu encàrrec que per convenciment de poder-hi aportar algun valor rellevant. Amb tot, el neguit per la gosadia d’haver acceptat la invitació aviat troba consol a gaudir del viu interès i sentir l’atracció de la lectura, que no para de suggerir-me idees amb les quals dialogar des d’aquesta posició regalada de privilegi.

      Els autors han encarat el repte d’escriure sobre un tema tan aparentment eteri i subtil com els valors, però no en abstracte, sinó referits a un altre tema complex, que és tan material, omnipresent i vast com el territori i la seva expressió perceptible, el paisatge. El viatge entre els dos extrems, l’espiritual i el material, el cobreixen eficaçment i àgilment, però no pas amb celeritat, sinó amb intensitat, sense deixar res per verd, valgui la dita també per la connotació ecològica, que tanta importància té en el llibre –o, per ser més exactes, socioecològica, que és el terme que Ramon Folch adopta com a definidor de la seva principal ocupació professional, i que té l’avantatge, entre d’altres de més científics, de connectar netament amb el de la geògrafa Josepa Bru. El resultat de la seva col·laboració, des d’instàncies alhora diferents i properes, és un llibre en què es trenen de forma sòlida perspectives múltiples, en un exercici excepcional –per bo i per infreqüent– de transversalitat intel·lectual.

      Em consta, per feliç experiència personal, que tant en Ramon com la Josepa, cadascú per la seva banda, ja havien incorporat de fa temps el «gen transdisciplinari»; el resultat, en compartir un mateix projecte, no es queda en una suma respectable però modesta, sinó que assoleix una multiplicació veritable i fecunda. Aquesta és una primera nota de valoració que em permeto de fer de l’interès del llibre. Perquè no és només un llibre de tarannà naturalista, ni socioecològic, ni geogràfic, ni ètic, ni estètic, ni literari, ni econòmic, ni polític, sinó tots això alhora i de forma harmònica, no amuntegada com en un magatzem, ni tampoc a l’estil d’un patchwork de juxtaposicions més o menys equilibrades en la diversitat. És una fusió constant de saviesa integrada, nodrida amb ingredients dels diferents tarannàs esmentats, però de percepció conjunta completament unitària.

      En llegir-lo, s’hi troben moltíssimes expressions que, una per una, serien bones mostres sintètiques, com microcosmos o condensacions del conjunt, d’aquest resultat que, sense deixar de ser unitari, revela la pluralitat de perspectives perfectament articulades i fins i tot fusionades. Triar-ne una és difícil i fins i tot una mica injust, de tantes de bones com n’hi ha, però encara seria més injust no triar-ne cap; perquè una funció del pròleg, de les diverses que solen esperar-se’n, és anticipar amb algun petit tast el gust i l’interès del conjunt que espera a qui es disposa a la lectura. En trio, doncs, una, trobada gairebé a la meitat exacta del text, que diu:

      «El món camina vers una insosteniblitat creixent. Una insostenibilitat social, una insostenibilitat econòmica, una insostenibilitat ambiental. O sigui: una insostenibilitat política (...). La insostenibilitat que ens angoixa a la primeria del segle XXI és la insostenibilitat de la pràctica política, mancada d’un sistema de valors que ens permeti gestionar el present i encarar el futur amb un mínim de solvència.»

      Parem atenció al que podríem anomenar «mots clau» del fragment, que són gairebé tots, d’altra banda, i que ho són també del llibre. Són, ni més ni menys: món, insostenibilitat(s), pràctica política, valors, present, futur, solvència. És a dir, un material conceptualment de pes –en el sentit més positiu del terme–, valent, fins i tot ambiciós. Tot i que el fragment conté de forma ben explícita un diagnòstic pessimista –«insostenibilitat que ens angoixa»–, voldria remarcar que no representa que tot el llibre sigui un plany general, un rèquiem desconsolat. El llibre no és pessimista en absolut, però tampoc és banalment optimista; tant el pessimisme com l’optimisme són predisposicions –prejudicis?– de l’ànim que tenen el problema que són molt poc «científiques», en el sentit que responen més a una actitud fideista –«creure» més en el mal o en el bé futurs– que a un coneixement crític resultat de bones anàlisis, ponderacions precises, proves sòlides. En canvi, són aquestes darreres qualitats de procediment esmentades les que amaren i configuren l’esperit del llibre. I és que el procediment, el camí, el mètode –etimològicament, com se sap, ‘camí a través del qual’– és l’ànima de la ciència, és la ciència mateixa. I la base científica del llibre, amb un gran suport bibliogràfic, és indiscutible, brillant; però no es conforma amb la clàssica exposició descriptivista, positivista, de perfils i tons suposadament neutrals, sinó que, com els antics grecs creadors de l’esperit científic –d’Anaximandre a Aristòtil, per dir-ne només dos–, ambicionen comprendre, apreciar i comprometre’s eticopolíticament amb objectius valuosos deduïts d’allò que estudien. El secret és que ells encara integraven en un de sol el coneixement que avui, en molts casos, apareix tràgicament escindit entre el que es coneix com a «ciència» i el que es coneix com a «filosofia». Doncs bé, en el text citat, de seguida s’intueix que sota la diagnosi d’insostenibilitat glateixen –ho puc ben assegurar– una pila de ponderacions i debats estrictament científics, carregats a més d’anàlisis històriques de la constitució i l’evolució dels diversos conceptes principals, consciència d’historicitat que multiplica el valor de qualsevol ciència.

      Però, a més, en el breu text citat s’apel·la als registres social, econòmic i ambiental, que, com