Ambient territori i paisatge. Ramon Folcha
de Catalunya ha marcat com un dels deu eixos del full de ruta CATPAISATGE-2020(5) el de «viure i produir en un entorn de qualitat». Volem insistir una i altra vegada en el fet que la qualitat no s’ha de circumscriure a uns quants paisatges de valor excepcional, sinó que s’ha de reflectir en els paisatges de la vida quotidiana. No només hem de viure, sinó que també hem de produir en un entorn de qualitat.
I per aconseguir-ho calen valors, i calen llibres que ens expliquin aquests valors, com que el que ara presentem. El tàndem Ramon Folch-Josepa Bru ha aconseguit escriure una obra amena i profunda alhora, plaent i rigorosa, amb una sàvia ironia que, a voltes, desperta en el lector un somriure còmplice. Una obra científica capaç d’entendre la vàlua immensa –també econòmica– dels intangibles i dels imaginaris.
Joan Nogué
Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona
Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya
1 Escrita originalment en francès l’any 1966, l’obra es publicà en català vint-i-dos anys més tard.
2 Idea de l’escriptor Oriol Vergés, aquesta col·lecció va ser publicada per Editorial Tàber (Barcelona) i en van ser els principals autors el fotògraf Ton Sirera i l’escriptor Josep Vallverdú, que van signar vuit dels deu volums; dels altres dos, un contenia textos de Josep Vicente i fotos de Ferran Bosch, i l’altre el va signar sencer Jordi Verrié. Va donar lloc a una exposició promoguda pel Museu d’Art Jaume Morera (Lleida, març-juny 2011) i per Arts Santa Mònica (Barcelona, gener-abril 2012), amb la col·laboració de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (vegeu Nogué, 2011).
3 Vegeu <http://www.gencat.cat/mediamb/publicacions/monografies/conveni_europeu_ paisatge.pdf>.
4 Vegeu <http://www.catpaisatge.net/cat/observatori.php>
5 Vegeu <http://www.catpaisatge.net/cat/observatori_2020.php>
Consideracions preliminars
Tres passions, simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l’ànsia d’amor, la cerca del coneixement i una insuportable pietat pel sofriment de la humanitat. Aquestes tres passions, com grans vendavals, m’han dut d’una banda a l’altra, per una ruta canviant, sobre un profund oceà d’angoixa, arran mateix de la desesperació.
Bertrand Russell
The Autobiography of Bertrand Russell (1967-69)
L’imperi dels valors és un constructe laboriós que contraria la tendència de la condició humana. Per defecte, s’instal·la la llei de la selva, que és una forma metafòrica d’expressar la lluita per la supervivència individual. Els valors són referents convencionals emanats de la reflexió, no de l’instint. El progrés humà és una història de lent desplaçament de les estratègies individuals en favor de les col·lectives, d’acord amb una matriu de valors canviant. L’ecologia moderna mostra que les espècies capaces d’adoptar aquesta política per una feliç circumstància abúlica o per una proacció deliberada, com seria el cas excepcional de la humana, tenen èxit evolutiu. Els individus, aleshores, es beneficien del triomf de la col·lectivitat, en contra del que, en aparença, els podia fer creure la contrariació dels impulsos individuals.
Ha costat molt d’entendre-ho. El pensament filosòfic fa segles que conclou la conveniència de definir i d’acollir-se –o de sotmetre’s...– a uns valors determinats, per raons, en el fons, bàsicament especulatives. El molt més recent pensament científic –que és una forma moderna de pensament filosòfic, al capdavall– corrobora la conveniència d’aquesta manera de procedir d’acord amb el bon fi funcional que té la mesura. En tot cas, aquests valors moralment elevats i operativament eficaços no s’imposen sense esforç, perquè no són tendencials en els atavismes biològics. Aquest llibre reflexiona sobre aquestes coses, justament.
Seguint el plantejament de la col·lecció, i fent confiança generosa a la nostra suposada experiència professional, se’ns ha proposat d’escriure sobre paisatge i valors, dos conceptes prou complexos per si sols; en considerar-los conjuntament, configuren un panorama d’abordatge no gens senzill. Especialment quan partim de la consciència que, en els darrers anys, i només limitant-nos al context cultural català, s’ha escrit molt sobre paisatge des de diverses disciplines i camps d’aplicació. Això fa que el nostre esforç, més que centrar-se en l’aportació d’encara més informació, hagi gravitat sobre l’enrobustiment del punt de vista. En efecte, ens hem esmerçat a bastir coneixement coherent i articulat per tal d’avançar en la comprensió del paisatge com a fet material i com a fenomen cultural.
D’altra banda, la proliferació i la disseminació de treballs –que esdevenen matèria indiferenciada en la xarxa, i cada cop més també en el paper– produeix un vertigen creixent a l’hora d’abordar quasi qualsevol tema. Massa sovint, l’abundància de treballs sembla obligar a la reiteració de continguts. Es diria que la diversitat desbordant fa oblidar la necessària tasca de depuració. Pensem que no ha de ser així: el mèrit radica en la destil·lació atenta, no en la torrentada cornucòpica. Hem procurat considerar tota la bibliografia disponible, però no la repercutim mecànicament en el lector.
El text present es configura a partir d’algunes línies de força argumentatives que mereixen un breu comentari. En primer lloc, es planteja la distinció entre valors i valoracions. Mentre que els valors són abstraccions complexes que fonamenten sistemes ideològics o esquemes culturals que actuen en les persones de manera més o menys inconscient, les valoracions constitueixen accions d’atribució explícita de valor a éssers, objectes o esdeveniments. Podem assumir que els valors pertanyen al terreny de la reflexió filosòfica, entesa en un sentit ampli, aplicable a la reflexió sobre el sentit de la ideologia en la cultura, mentre que les valoracions tenen un component important de caràcter tècnic, metodològic o processal que escau més al terreny de les tecnociències, enteses igualment en un sentit mot ampli, identificable amb l’esforç d’estandardització del coneixement.
Això no vol dir que els valors considerats per les valoritzacions siguin ens objectius, és a dir, sotmesos a un procés explícit d’anàlisi hermenèutica, cultural i històrica. En alguns casos, ni tan sols estan justificats, en la mesura que per als subjectes avaluadors actuen axiomàticament. De fet, així és com funcionem les persones quan en les nostres converses quotidianes emetem a tort i a dret «judicis de valor» –valoracions, en definitiva– de la manera més irreflexiva. En el terreny públic, i recolzades en una gran infraestructura tècnica i científica, cada dia tenim exemples de valoracions econòmiques –normalment fetes per prescriptors de prestigi indemostrat, per cert– que són preses com a referent pretesament objectiu per diagnosticar la salut de les economies dels estats; valoracions que es fonamenten en els valors inconfessos d’un capitalisme rapinyaire i èticament reprovable. De tot plegat no se’n desprèn que les valoracions siguin intrínsecament deshonestes. Bé que èticament compromeses i científicament arriscades, són legitimes i, sobretot, necessàries. Les valoracions aplicades al territori i al paisatge, justament, constitueixen un exemple cabal d’aquesta necessitat compromesa i indefugible.
La raresa és una circumstància que intervé poderosament, potser no en la jerarquització dels valors, però sí en la de les valoracions. La simple condició de ‘rar’ comporta sovint el caràcter perceptiu de ‘valuós’. Als mercats, les rareses es paguen