Ambient territori i paisatge. Ramon Folcha
l’actitud amb la qual contemplem els quadres de paisatges i la manera com habitualment ens col·loquem davant els paisatges o les vistes a les quals donem valor estètic: les expressions «sembla un quadre» o «sembla una postal» són prou eloqüents. Diguem de passada que els enquadraments fotogràfics, fixats en les postals i en les fotos dels catàlegs de viatges o en els nostres propis àlbums de fotos, constitueixen una versió moderna i estandarditzada dels quadres de paisatges, a més de configurar, juntament amb les imatges filmades, un imaginari col·lectiu del qual ens ocuparem més endavant.
Convinguem, doncs, que el paisatge correspon a la imatge o fesomia d’un fragment de territori. De fet, més enllà del significat, l’etimologia de la paraula paisatge en la major part de llengües europees reflecteix aquesta vinculació amb el territori. El prefix land- de les llengües germàniques (landscape, Landschaft, landschap...) o la partícula pais- de les llatines (paisatge, paisaje, paysage, paesaggio...) fan referència a un territori singular, identificable i delimitable. D’aquí la vinculació que s’estableix, no només entre paisatge i territori, sinó també, i de manera encara més concreta, entre paisatge i «lloc». En paraules del geògraf Joan Nogué (2010): «Els llocs són els punts que estructuren l’espai geogràfic, que el cohesionen i li donen sentit. No són simples localitzacions [...]. Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim i els omplim de significació.»
El tema ha estat tractat a bastament per l’ecòleg Fernando González Bernáldez (1981; 1985; 2011, apartat «Paisajes canónicos»). Fa notar la naturalesa més o menys antròpica dels paisatges que contemplem i, especialment, la manera sovint no premeditada amb què s’han anant configurant: «Només una ínfima part del nostre paisatge és el resultat d’un paisatgisme ‘voluntari’, fet de forma intencionada i conscient per a la promoció de característiques estètiques i visuals.» En efecte, la gran majoria dels paisatges no responen a cap propòsit previ, i menys encara a una intenció estètica deliberada. Són el resultat d’intervencions funcionals orientades a un millor aprofitament del territori. Per «crear» llocs i paisatges no cal ni tan sols intervenir-hi materialment, n’hi ha prou a projectar-hi significat a fi que s’integrin en l’imaginari paisatgístic col·lectiu. Els paisatges són expressió del territori i, alhora, per la singularitat i la dimensió cultural i emocional, elements essencials de la configuració dels llocs. Per tot plegat, en definitiva, el paisatge és el consecutiu, no il·latiu, aspecte no premeditat del territori.
Un cas paisatgístic particular seria el del mar. El paisatge marí és un no-paisatge. El mar té història, però a penes memòria, perquè es desfà constantment en l’horitzontalitat resilient. El mar reflecteix les condicions ambientals del moment, que esborra de seguida del registre perceptiu per raó de la seva deliqüescent inconsistència paisatgística: després de la tempesta, torna la calma. Com a màxim, són els fons marins –que ja no són el mar, sinó la terra submergida– o bé els humans que exerceixen de mariners o de pescadors, qui conserva els records i els registres històrics, és a dir, la memòria. Per descomptat que en la composició de les aigües poden rastrejar-se una infinitat de dades històriques reveladores, però això ens situa en un pla perceptiu diferent del pròpiament paisatgístic. El mar, un dels paisatges pictòrics més apreciats, és un no-paisatge socioecològic. En el millor dels casos, és un paisatge efímer, invariablement substituït per ell mateix sota un altre aspecte, a cada segon.
1.4.2 Del paisatge al paisatge passant pel territori(14)
Al principi va ser el paisatge. Van ser diferents paisatges, en realitat. En efecte, hi ha hagut una llarga seqüència de paisatges preantròpics (és a dir, anteriors a l’aparició dels humans), deliciosament recreats, amb més o menys fortuna, en representacions fascinants. «Paisatge del Carbonífer», diu el cartellet museístic sota un diorama inquietant ple d’enormes falgueres que regalimen humitat. «Paisatge del Juràssic», diu un altre en què diversos dinosaures s’esbatussen. Tots aquests quadres són evocacions del paisatge d’abans del paisatge. Paisatges de territoris que, d’acord amb les actuals convencions, no eren tals territoris, en la mesura que no hi havia hagut encara aprehensió ni regiment humans. Però eren paisatges, composicions espacials d’aquelles realitats extintes.
Després van venir els paisatges d’ara. Vam aprendre a valorar-los gràcies a mirades exquisides, necessàriament «de lletres», ja que a la ciència experimental li faltaven encara alguns segles de cocció. Paisatges antropitzats, vistos i descrits pels clàssics, resumibles en qualsevol apunt infantil espontani: una casa, un camí, un camp i un bosc. Ara els nens s’han tornat estadísticament urbans i dibuixen altres coses, però en el fons és el mateix: una casa, un carrer, diversos cotxes, una fàbrica... Com hem vist, amb el Renaixement, el paisatge europeu entra en l’art, indici d’un interès territorial incipient. Després va arribar el frenesí geogràfic i la descoberta de mons intactes, cosa que va portar el gust per l’escenografia paisatgística. D’aquesta manera, el paisatge esdevingué un objectiu pictòric grandiloqüent.
Fins que vam rescatar el paisatge quotidià. Fins que vam veure el paisatge com a algorisme, no només com postal. Aleshores ens vam adonar que el paisatge és l’aspecte del territori, la façana de la realitat. Així va néixer una nova idea del paisatge expressable en llenguatge parametritzat. Territori i paisatge esdevingueren conceptes correlatius: el territori, un sistema; el paisatge, un algorisme. Tot això construït sobre una matriu biofísica consistent, sense la preexistència de la qual estaríem parlant de virtualitats.
Per a la majoria dels estudiosos del tema, el territori és l’espai conformat pels humans, percebut en termes de paisatge. Geògrafs i naturalistes diversos han assimilat sovint territori a matriu biofísica o, com a màxim, a matriu ecològica; relliscada desitjablement corregible i en tot cas menor que la dels seus oponents dialèctics –o simplement competidors gremials–, els quals tendeixen a ignorar l’existència, o almenys el pes, d’aquestes matrius. O sigui, no hi ha pròpiament territori sense transformació antròpica, però menys encara sense matriu subjacent. Sobre la matriu (clima, substrat, sòl, relleu, hidrografia, vegetació, fauna...), hi opera la capacitat transformadora humana –que, de fet, no passa de manifestació sofisticada d’aquesta mateixa matriu, però val més no perdre’s en subtileses– i conforma un espai territorial. Un espai sotmès a múltiples usos (extractius, agrícoles, residencials, industrials, viaris) que justament per això diversifica fins al deliri l’aspecte o, el que és el mateix, multiplica els paisatges.
1.4.3 El paisatge algorísmic
Els paisatges contemporanis de la majoria dels països –en tot cas, de la totalitat dels països industrialitzats– són paisatges construïts. El procés s’inicià molts segles enrere, de la mà de les transformacions introduïdes per l’activitat agrícola i ramadera. Modernament s’ha arribat a nivells molt avançats en aquest procés de construcció del paisatge mitjançant la presència dominant d’edificis i infraestructures. Aquesta construcció de paisatge edificat és un element capital de la reflexió socioecològica moderna, però no ha de fer perdre de vista el procés secular de construcció paisatgística no edificativa dut a terme pel món rural tradicional i, actualment, per l’activitat agropecuària de caràcter industrial.
Hom pot parlar de paisatge tropical o de paisatge medioeuropeu sabent que darrere aquestes locucions es compendia molta informació climàtica, edàfica –i àdhuc geològica–, biològica i antropològica, és a dir, històrica, agronòmica, urbanística, social i política. És per això que expressions com «paisatge anglès» són menys frívoles que no poden semblar, perquè al darrere s’hi parapeten el clima medioeuropeu i atlàntic, els boscos planocaducifolis, els relleus suaus i la continuïtat de la catifa vegetal –elements que signifiquen escàs risc d’erosió hídrica indesitjada i productivitat forestal i agropecuària elevades–, és a dir, l’agricultura extensiva de vegetals herbacis no irrigats, els prats amb closes i també les carreteres estretes i resseguides per tanques, les casetes amb teulades a dues aigües i tota la filosofia socioeconòmica que es deriva d’una forma ancestral d’explotació d’aquest espai, amb manors i cacera de la guineu inclosos.
Més encara. Darrere d’aquesta