Crònica. Volum III. Miquel Parets
1646 (MNA, vol. XIV, p. 163).
19. bestart: llegiu «bastard».
20. L’actual carrer de Basea.
21. L’actual baixada de Caçador.
22. treni: ‘trienni’.
23. Gispert d’Amat, de l’orde de Sant Benet, fou abat mitrat del monestir gironí de Sant Pere de Galligants entre 1639 i 1644. Arran de la seva participació en la conspiració antifrancesa fou empresonat el 6 de març de 1646. Unes setmanes abans (el 20 de febrer), el senyor de Champagne havia comunicat oficialment al consistori de la Diputació la detenció de Gispert d’Amat, que fou traslladat al castell de Salses; tanmateix, aconseguí escapar i, a final de 1646, era a l’Aragó.
24. Miquel Soler, abat de Sant Pau del Camp.
25. breu: ‘document pontifici’.
26. Hipòlita d’Aragó, muller de Ramon Desplà, baró d’Albi, «una bella dama aragonesa, separada del seu marit català, i resident a Barcelona», segons informa J. Sanabre, La acción de Francia..., op. cit., p. 670.
27. Abans de marxar, però, va voler deixar molt clar que, essent aragonesa, no tenia cap altre lligam amb Catalunya que els interessos del seu marit, que no eren els seus, i que, per tant, acceptava el càstig a títol d’enemiga, però de cap manera en concepte de traïdora.
28. Tanmateix, segons Josep Sanabre, el desterrament de Vicenç Magarola es produí el juliol de 1642, La acción de Francia..., op. cit., p. 215.
29. Llorenç Ronis, cavaller, que també fou desterrat. La seva casa havia estat assaltada el 9 de juny de 1640 pels amotinats.
30. Josep Massana, conseller terç al juny de 1640.
31. Rafael Roure, conseller quart al març de 1626.
32. Ramon Roger, mercader i ciutadà de Barcelona, que tenia l’ofici dels ploms del General. Fou desinsaculat del llibre de l’ànima del General acusat de crim de lesa majestat (DGC, vol. VI, p. 152).
33. Gabriel Sancana, paraire, fou desinsaculat de la bossa del Consell de Cent. Vegeu el Registre de Deliberacions de 1646, ff. 136-140, reproduït als apèndixs del MNA, vol. XIV, p. 542.
34. avien: al ms. «avin».
35. El diputat eclesiàstic Gispert d’Amat, abat de Sant Pere de Galligants, fou traslladat al castell de Salses, com hem dit més amunt.
36. Al ms. s’ha deixat un espai en blanc per al nom. El sagristà i canonge d’Urgell Bartomeu Viver substituí formalment Gispert d’Amat com a diputat eclesiàstic el dia 6 d’abril de 1646.
37. Es refereix a Pere de Rocabertí, germà de Ramon Dalmau de Rocabertí, tercer comte de Peralada.
38. Contravenint les ordres de les autoritats franceses, el capítol de Barcelona havia donat possessió d’un canonicat a Pere de Rocabertí, el qual havia aconseguit el benefici capitular per mediació del rei d’Espanya i gràcies a les gestions del seu germà, Ramon Dalmau de Rocabertí, comte de Peralada i notori exiliat filipista. La intervenció autoritària del virrei Harcourt en aquest assumpte provocà una crisi política a la capital del Principat, car el Consell de Cent i la Diputació se solidaritzaren amb el capítol i s’obrí un debat jurídic amb ambaixades, publicació de fullets i amenaces canòniques.
39. envià: al ms. «enviar», amb la erra ratllada.
40. vedell: llegiu «bidell».
41. Miquel Joan Osona.
42. Miquel Taverner.
43. Ramon Coll.
44. Gènova i Roma foren els principals destins dels filipistes desterrats per l’administració francesa; vegeu Antoni Simon i Tarrés, «Los desterrados catalanes en Italia durante la Guerra de Separación de Cataluña (1640-1652)», Investigaciones Históricas, 33 (2013), pp. 89-105. Per argumentar l’expulsió dels canonges Osona, Taverner i Coll efectuada pel virrei Harcourt, fra Francesc Fornés, membre del cercle de Pèire de Marca, va predicar i publicar el Sermón que predicó el reverendíssimo padre fray Francisco Fornés, guardián del collegio de San Buenaventura en la festividad de S. Juan E. en la Iglesia del Convento de San Francisco de Barcelona, 1645, dedicado a D. Enrique de Lorena, conde de Harcourt, virrey de Cataluña, Barcelona, vídua Matevat, 1646.
45. Bonet o barret baix, de base rodona i damunt quadradenc amb quatre becs, propi dels clergues.
46. acorregut: ‘avergonyit’ (cast. acorrido).
47. Davant les repetides vulneracions de les lleis civils i canòniques perpetrades per l’administració francesa, i davant els tropells de tota mena comesos pels exèrcits del rei cristianíssim, molts membres de l’estament eclesiàstic es convertiren, ja a mitjans dels anys quaranta, en una veritable oposició a la dominació francesa. El poder de la institució eclesiàstica va passar així a convertir-se, per al govern de París, en un problema tant o més considerable que les institucions mateixes del Principat. L’obra de J. Sanabre, La acción de Francia..., op. cit., n’ofereix molts testimonis.
[9.] De com tornaren a enviar enbaxador en París per lo negossi de les paus
Avent tornat de la siutat de Monster1 —que és allà en Alemanya—, que era la siutat a ont se tractaven les paus, lo qual hi avien enviat primera vegada, com en l’altro llibre està dit, lo senyor regent Fontanella, lo qual hi estigué més de un any, y no avent pogut clòurer ninguna cosa y estar les coses de