Problemes de gènere. Judith Butler
com es fa de vegades), sinó demostrar que el coneixement naturalitzat del gènere opera com a circumscripció preventiva i violenta de la realitat. En la mesura que les normes de gènere (dimorfisme ideal, complementarietat heterosexual dels cossos, ideals i regles sobre la masculinitat i la feminitat adequades i inadequades, moltes de les quals estan permeades per codis racials de puresa i tabús contra el mestissatge) estableixen el que serà i no serà intel·ligiblement humà, el que es considerarà i no es considerarà real, estableixen el camp ontològic en què es pot donar una expressió legítima als cossos. Si hi ha una tasca normativa positiva a Problemes de gènere, és insistir en l’extensió d’aquesta legitimitat a cossos que s’han considerat falsos, irreals i inintel·ligibles. El drag és un exemple que pretén demostrar que la realitat no és tan fixa com generalment suposem que és. L’objectiu de l’exemple és exposar la manca de solidesa de la realitat de gènere per contrarestar la violència que exerceixen les normes de gènere.
En aquest text, com en altres llocs, he intentat entendre quina pot ser l’agència política, ja que no es pot aïllar de les dinàmiques de poder en què es forja. La iterabilitat de la performativitat és una teoria de l’agència, que no pot rebutjar el poder com a condició de la seva pròpia possibilitat. Aquest text no explica prou la performativitat en termes de les seves dimensions socials, psíquiques, corporals i temporals. En certa manera, el treball continuat per aclarir-ho, en resposta a nombroses crítiques excel·lents, guia la majoria de les meves publicacions posteriors.
Al llarg d’aquesta darrera dècada han sorgit altres preocupacions sobre el text, i he intentat respondre-hi a través de diverses publicacions. Sobre l’estat de la materialitat del cos, he ofert una reconsideració i una revisió de les meves opinions a Bodies that Matter. Sobre la qüestió de la necessitat de la categoria «dones» per a l’anàlisi feminista, he revisat i ampliat les meves opinions a «Contingent Foundations», que es troba al volum que vaig coeditar amb Joan W. Scott, Feminists Theorize the Political (Routledge, 1993), i a Feminist Contentions (Routledge, 1995), d’autoria col·lectiva.
No crec que el postestructuralisme comporti la mort de l’escriptura autobiogràfica, però sí que crida l’atenció sobre la dificultat del jo per expressar-se a través del llenguatge que té disponible, perquè aquest jo que llegiu és en part conseqüència de la gramàtica que regula la disponibilitat de les persones al llenguatge. No estic fora del llenguatge que m’estructura, però tampoc em determina el llenguatge que fa possible aquest «jo». Aquest és el problema de l’autoexpressió, tal com l’entenc. El que vol dir és que no em rebeu mai a mi a banda de la gramàtica que estableix la meva disponibilitat per a vosaltres. Si tracto aquesta gramàtica com a pel·lúcida, deixo de cridar l’atenció precisament sobre aquesta esfera del llenguatge que estableix i desestableix la intel·ligibilitat, i això seria precisament frustrar el meu propi projecte tal com us l’he descrit aquí. No intento ser difícil, sinó només cridar l’atenció sobre una dificultat sense la qual no hi pot aparèixer cap jo.
Aquesta dificultat adquireix una dimensió específica quan s’aborda des d’una perspectiva psicoanalítica. En els meus esforços per comprendre l’opacitat del jo en el llenguatge, m’he dedicat cada vegada més a la psicoanàlisi des de la publicació de Problemes de gènere. L’esforç habitual de polaritzar la teoria de la psique amb la teoria del poder em sembla contraproduent, perquè una part del que és més opressiu de les formes socials de gènere són les dificultats psíquiques que produeixen. He tractat de considerar les maneres en què Foucault i la psicoanàlisi es podrien pensar conjuntament a The Psychic Life of Power. També he utilitzat la psicoanàlisi per frenar el voluntarisme recurrent de la meva visió de la performativitat sense minar així una teoria més general de l’agència. Problemes de gènere de vegades es llegeix com si el gènere fos simplement una invenció pròpia o com si el significat psíquic d’una presentació de gènere es pogués llegir directament des de la seva superfície. Amb el temps ha calgut refinar tots dos postulats. A més, la meva teoria de vegades divaga entre entendre la performativitat com a lingüística i considerar-la teatral. He arribat a pensar que totes dues coses estan relacionades invariablement, quiasmàticament, i que una reconsideració de l’acte de parla com a exemple de poder invariablement crida l’atenció tant en la seva dimensió teatral com lingüística. A Excitable Speech, intentava demostrar que l’acte de parla és performatiu (i, per tant, és teatral, es presenta a un públic, està subjecte a interpretació) i és alhora lingüístic, induint un conjunt d’efectes a través de la seva relació implícita amb les convencions lingüístiques. Si ens preguntem com es relaciona una teoria lingüística de l’acte de parla amb els gestos corporals, només cal considerar que la parla en si és un acte corporal amb conseqüències lingüístiques específiques. Per tant, la parla no pertany exclusivament ni a la presentació corporal ni al llenguatge, i la seva condició de paraula i fet és necessàriament ambigua. Aquesta ambigüitat té conseqüències per a la pràctica de sortir de l’armari, per al poder insurreccional de l’acte de parla, per al llenguatge com a condició tant de la seducció corporal com de l’amenaça de dany.
Si hagués de reescriure aquest llibre en les circumstàncies actuals, hi inclouria una discussió sobre el fet transgènere i la intersexualitat, la manera com funciona el dimorfisme de gènere ideal en tots dos tipus de discursos, les diferents relacions amb la intervenció quirúrgica que mantenen aquestes preocupacions relacionades. També hi inclouria una discussió sobre la sexualitat racialitzada i, concretament, sobre com els tabús contra el mestissatge (i la romantització de l’intercanvi sexual entre races) són essencials per a les formes naturalitzades i desnaturalitzades que adopta el gènere. Continuo tenint l’esperança d’una coalició de minories sexuals que transcendirà les categories simples d’identitat, que rebutjarà que s’esborri la bisexualitat, que lluitarà contra la violència imposada per les normes corporals restrictives i la dissiparà. M’agradaria que aquesta coalició es basés en la irreductible complexitat de la sexualitat i en com està implicada en diverses dinàmiques de poder discursiu i institucional, i que ningú corregués a reduir el poder a la jerarquia i a rebutjar-ne les dimensions polítiques productives. Tot i que crec que aconseguir el reconeixement, per la pròpia condició de minoria sexual, és una tasca difícil dins dels discursos imperants de la llei, la política i el llenguatge, continuo considerant que arribar-hi és una necessitat per a la supervivència. La mobilització de categories identitàries a efectes de politització continua estant sempre sota l’amenaça de la possibilitat que la identitat esdevingui un instrument del poder al qual s’oposa. Aquesta no és raó suficient per no utilitzar la identitat, ni per no deixar-se utilitzar per la identitat. No hi ha cap posició política purificada de poder, i potser aquesta impuresa és la que produeix l’agència i la possible interrupció i reversió dels règims reguladors. Els qui són considerats irreals, tanmateix, prenen possessió del que és real, una presa de possessió que passa en comú, i aquesta sorpresa performativa produeix una inestabilitat vital. Aquest llibre està escrit, per tant, com a part de la vida cultural d’una lluita col·lectiva que ha tingut, i continuarà tenint, un cert èxit a l’hora d’augmentar les possibilitats d’una vida vivible per a qui viu, o intenta viure, als marges sexuals.15
JUDITH BUTLER
Berkeley, Califòrnia Juny de 1999
Prefaci (1990)
Els debats feministes actuals sobre què significa el gènere porten contínuament a una certa sensació de problemàtica, com si la indeterminació del gènere pogués acabar culminant en el fracàs del feminisme. Potser la problematització no ha de carregar necessàriament un valor tan negatiu. En el discurs dominant de la meva infantesa, crear problemes era una cosa que no havies de fer mai precisament perquè podia portar-te problemes. La rebel·lió i la seva repressió semblaven atrapades en els mateixos termes, un fenomen que va fer sorgir la meva primera visió crítica dels estratagemes subtils del poder: la llei imperant t’amenaçava amb problemes, fins i tot de portar-te problemes, tot per evitar-te problemes. Per tant, vaig concloure que els problemes són inevitables i que l’objectiu havia de ser