La ciutat sense veïns. Andreu Merino
per fomentar l’habitatge públic, de moviments dels fons voltor, de canvis legislatius… Però cal més context, més periodisme i més mètode per endreçar-ho tot plegat. Per posar les coses a lloc i buscar l’arrel del conflicte amb una mirada compromesa i, alhora, fonamentada. És impossible afrontar bé el problema sense un retrat acurat.
Abans de la pandèmia, el preu mitjà del lloguer a Barcelona havia superat ja els 1.000 euros. L’habitatge digne és un dret que la sacralitzada Constitució espanyola reconeix de forma explícita i que afronta la contradicció d’estar sotmès a les lleis del mercat i a una especulació que els darrers anys ha estat salvatge. Les escasses mesures que s’han pres per posar-hi solució han estat massa prudents o purament cosmètiques. Els decrets de la Generalitat i les mesures dels grans ajuntaments, sovint voluntaristes i directament relacionades amb la pressió del moviment per l’habitatge, han topat amb la legislació estatal i amb una Justícia que ens ha acostumat a dubtar poc quan s’ha de triar entre qui pateix i qui fa patir. Que no guanyin els segons és l’excepció. Les llacunes legals, quan hi són, es resolen normalment a favor dels grans propietaris i en contra de qui pitjor s’ho passa.
Com deia, el preu del lloguer, i també el de l’habitatge en propietat, està directament vinculat a l’evolució de l’economia global, a la salut del sistema capitalista. Segons dades de la Generalitat, el 2008, en el zenit de la bombolla immobiliària, a la capital catalana la mitjana del lloguer era de 813 euros. La crisi va marcar un descens fins als 682 l’any 2013. El 2018 ja érem als 930 i pujant. És un «fenomen» molt barceloní, però no només: la més barata d’entre les grans ciutats era Manresa, amb 432 euros de mitjana.
D’acord que som davant un problema global i que no és nou. Fa cent cinquanta anys a la Comuna de París van començar a posar-hi fil a l’agulla pel preu poc assequible de l’habitatge, però els catalans hi hem posat tant com hem pogut per accentuar-lo encara més els darrers anys: una orgia hipotecària que va sobreendeutar les famílies primer, convertir després els bancs i les caixes en grans tenidors, i finalment donar entrada a fons voltor; un parc públic d’habitatge que representa un testimonial 2 % de l’oferta; l’increment de les desigualtats com a comú denominador de la crisi financera de 2008 i de la pandèmica actual; un marc legal que ha liberalitzat el sòl i l’accés a l’habitatge, i un model productiu que ha prioritzat el turisme, una indústria depredadora que ha gentrificat les nostres ciutats. El que abans era comú —pagar-se un pis amb una pensió o amb una feina de vuit hores— ara sovint no ho és.
El drama és cada dia al carrer. A Ciutat Meridiana, coneguda com a Vila Desnonament, sí, però també en barris de classe mitjana o en persones grans que havien estat benestants. No és només una qüestió de famílies «desestructurades», amb problemes o poc formals, tal com ens volen fer creure algunes campanyes polítiques i mediàtiques.
És evident que les institucions han d’abordar el problema per fer valdre el dret a un habitatge digne. I que d’aquesta situació el periodisme n’ha d’ensenyar les conseqüències en forma de cares. Però sobretot les seves causes. D’això va aquest llibre quan, a partir de casos concrets, fa la feina d’obrir el focus. En això ha consistit també la trajectòria periodística d’Andreu Merino els darrers anys, que he tingut la sort de compartir en el dia a dia.
Al nostre país molt pocs admeten ser «de dretes». A l’hora d’autoubicar-se a les enquestes guanya l’esquerra. La de la «dreta» és una etiqueta que sempre es va associar al franquisme i que tradicionalment només el PP, poc popular a Catalunya, havia acceptat sense manies. Cap dels darrers presidents de la Generalitat, alcaldes de Barcelona o presidents de les diputacions ha estat insensible a la problemàtica de l’habitatge, com tampoc al fracàs escolar o al drama dels refugiats. No és, però, qüestió de si el problema interpel·la o de si es pren alguna cosa per fer-lo menys dolorós.
El debat és entre l’aproximació caritativa o política a l’assumpte. Si les administracions es queden només en l’escuma —que pot ser dramàtica però també fotogènica— de les llastimoses conseqüències, o bé se n’ataca l’arrel i les causes, i s’opta per promoure solucions estructurals pròpies d’un país que valgui la pena.
Aquest llibre convida a prendre el segon camí i ho fa amb un tarannà que és clau en la nostra feina, en la nostra vocació. Andreu Merino és un periodista compromès, desproveït de cinisme i valent perquè fiscalitza com cal i sense concessions a qui té a la seva disposició més mecanismes per modificar la realitat a favor del seu interès econòmic o corporatiu.
Exercir el periodisme de forma compromesa i a favor de tenir més drets i no pas menys no vol dir guardar al calaix la visió crítica, el rigor, el contrast i l’exigència amb tots els implicats perquè ens diguin que «la causa» ho demana i que toca mirar cap a una altra banda. Desconfieu del periodisme que només es preocupa de ser asèptic perquè és el que sovint acaba sent innocu, i també de l’activisme que el perverteix valent-se dels seus recursos i potencialitats mentre n’obvia el mètode, la independència o l’honestedat, contraforts de la credibilitat periodística. En aquest llibre hi trobareu un equilibri necessari i enriquidor; és barnilaire a cor què vols.
Introducció.
Una ciutat de primera divisió
—Espera’t aquí, que de seguida t’atendrà.
Desenes de treballadors omplen unes oficines prefabricades, penjats del telèfon mentre intenten fer realitat la venda d’alguna casa. L’empresa ha crescut tant que molts dels empleats gairebé es toquen colze amb colze amb el company del costat. Viuen pendents de la pròxima trucada i estan repartits per l’oficina en funció de l’àrea geogràfica de la ciutat de què s’han d’encarregar. A les parets hi ha missatges motivacionals per fer la jornada més suportable.
—Ja veuràs que en sap un munt i s’explica superbé —insisteix el col·laborador abans que el cap aparegui.
De seguida em fan passar dins un despatx. Una sala de reunions amb una taula gran i allargada de fusta fosca rodejada de cadires molt còmodes. Per la porta de darrere apareix el cap. Un home a mig camí de la joventut i la mitjana edat nascut en un poble de Catalunya i que té a les mans el timó d’una de les immobiliàries amb més volum de negoci de tot l’Estat. A ell li agrada definir-se com a emprenedor. És el chief executive officer (CEO) de l’empresa. Ara està de moda dir-ho en anglès però és el que tota la vida ha estat un cap. El que mana, vaja.
—Tu vius de lloguer o t’has comprat un pis? —pregunta.
Per al CEO, el lloguer no té sentit i assegura que això a la llarga s’acabarà demostrant.
—Per què anar pagant cada mes per una cosa que mai serà teva? —es pregunta.
Ho diu amb un somriure de qui està convençut que té raó i amb una mirada seductora de qui no dubta que acabarà tancant un pacte.
Segons ell, l’habitatge és la pedra angular del full de ruta de qualsevol administració. També a Barcelona. La capital catalana ha de «decidir», assegura, si vol ser una ciutat de primera divisió. I les polítiques d’habitatge seran claus a l’hora de coneixe’n la resposta. El CEO insisteix en la necessitat de seguir el camí de Londres. I què ha de passar perquè això sigui així? Molt senzill: cal aconseguir que el màxim nombre possible d’empreses de capital estranger aterrin a la ciutat. Si ho fan, hi portaran milers d’executius, que viuran a Barcelona de manera temporal o permanent. I és aquí on comença a girar la roda.
—Aquests executius podran pagar molt més per un pis al centre de la ciutat.
Però què passa amb la gent que hi viu ara?
—La gent s’ha de ficar al cap que viure aquí no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma de Gramenet.
Parla de la perifèria amb el somriure de qui pensa que està explicant una obvietat. Els dos primers botons oberts de la camisa i el braç recolzat al respatller de la cadira,