Lletres de batalla de la València medieval. AAVV

       Directors de la col·lecció

       Antoni Furió i Enric Guinot

       © Vicent Pons Alós, 2021

       © D’aquesta edició:

       Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2021

       Universitat de València, 2021

      Disseny de la col·lecció: J.P.

       Il·lustració de la coberta:

      Detall del Retaule de Santa Creu (princ. s. XV),

      atribuït a Miquel Alcanyís.

      Museu de Belles Arts de València

       Coordinació editorial: Maite Simón

       Correcció: Elvira Iñigo

       Maquetació: Inmaculada Mesa

       ISBN (AVL): 978-84-482-6593-9

       ISBN (UV): 978-84-9134-837-5

       Edició digital

       ISBN: 978-84-9134-838-2 (ePub)

       ISBN: 978-84-9134-839-9 (PDF)

       Al professor Josep Trenchs i Òdena, in memoriam

      Mossén Crespí Valdaura e lo fill de mossén Vidal de Blanes, los pus pacífichs cavalés del regne, per hun poch de terme de sos lochs vengueren a gran congoxa, que los jurats de València ni altres gens no·ls pogueren concordar. De què lo senyor rey los asignà camp de batalla en la ciutat de Çaragoça per al dia de Aparici, a la qual jornada foren los dits cavalés, e lo senyor rey los poroguà per al dia de sant Johan. E per a la jornada foren los dits cavalés ab molta puxança, e foren en Navarra, hon lo dit senyor rey los asignà lo camp, e lo senyor rey los porogà fins que fos en València e hun mes aprés. E de aquí avant no sé què feren.

      Melcior MIRALLES,

      Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim

       Introducció

Lluís Crespí de Valldaura i Francesc Berenguer de Blanes, prototips de cavallers medievals que viuen les aventures de l’heroi de les novel·les de cavalleria, són alhora figures de transició entre l’època medieval i el Renaixement. A l’un i a l’altre els veurem participar tant en justes i certàmens poètics com en batalles a ultrança. Ambdós comparteixen ascendents de la vella noblesa catalana i dels nous llinatges de mercaders i ciutadans de l’oligarquia valenciana.¹ L’un i l’altre redacten amb una escriptura indiferenciada elemental de base els seus diaris i «llibres de compte e rahó»,² i tenen a les seues biblioteques obres com els Facta et dicta memorabilia de Valeri Màxim, la Fiametta de Boccacio o les Epístoles de Sèneca.³

Les concessions de la jurisdicció total atorgades per Alfons el Magnànim i per Joan II als respectius senyors no sols disminuïren el poder fàctic i econòmic de les ciutats reials i les seues oligarquies, que tenien jurisdicció sobre tot el seu terme general, sinó que comportaren una redistribució de l’espai amb l’amollonament dels termes particulars de cada senyoriu.⁴ En 1462 Joan II concedeix a Lluís Crespí de Valldaura la jurisdicció total, civil i criminal, mer i mixt imperi sobre el seu lloc de Sumacàrcer, que el seu pare Guillem Crespí havia comprat en 1433 a Isabel Pardo, vídua de Guillem Galceran de la Serra. Situat al terme general de Xàtiva, l’esmentat privilegi va conduir a un primer conflicte amb Francesc Berenguer Vidal de Blanes, senyor del veí lloc de Cotes.

El desencadenant de la batalla fou la pretensió d’ambdós cavallers de tenir els drets de pastura —emprius— d’una ampla zona fronterera entre Sumacàrcer i Cotes. Com era costum en matèria d’emprius, Crespí i Blanes acudeixen en primera instància a la jurisdicció ordinària i al tribunal especial dels jurats de València.⁵ El 8 de gener de 1462 el rei els ordenà firmar «pau i tregua».⁶ Però, el 2 d’abril de 1462, Francesc Berenguer de Blanes remet una «lletra de requesta o deseiximent a ultrança» a Lluís Crespí en què, després d’indicar que «si vós voldreu dir que los moros de Cotes no sien en posseció de ampriar e no agen ampriat e acostumat de ampriar en lo terme de Sumacarse, a vós dich que mentiu e mentreu», el desafiava a la batalla, deixant a les seues mans, com era norma als tractats de cavalleria, l’elecció d’armes, jutge i plaça.⁷

      Crespí contestà a Blanes el 6 d’abril que elegia com a jutge Joan II, rei d’Aragó, i per armes:

a cavall ab arnés de cama e de cuixa, de pes de quinze lliures, acostumat de portar en guerra, sens nenguna maestria, falda e gocets de malla, segons és acostumat de portar en guerra, cuyraça blanca de açer de pes de vint-e-dos lliures, sens scarcelles e ab rest, acostumades de portar en guerra, guallardets, canons e guardes de pes de nou lliures e mija, guans de acer sens guarda ne vayrescut ne altra maestria, de pes de tres lliures, cabacet e bavera de pes de dotze lliures e miga, dues spases cascú, la una de cinch palms e mig, copagorja de dos palms e mig del cap fins a la punta, una lança de larch de quatorze palms cascú ab lo ferre de migana gruxa de una natura de fust e lo ferre de córrer puntes sens neguna maestria ab rest de cuyro e dos palms de la coha, e los caballs encubertats ab cubertes de brúffol ab fancalets acostumats de portar en guerra e testera de acer sens neguna maestria, sella de cosser acerada segons és acostumat portar en guerra, ab lo arçó de davant de hun palm de alt e hun palm e una mà de ample, streps delligats, sens neguna manera de altres armes en les persones nostres ne en los cavalls.⁸

      Les cartes foren remeses de l’un a l’altre mitjançant trompetes i procuradors, bé entregades personalment o bé amb una còpia de la missiva clavada a la porta de la casa. Altres còpies foren col·locades en llocs públics, com la Llotja o les portes de la ciutat, i cadascun dels actes era registrat per notaris.