Comptes pendents. Vivian Gornick
el treu de polleguera considerablement. Devastat pel conflicte intern que pateix, en William s’enganxa amb la Lily per no res, a l’instant es penedeix del seu mal comportament i llavors li torna a pujar la sang al cap. «Se’n va penedir, li va fer un petó i la va consolar, [però] al vespre, després de sopar, dret a la catifa mentre ella seia al sofà, tenia la sensació que l’odiava».
La mare es queda garratibada quan veu què li passa a en William –així l’hi sembla a ella, que és una cosa que li passa a ell, com en una tragèdia grega. «Ella va atiar el foc. El cor li pesava més que mai». Ella mateixa s’havia acabat casant per pura atracció sexual, però la mena de desesperació que causa el seu poder esclavitzador –una desesperació crua, franca, incontrolada– la seva generació no l’havia vist mai. De seguida en reconeix la força destructiva.
En William tampoc triga a adonar-se’n. El desig que li desperta la Lily li fa fàstic: l’humilia i el fa actuar d’una manera que ell menysprea. Sap que la Lily no és culpable de res més que de ser ella mateixa, i malgrat això no pot estar-se de culpar-la de la seva pròpia misèria. En un atac de desesperació que és incapaç de controlar, crida a la seva mare horripilada que, si ell es morís, la Lily l’oblidaria en pocs mesos, de tan superficial com és.
Passió, passió, passió: dura, vil, destructiva, ni sensual, ni romàntica, tan sols –com me’n podia oblidar– passió efervescent que és més semblant a la guerra que a l’amor, la cruesa que hi ha darrere de les ganes de l’èxtasi sexual, la profunditat de l’angoixa, la por de la ruïna, la conseqüència del que mai pot desfer-se. És una mirada descarnada i sense compassió la que hi ha aquí sobre el preu que podia exigir el desig sexual fa cent anys. Sense escapatòria possible, com ara llegeixo a Sons and lovers, em vaig trobar recordant totes aquelles novel·les mediocres sobre el matrimoni que escrivia en aquella època H. G. Wells, novel·les on sovint el mateix conflicte és el pinyol de la història: un noi de classe treballadora que vol prosperar en el món, però mentrestant es mor de ganes de tenir una vida sexual i es convenç a si mateix de casar-se amb la primera noia que vulgui allitar-se amb ell a canvi de casar-s’hi. Invariablement, el protagonista d’aquestes novel·les se sent fatal per haver-se enredat en aquell matrimoni, però aquesta sensació terrible es veu sobrepassada pel desig incontestable. És una situació que Wells coneix perfectament; qualsevol lector entén de què parla, però la seva escriptura no pretén fer-nos sentir l’angoixa intrínseca a la situació. És en Lawrence, amb quatre pàgines agudes sobre en William i la Lily, que el tema agafa una vida plena. En William és molt més com els protagonistes de Wells que com el seu germà Paul, però és quan parla d’ell que Lawrence ens esgarrifa perquè el que veu en ell ho veu pertot i en qualsevol.
Afortunadament per al llibre, en William mor poc després de la visita problemàtica de Nadal i a en Paul li tocarà resoldre-ho tot. És a través seu que Lawrence investigarà exactament quanta devoció per la carn o l’esperit es requereix per abordar el que ara veig com el tema subjacent de Sons and lovers: com construir un jo de dalt a baix.
Pobra Miriam –i, altre cop, d’això no me’n recordava gens ni mica–, quina repassada que rep en aquest llibre. Ella també es mor de ganes de tenir una vida real, que li permeti experimentar la seva identitat. La Miriam té setze anys quan es coneixen amb en Paul, té els ulls marrons, els cabells negres i rinxolats, és preciosa i té inclinacions religioses perquè –com ha estat per a milions de dones abans i després– és l’únic text que té a l’abast per escapar-se de la claustrofòbia sòrdida d’una existència amb l’horitzó enganxat als nassos. Lawrence veu clarament la situació, però –com que s’identifica tant amb el seu protagonista– no és capaç de donar-li a ella la simpatia que faria que el seu personatge tingués el pes que ell necessitaria que tingués. Així que ens la pinta així:
[Ella era com] aquelles dones que duen la religió al cor com un tresor, la respiren pels narius i contemplen la vida sencera a través d’aquesta boirina . . . S’estremia i s’apassionava quan un sol ponent espectacular cremava el cel de l’oest . . . o quan seia sola al seu dormitori i nevava. Això era vida per a ella. Pel que fa a la resta, feinejava per casa, . . . s’estremia, angoixada, de la vulgaritat de les altres noies del cor i de la veu ordinària del capellà . . . [i] els seus germans els considerava uns males bèsties . . . Detestava la feina de porquera. Volia que se la tingués en consideració. Volia aprendre . . . Si pogués llegir, veuria el món amb uns altres ulls i un respecte més profund . . . La seva bellesa –de persona tímida, ferrenya i d’una sensibilitat agitada– li semblava no res. Fins i tot la seva ànima . . . no li era prou. Li calia alguna cosa que reforcés el seu orgull, perquè se sentia diferent dels altres.
Aquest sentiment de diferència de la Miriam és, per a Lawrence, una moneda de dues cares. A en Paul el repel·leix la religiositat, però quan la veu a l’església «l’ànima se li esvera» perquè ella li sembla «més meravellosa, menys humana, inabastable».
És interessant –i dolorós depèn de com– veure com aquesta immaduresa de la Miriam és tractada amb suspicàcia mentre que la mateixa –de fet, molt pitjor– immaduresa dels seus germans –aquests pagesos treballadors i ferrenys que la Miriam i la seva mare no paren d’intentar civilitzar a través de l’escriptura– és rebuda amb equanimitat. «Encara que aquests nanos es ressentissin tan amargament d’aquesta constant apel·lació als seus sentiments més profunds . . ., d’alguna manera, els acabava afectant . . . Els semblava que la gent normal era superficial, banal i insignificant. I així els costava molt relacionar-se amb els altres, patien, i no obstant, eren insolents i se sentien superiors» (exactament com la Miriam). «I per sota de tot això, hi havia l’anhel d’establir una mena de connexió espiritual que no podien aconseguir perquè eren massa burros i cada intent d’aproximació íntima l’entrebancava un menyspreu matusser cap als altres. Volien relacions properes i genuïnes però ni tan sols eren capaços d’acostar-se amb normalitat a ningú, perquè no es dignaven a fer el primer pas, es reien de la banalitat que caracteritza la vida social».
Aquests eren els sentiments amb què Lawrence va identificar-se tota la vida –ara desdenyant-los, ara compadint-se’n–, sentiments que temia quan s’aplicaven a ell o a la gent amb qui va créixer. Per això, pels seus propis objectius, com a escriptor, ell estimava, odiava i s’aprofitava de les Miriams, però era incapaç de donar- los o negar-los el que se’ls devia. En comptes d’això, permet que en Paul Morel embogeixi amb el seu dilema. D’aquí aquest paràgraf: «Era un plaer formidable, parlar de la seva obra amb la Miriam. Abocava tota la passió, tota la sang ardent en aquestes converses, quan parlava i concebia la seva obra. Ella li despertava la imaginació». Però aleshores, la intensitat de la Miriam, «que treia de mare qualsevol emoció, l’irritava tant que perdia els estreps. . . . Per què ets incapaç de riure?, va dir. Mai no rius de debò. Només rius quan passa alguna cosa estranya o incongruent i llavors gairebé sembla que et faci mal . . . Quan rius, quasi ploraria. És com si fos una mostra del teu patiment. Oh, és que se m’encongeix el cor... Amb tu sempre em poso tan transcendent! . . . i no m’agrada gens». Llavors, afectat per la seva pròpia conducta perversa, li veu «l’ànima . . . despullada als ulls grossos i negres, i ella tenia el mateix encant seductor».
Aquest costum de Lawrence de fer que un personatge canviï dues o tres vegades d’opinió en l’espai d’un sol paràgraf és molt present a Sons and lovers. No només evidencia la inestabilitat quotidiana de l’humor de cadascú, sinó que clava el turment al cor de tota decisió arrelada en les emocions ambivalents, i la segona –no, no la segona, la tercera– vegada que vaig llegir el llibre, em va tocar de debò. Ja era prou gran per haver viscut diverses vegades el desconcert alarmant del meu comportament erràtic –el matí que em vaig casar per primer cop, una mica més i m’atropella un camió perquè mentre creuava el carrer encara m’anava dient sí, no, sí, no i no vaig saber aturar-me quan el semàfor es va posar vermell– i sentia visceralment el xoc de la lucidesa de Lawrence en delimitar el desgavell del caos emocional.
Quan al final en Paul convenç la Miriam d’anar-se’n al llit amb ell és un desastre, esclar. Follen durant una setmana –perquè és això el que fan, follar, no fer l’amor– però després del sexe cadascun se