Comptes pendents. Vivian Gornick
de bandejar».
La segona vegada que vaig llegir el llibre tenia gairebé trenta anys i només ara m’adono que en cap moment veiem la Miriam com ella es veu. Des del començament fins al final, la Miriam no deixa de ser l’«altra», una criatura que únicament i tota l’estona és un instrument per a la batalla d’en Paul amb les seves frustracions. No sap què vol d’ella, però sigui el que sigui, no ho aconsegueix i només es pot concentrar en això. «Tu no vols estimar», li etziba, «la teva ànsia perenne i anormal és ser estimada . . . Absorbeixes, absorbeixes, com si t’haguessis d’omplir d’amor, perquè te’n falta en algun lloc». Exactament el que la seva mare pensa de la Miriam, per les seves raons: «No és una dona normal i corrent, que em deixarà compartir-lo. Vol absorbir-lo. Vol buidar-lo i absorbir-lo fins que no en quedi res . . ., el deixarà sec». I era exactament el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir el llibre, tal com feia amb totes les dones de tots els llibres que llegia –l’única raó de viure era frustrar el protagonista masculí, que era amb qui m’identificava. La possibilitat que la Miriam estigués supeditada a la mateixa estretor mental que entorpia en Paul i la senyora Morel, aquesta idea quedava massa lluny de totes nosaltres.
Apareix la Clara, una feminista de classe treballadora de la dècada del 1880 que té prou educació i experiència per considerar-se, ella també, diferent. Al contrari de la Miriam, la Clara manté una reserva altiva que la fa misteriosa i excitant –tot i que és un garbuix de contradiccions enervants: assedegada de vida i alhora poruga i suspicaç amb qualsevol que se li apropi. No obstant això, s’enamora d’en Paul i se’n va al llit amb ell. Amb la Clara, finalment coneix l’èxtasi del sexe; amb la Clara, ell i la seva companya s’enfonsen plegats. És aquí al llit amb la Clara que es completa la seva separació de l’adolescència –en té vint-i-tres!–, i la complexitat alarmant de la vida, amb tota la seva inestabilitat resplendent, comença a atrapar-lo.
Quan finalment en Paul i la Clara se’n van al llit, l’amor que fan no és només un èxtasi, la terra es mou: «I després d’un vespre així tots dos estaven molt quiets, havent conegut la immensitat de la passió, infantils i encuriosits, com Adam i Eva quan van perdre la seva innocència i es van adonar de la magnificència del poder que els allunyava del Paradís i els menava per la gran nit i el gran dia de la humanitat . . . Conèixer la formidable riuada vital que sempre se’ls enduria els donava pau. Si un poder tan magnífic els podia sobrepassar i s’hi podien identificar per comprendre que només eren engrunes de la força formidable que alçava cada bri d’herba, i cada arbre, i cada cosa viva, per què amoïnar-se per ells mateixos? Podien deixar-se endur per la vida . . . Ho havien comprovat plegats. Res no ho podia anul·lar. Res els ho podria arrabassar».
Ah, no?
Al cap de només uns quants mesos i deu pàgines: «La Clara sabia que això el lligava a ella i per això confiava totalment en la passió. Tanmateix,» li va començar a fallar . . . «En poques ocasions van tornar a arribar a les cotes» de les vegades que havien experimentat l’oceànic . . . Gradualment, alguna mena d’esforç mecànic espatllava el seu amor, o . . . sovint a en Paul li semblava que s’ho feia sol; sovint s’adonava que havia estat un fracàs, no el que volien». Una nit, «la va deixar, sabent que aquell vespre havia obert una petita escletxa entre tots dos. El seu amor es va anar tornant mecànic, sense aquell encant meravellós». Al cap d’un any, s’havien separat.
Són passatges com aquests dos el que marca la modernitat del llibre. La modernitat empenyia tots els escriptors a posar a la plana tota la veritat del que fos que l’escriptor havia trobat infectant la psique humana: no només pena i desordre, sinó també sadisme, alienació i la brevetat de la passió. Ara crec que Lawrence va adonar-se d’això últim quan va publicar Sons and lovers –tenia vint-i-set anys–, però només amb això no n’hi havia prou per fer front a la força de l’altra cosa que també havia entès, i que es convertiria en l’obsessió de la seva vida: que el fet de privar-se de l’experiència dels sentits, com exigia la societat burgesa, era realment un pecat contra la vida.
Lawrence no en sabia més que Thomas Hardy, d’aquest tema, o que H. G. Wells o George Meredith: tots escriptors madurs. El que el distingia era simplement la urgència amb què insistia a revelar el que tots sabien però ningú tractava obertament. Era com un abolicionista entre antiesclavistes liberals que deien sí, l’esclavitud és terrible, però s’acabarà morint soleta, tingues paciència, mentre que l’abolicionista diu a la merda, ara o mai, i va a la guerra.
I era veritat: sentir-se malament però no esverar-se d’aquesta deformació espiritual és la norma mediocre; enfurismar-s’hi esdevé l’instrument del canvi revolucionari. En literatura, es fa donant nom als crims contra natura sense pena, precaució o eufemismes; abandonant les mitges tintes, tal com deia W. H. Auden, «la mandra o la por fan que la gent prefereixi experiències de segona mà al xoc de mirar i escoltar per si mateixos».
El tercer cop que vaig llegir Sons and lovers –ja a començament dels setanta–, m’estava divorciant del meu segon marit. La gent del meu voltant, els amics, els familiars i fins i tot els veïns se sentien legitimitats per cridar-me: «Per què ho fas? Què és el que vols?». Les meves respostes tampoc no em convencien. Per què l’havia deixat? Al capdavall, no estava casada amb un home que no estimés, no em veia forçada a escollir entre la feina i el matrimoni, la nostra vida sexual estava bé. Però el moment m’encoratjava a mirar amb ulls nous i menys porucs el que ara sentia que havia de fer i, d’alguna manera, tornar-me a implicar en la vida depriment dels Morel em semblava íntimament relacionat amb el que tenia entre mans.
M’havia casat –dues vegades!– perquè, quan era jove, una dona sola era una dona estigmatitzada com a no-natural, no-desitjable, no-tot. I tanmateix, cada dos per tres, descobria que m’esgarrifava ser considerada la meitat d’una parella –i encara que els meus parents em queien prou bé, la vida familiar m’avorria mortalment. El pitjor de tot eren aquells moments en què, durant un vespre acollidor a casa, sola amb el meu marit, em sentia enterrada viva. El fons de la qüestió era molt senzill: no volia estar casada. Passava les pàgines de la gran novel·la de Lawrence com si llegís Braille, amb l’esperança d’aconseguir alliberar-me de la ceguesa emocional, com el llibre esperonava els lectors.
Els set anys després de la publicació de Sons and lovers, Lawrence va escriure dues de les seves obres mestres més reconegudes: The rainbow i Women in love. Quan es va posar a fer-los, va dir que no tornaria a escriure com ho havia fet amb els Morel: gràficament i amb transparència. No, ara faria el que li sortís amb tota la densitat de sentit; salvatge, enorme i mític. I així ho va fer. En aquests llibres, certament, explica brillantment el crim dels sentiments reprimits –aquí el seu geni té un èxit incomparable. Però la part d’ell que vol creure en la bondat eterna de la llibertat sexual, aquí qualsevol pot veure com s’embolica de mala manera, l’escriptura d’a questes novel·les és febril perquè sospita que el que insisteix que és cert potser, de fet, no ho és.
Lawrence escrivia al començament del segle freudià, quan la cultura occidental estava a punt de validar el seu propi turment interior. La seva metàfora –la repressió de l’erotisme– es convertiria, de fet, en la falca que el modernisme faria servir per esbatanar el territori inexplorat de la consciència humana. Si Lawrence visqués avui, la seva metàfora ja no li serviria perquè avui tothom ha experimentat la llibertat sexual que abans es negava, i tothom ha descobert de primera mà que la construcció de la identitat no s’aconsegueix només a través dels sentits. No és només que l’èxtasi sexual no ens reveli el nostre interior, sinó que abans s’ha de tenir el jo a lloc per saber què fer-ne, si és que passa.
Però, al capdavall, aquesta idea ja feia cinquanta anys que la sabíem. Mentrestant, les ganes de forjar-se la vida a partir de l’experiència d’una Gran Passió –fos quin fos el resultat, fos quin fos el cost– perseguia l’imaginari dels de la meva generació que anhelàvem la vida plena; i ningú l’anhelava més que les jovenetes lletraferides i moralistes com jo per a qui aquell ideal tenia un pes específic.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст